Un reportatge replet de records d’alumnes, professors, companys que no obliden al mestre i periodista gironí

“Gràcies per haver-nos estimat. Gràcies per haver-nos cuidat. Gràcies per haver-nos aconsellat, per donar-nos la mà cada cop que quèiem. Gràcies per tot, Jordi.” Així l’acomiadava la Gahureh Konteh, alumna del professor Jordi Vilamitjana, al pati de l’Institut Santa Eugènia, mentre tots els alumnes li feien un homenatge al mestre.

Jordi Vilamitjana i Pujol (1957 – 9 de maig de 2014), llicenciat en filologia catalana, va exercir la seva professió en diversos centres: als Maristes, al Casa Nostra de Banyoles, a Olot, a l’IFP Sant Narcís i a l’IES Santa Eugènia des de la seva fundació. A més de professor, va ser escriptor i col·laborador d’eldimoni.com i -durant una vintena d’anys- al Diari de Girona, des de l’any 1993 fins al 2014. El 2004 va començar a escriure la secció El nas de la bruixa, on durant onze anys es va dedicar a comentar als lectors temes diversos, tot sempre lligat amb la seva opinió personal.

El professor de llengua i literatura catalana pretenia que els seus alumnes no només estimessin la llengua sinó que els animava a fer activitats fora de l’institut com anar a obres de teatre, anar a veure exposicions interessants, llegir llibres i després comentar-los als companys, anar a escoltar concerts… Volia que els seus alumnes valoressin el que tenien al voltant i que intentessin que la cultura no decaigués.

Era propulsor de les activitats educatives dintre dels centres, com Fama Girona, del qual va ser durant les dues primeres gales jurat però, a més a més, mostrava molt d’interès per les diferents actuacions que realitzaven. En les festes de l’Institut, com les de Sant Jordi, era el primer en voler participar i animava sempre els alumnes a actuar davant de tot el professorat i alumnat, no li importava posar-se un barret i ballar o disfressar-se amb els seus alumnes.

“Recordo que un dia ens va animar a disfressar-nos de zombis per l’institut perquè era dia 11-11-2011 i vaig veure el seu somriure al veure que tots els de la classe ens vam involucrar en la seva proposta”, ens comenta una alumna de l’institut.

Jordi Vilamitjana opinava que Santa Eugènia era un barri tranquil i amb tota mena de ciutadans i que els mestres -com ell- eren els responsables de fer els ciutadans de Santa Eugènia, uns bons ciutadans. Deia que tots els canvis que havien d’arribar a la ciutat de Girona sortirien de Santa Eugènia i del seu Institut, que la revolució i els canvis socials s’estaven gestant aquí i que ‘’nosaltres [els professors] n’érem testimonis privilegiats, perquè estàvem formant els gironins que farien una societat millor, més oberta, integradora i multicultural.” El mestre donava molta importància a totes les llengües i s’interessava per les altres cultures.

L’entusiasmaven les festes populars i les diferents activitats que les composaven. “Un home esplèndid, et trobava pel carrer i es parava a parlar amb tu encara que anés amb presses, una persona que es preocupava molt per la seva ciutat, amable, agradable; em resultava molt fàcil dialogar amb ell”, comenta Antonio Rojas.

L’any 2008 va ser l’encarregat del pregó de la Festa Major de Santa Eugènia de Ter, on va demostrar un cop més la seva passió educativa perquè va donar protagonisme als seus alumnes. Ell es va disfressar d’Obèlix, acompanyat d’un grup d’alumnes que anaven disfressats de diferents personatges del poble gal, expressant la lluita de Santa Eugènia per la seva dignitat.

El mestre i escriptor, que va morir a causa del càncer, va mantenir sempre els ciutadans informats del seu dia a dia, de com evolucionava la seva malaltia i sempre ens mostrava, als lectors, molta valentia. A través del facebook -alumnes, exalumnes, companys, amics i familiars- li escrivien i comentaven les fotografies que penjava, animant-lo a seguir endavant, i segurament aquest fet va ser una de les seves fortaleses, el sentir-se recolzat pels que ell estimava.

Premis per recordar

El 8 de novembre de 2013 va publicar un article titulat No em dugueu enlloc més, on fa explícit el seu desig de seguir passejant per la seva ciutat, per Sant Daniel, per les places gironines, la Devesa i les Hortes de Santa Eugènia, un dels paràgrafs diu així:

“No em dugueu enlloc més; deixeu-me aquí, a prop dels meus. Deixeu-me que davalli del Calvari a la Vall de Sant Daniel una primavera més; deixeu-me recollir un ramet de violetes per a la meva mare i un altre per a la meva dona. Deixeu-me, si us plau, a la plaça de la Sardana o a la Font del Ferro. Deixeu-m’hi lleuger d’equipatge. De sentir cantar el Galligants els dies de pluja em donaré per ben pagat. De notar a les galtes l’airet de les Gavarres perfumat de pins i alzines em sentiré ple, i no res em farà falta. O deixeu-me als jardins de la Devesa a prop del brollador; o al bell mig de les Hortes de Santa Eugènia; o al camí meravellós que va de Montjuïc a Campdorà… Deixeu-me als boscos de Palau, a les ribes de l’Onyar a Quart… No vull allunyar-me d’aquesta terra. No vull morir. Encara no.”

Per aquest article va guanyar el segon Premi Bonmatí i per primera vegada va ser l’autor premiat doblement -ja que Jordi va obtenir el seu primer premi Bonmatí a l’any 1995 amb l’article La ciutat que vull és petita i tendra-.

