Ara fa un any que ens va deixar un mestre revolucionari, Jordi Vilamitjana i Pujol. “Revolucionari”, potser és una paraula usada molt sovint, però potser no tant en el sentit que explicaré a continuació.

A l’hora d’ensenyar, entenia que un mestre no només s’ha de preocupar de la propera lliçó o ser esclau del programa. La seva ànima periodística feia que en moltes classes comentéssim l’actualitat. Una cosa que permetia entendre un món que començava a anar massa de pressa per pair certes notícies. Amb ell també teníem un moment per pensar i reflexionar sobre quins fets passaven al nostre voltant.

A més a més, sempre recordaré la importància que donava a la lectura en general. Això significava que entenia que, almenys quan s’està a l’institut, hom no podia pretendre que com a estudiants llegíssim només les obres mestres de la literatura. Havíem de llegir el que fos, encara que fos premsa esportiva, perquè això també era un petit gran pas per començar a estimar la lectura.

Un mestre que ens mostrava totes les cares de la vida. Llavors, en el fons, només vèiem el nostre petit món, encara sense una mirada prou adulta ni prou global. Érem massa joves per entendre coses que ens vèiem forçats a comprendre. Amb ell, les vam començar a entendre.

Un món, una ciutat -Girona- i un poble -Santa Eugènia de Ter- pels quals lluitava en cada article que publicava. Es fixava en detalls que massa sovint passen desapercebuts, debats que es tanquen en fals o que simplement no es volen obrir. Bons exemples d’això són el seu recordatori de la nomenclatura d’alguns carrers i places de Girona, que encara conserven el nom franquista. La seva vinculació al nostre poble va quedar palesa amb la seva aferrissada defensa de la reconstrucció del Pont del Dimoni. O també la seva reivindicació dels funerals laics, un tema encara pendent pels qui som ateus o agnòstics. Però, per sobre de tot, es preocupava per uns drets que s’estaven perdent inexorablement. Fins a l’últim moment va assistir a manifestacions com les de l’1 de Maig. Precisament l’1 de maig de l’any passat -2014- va ser l’últim cop que alguns el vam veure amb vida amb el puny enlaire i amb el seu etern somriure.

La seva última gran lliçó va ser el seu funeral, on ens va ensenyar com acomiadar-nos dels nostres éssers estimats en una cerimònia que va programar fins el més petit detall i amb una última frase que tots recordarem per sempre: “Què fas aquí parat? Corre a estimar! És l’única cosa que paga la pena de viure i t’ho estàs perdent.” Una frase per recordar i per cuidar les persones del nostre entorn. Jordi, amic i mestre, els teus alumnes intentarem ser dignes del teu llegat.

Joel Medir i Hereu és veí de la Rodona, autor del bloc citizenjoel.wordpress.com,
llicenciat en periodisme i exalumne de l’IES Santa Eugènia i del Col·legi Montfalgars