Sempre havia cregut que quan s’estima una ciutat és perquè s’hi ha nascut, però estava totalment equivocada. Una ciutat no s’arriba a estimar per si s’hi ha nascut o passat tota la infància i adolescència. Si arribem a emocionar-nos passejant per qualsevol dels carrers que l’envolten, és perquè recordem aquells moments que vam compartir amb alguna persona especial. Per a mi, una ciutat no és l’espai on habita un nombre determinat de persones. Una ciutat, per a mi, està feta de records.

Diuen que Girona enamora, però no és Paris la ciutat de l’amor? Una vegada vaig conèixer una persona que estimava aquesta ciutat més del que m’hauria pogut imaginar. Parlava constantment dels seus habitants, dels seus carrers, de les seves botigues… No hi havia un sol dia en què no em parlés d’aquella ciutat tan tendra. He de reconèixer que en un primer moment em semblava que exagerava, que era impossible estimar tant “unes simples pedres”. La meva sorpresa va ser increïble, quan aquelles simples pedres van començar a produir-me una felicitat tan gran al recordar cada passeig amb aquelles persones que tant han significat per a mi.

Em resulta gairebé impossible descriure amb paraules les sensacions que sento quan passejo pels carrerons estrets, pels ponts, per la Rambla… però sobretot, em resulta molt difícil transmetre amb paraules el que sento per aquesta ciutat.

Una persona molt especial em va recordar que quan s’utilitzava l’expressió Girona m’enamora s’havia d’anar més enllà del Barri Vell i del centre de la ciutat, plena de grans botigues. Girona no acaba a l’estació d’autobusos. Girona enamora perquè cada racó per on hem caminat, on ens hem aturat a prendre un cafè o a esperar alguna persona, significa més que un lloc on hem estat: representa un record que en un moment o altre ens resultarà gratificador.

No vaig néixer en aquesta ciutat, però l’he arribat a estimar com si hi pertanyés des dels meus primers passos. Durant molts anys, per a mi no hi havia més ciutat que el barri de Santa Eugènia; només passejava pels seus carrers, fins que un dia vaig arribar a l’epicentre de la meva història: el meu institut.

Mai no podré oblidar la primera vegada que vaig entrar a l’Institut Santa Eugènia, i menys encara quan vaig veure per primer cop l’home que despertaria la curiositat d’una colla de nens. Per a mi, aquesta bella i fantàstica ciutat representa més que un lloc on he pogut créixer. Girona sempre serà per a mi màgica i plena de records, perquè cada carrer em recorda aquella nena que tenia por de confiar en alguna persona, por d’ equivocar-se i por de perdre les persones que més estimava. Una nena que ha aprés a caminar, amb por,sí, però sempre mirant endavant, perquè finalment ha comprès que la vida s’ha de viure cada segon, sense importar si es guanya o es perd. Això ha estat gràcies a algunes persones que viuen en algun racó dels meus records.

Amb l’aprenentatge rebut del meus professors, família i amics, Girona sempre serà per a mi una ciutat bella i amb molts encants. Els records fan més que tornar-nos experiències viscudes: els records fan una ciutat.