El seu paper dins del centre

A través dels seus articles expressava l’enyor envers cap als alumnes, ajudar-los a avançar i aprovar el curs, a escoltar-los quan se sentien angoixats i compartir moments inoblidables. Era un professor estimat i que estimava molt tots els alumnes perquè per a ell el més important de la seva professió era la relació que s’establia entre el professor i l’alumnat. “Si no estimes els alumnes no et pots dedicar a l’ensenyament”, deia en converses amb els companys.

Parlava molt de la vocació docent, que li venia de família: la seva mare havia estat mestre; dels sis germans, cinc s’han dedicat a l’ensenyament. L’Isaac, el seu fill gran, també és mestre.

Els seus companys de feina l’estimaven molt; era educat, correcte i cordial. Tenia el costum d’arribar aviat a l’Institut i es parava a parlar amb els companys de consergeria, comentava notícies del dia o feia bromes sobre algunes anècdotes. Tenia un sentit de l’humor subtil, intel·ligent i fi. Als passadissos, a la sala de professors, al departament de català, a la cantina de l’institut… parlava de temes diversos: de futbol (ell era un apassionat del Girona), de política, de qualsevol esdeveniment d’actualitat…

“Gairebé sempre, quan arribava a l’institut, ja havia llegit els periòdics per internet i ja n’havia comprat algun en paper. Li agradava comprar uns quants diaris, diferents, i repartir-los entre els alumnes, per fomentar l’hàbit de llegir la premsa, d’estar informats”, ens comenta una professora de llengua castellana de l’Institut.

Tenia una gran capacitat per parlar en públic i exposar el seu criteri, sense intentar imposar-lo. Li agradava escoltar diferents opinions i sempre les respectava. Algun cop a l’Institut havia comentat que la seva vocació docent l’havia heretat de la mare, i la capacitat de polemitzar, del pare.

El mestre tenia una àmplia cultura i cada vegada tenia més ganes d’aprendre coses noves i llavors, exposar-les a la gent -tot sempre molt ben documentat-. Va col·laborar en el llibre de Jaume Casademont. I és per això i per més motius que els alumnes es barallaven perquè fos el seu tutor de treball de recerca perquè la seva saviesa feia que l’alumnat estigués còmode a l’hora de treball amb el mestre.

“Els companys li demanàvem consell i opinió sobre moltes coses, tenia una gran capacitat d’anàlisi i sovint t’obria una via per resoldre allò que no sabies com abordar.”, ens comenta una professora del departament de llengua castellana de l’Institut.

“Ens va ensenyar a lluitar, a buscar la part positiva de les coses, a fer d’una classe, una hora per aprendre i riure. Fa aconseguir que els alumnes escriguessin en una revista com Els mil i pico i ens va fer valorar-la i estimar-la. Ens va donar esperança quan ningú ho feia, va confiar en nosaltres quan ningú ho feia…” ens explica Nancy Gabriela, alumna i també component de l’e-revista del centre, Els mil i pico.

“El recordo fent de tutor, acompanyant els alumnes i les alumnes en moments difícils. O quan un dia et trobaves més trista de l’habitual et solia animar amb la guitarra en el Departament de Català de l’Institut de Santa Eugènia, un Departament on ell sempre s’hi va trobar com a casa i on vam poder gaudir de la seva curiositat per esbrinar aspectes simples de l’existència o per compartir una anècdota divertida.” Ens explica Dolors Vilamitjana. I és que en Jordi, intentava sempre que fer del seu voltant, un lloc agradable i fer feliços els que ell estimava. A en Jordi li agradava molt que tant els alumnes i companys s’impliquessin en esdeveniments importants: “Et podia distreure amb una efemèride especial, o parlant d’organitzar una sortida cultural. Concretament, no oblidaré mai la seva implicació a l’Any Espriu i les seves entranyables paraules davant la tomba del poeta, al Cementiri de Sinera.”

Marta Casadellà, presidenta de l’AMPA de l’Institut Santa Eugènia ens parla de la vocació i la passió del mestre per la cultura que sempre li inculcava al l’alumnat: “A part de donar els continguts acadèmics, els seus alumnes havien d’escriure tres ressenyes cada trimestre sobre aspectes lúdics i culturals. Això implicava que quan hom anava a veure obres de teatre de Temporada Alta, a conferències, exposicions, etc. podia trobar alumnes de l’Institut de Santa Eugènia que també hi assistien per després fer la ressenya en català que els havia encomanat en Jordi.”

I per motius com aquests i molts més des del periòdic-e El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (eldimoni.com), on durant molts anys Jordi Vilamitjana va ser col·laborador i ens va mostrar un Jordi senzill, crític i estimador de Santa Eugènia, li fem un homenatge. Un homenatge a un mestre que estimava i que ens va ensenyar com a última i eterna lliçó a seguir estimant-nos entre nosaltres i a estimar-lo a ell.

Jordi, alumnes, professors, companys, la teva estimada ciutat… no et deixen de recordar, gràcies per ensenyar a valorar a través de la teva fortalesa i vitalitat, la vida. Gràcies per ensenyar a estimar entre nosaltres i gràcies sobretot per estimar a tots els que t’hem envoltat…

Gràcies Jordi.

Marta Rojas Blesa estudia Batxillerat Humanístic a l’Institut Santa Eugènia; és membre de l’equip de redacció d’Els mil i pico.
Des de 1r d’ESO, ha estat alumna de Jordi Vilamitjana, a qui dedica aquest reportatge