Feia molt de temps que esperàvem, amb por, el desenllaç inevitable. Però com sempre, encara que sapiguem que aquest moment arribarà, quan es fa present, el dolor i la commoció ens corprenen a tots. És difícil explicar com ens sentim quan perdem un ésser estimat. Amb ell se’n va tota una part de la nostra vida. S’acumulen records, sentiments, una estranya incredulitat: voldríem que això no estigués passant. Després arriben el buit, l’absència, la certesa que mai més no tindrem aquella persona al nostre costat; una certesa difícil d’assumir, sorprenent, que sembla irreal.

El 9 de maig de 2014 -ara fa un any- l’Institut de Santa Eugènia va obrir les portes amb el coneixement de la trista notícia: en Jordi, després d’una llarga lluita contra la malaltia, se n’havia anat aquella matinada. Tothom s’abraçava pels passadissos, arribaven alumnes que ja eren a la universitat, els companys ploràvem, ens abraçàvem…

Jordi Vilamitjana forma part indestriable de l’Institut Santa Eugènia. Va treballar-hi, com molts de nosaltres, des del seu començament, el curs 1997-98. Va viure, també com molts de nosaltres, el pas de l’institut d’FP Sant Narcís a l’IES Santa Eugènia.

Tenia una sòlida formació humanística. Havia fet classes a tots els nivells acadèmics. El seu coneixement de la realitat social el feia també ser un ferm defensor dels estudis professionals. Se sentia orgullós dels tallers de l’institut, i no perdia ocasió d’ensenyar-los als seus alumnes de tercer o de quart d’ESO, per ajudar-los a considerar totes les sortides que els oferia el sistema educatiu.

Amb el seu amor per la professió docent i la seva capacitat de comunicació, de seguida va saber entendre les noves generacions d’alumnes que ens arribaven i va establir amb ells sòlids vincles, que en la majoria dels casos, han perdurat en el temps; alumnes que el van acompanyar, a les classes i a través de les xarxes socials, durant el dolorós procés de la seva malaltia, alegrant-se quan semblava que hi havia una millora, donant-li ànims, i acompanyant-lo, amb la vitalitat pròpia de la joventut, en el període en què tots sabíem, ell el primer, que el procés era irrevocable. El càncer guanyava la partida.

Els alumnes del Consell de redacció d’Els mil i pico 2006-07, al pati porticat de l’IES Santa Eugènia. D’esquerra a dreta: Sandra Serrano, Sílvia Diao, Gemma Vilanova -davant d’ella, Al·la Pugah-, Neus Casanova, Núria Gironès, Àlex González, Kevin Garcia, Lluc Quintana, Marc Planella, Sergi González, Bernat Quintana, Pedro Muñoz, Gerard Gómez i David Gubau FOTO: JORDI VILAMITJANA

El curs 2005-06 va iniciar, amb un grup d’alumnes i alguns companys, l’e-revista Els mil i pico, vinculada a la publicació-e eldimoni.com. L’e-revista sempre ha volgut ser una plataforma per fer conèixer la vida de l’institut, del barri, per difondre lectures, per expressar opinions…

El novembre de 2011, en Jordi va conèixer el diagnòstic de la seva malaltia. Es va incorporar de nou a la docència activa, ple d’il·lusió, el curs 2012-13. Però la recaiguda que va patir a finals d’aquest curs va marcar el declivi de la seva vida, no pas de la seva producció. Fins al final va estar actiu en la seva tasca periodística, i vinculat amb l’institut. Vam poder seguir a través del que escrivia les seves reflexions sobre la vida i la mort.

Els seus articles destil·laven lucidesa, la lucidesa de qui s’enfronta amb integritat al seu destí fatal, de qui mira la mort de front, sense eufemismes. Els seus escrits posseïen una gran bellesa formal i una gran profunditat de pensament.

Estimava la vida, la vivia amb passió per tot allò que feia, però va saber anar-se’n amb dignitat quan va saber que la ciència mèdica, en què sempre va confiar, no podia fer res més per frenar la malaltia.

Jordix Vilamitjanix llegint el pregó compartit amb els joves eugenials, sota el balcó del Col·legi Groc de Santa Eugènia FOTO: EL DIMONI (2008)

Ha passat un curs sense ell; un curs durant el qual el buit que ha deixat s’ha notat a tots els racons de l’institut. Trobem a faltar la seva ironia, el seu sentit de l’humor, la seva conversa afable i interessant, el seu esperit crític, les seves opinions…

Però en Jordi és viu entre tots nosaltres; no de la manera que voldríem, però hi és. Una mostra recent ha estat la seva enorme capacitat de convocatòria. Els alumnes de segon de BAT, que ell havia tingut des que feien primer d’ESO, van ser convocats a una reunió de l’e-revista per parlar d’aquest primer any sense en Jordi, per preparar-li un homenatge a través d’Els mil i pico. Per diverses raons, la convocatòria els va arribar amb molt poc temps d’antelació. Tot i això, a l’hora convinguda, l’aula es va omplir amb tots els alumnes convocats. L’únic que sabien era que es parlaria d’en Jordi. No necessitaven saber res més.

Les persones viuen mentre hi ha algú que les recorda. Per això, voldria acabar aquest escrit amb uns versos del poema de William Wordsworth Oda a la inmortalidad, popularitzats per Elia Kazan a la pel·lícula Esplendor en la hierba.

Aunque nada pueda hacer
volver la hora del esplendor en la hierba,
de la gloria en las flores,
no debemos afligirnos
pues encontraremos fuerza en el recuerdo…

Fins sempre, Jordi.

:: Tot recordant textos d’en Jordi Vilamitjana

> Als joves de l’Institut de Santa Eugènia de Ter: el món és a les vostres mans

> L’arc de Sant Martí a Girona, des de Santa Eugènia

> Ser mestre, avui