/Paulo Freire
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dijous, 04 juny de 2020 | 3a Època | Edició núm. 14.368 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

: : Paulo Freire > Opinió | 31·10·2008

Ser mestre, avui

Jordi Vilamitjana |

No se m’acudiria mai parlar amb menyspreu de cap alumne, de cap alumna, perquè aquest és justament un deure sagrat que contraiem els mestres quan assumim la responsabilitat d’educar els fills dels altres. I no obstant això, hi ha professionals de l’ensenyament que necessiten sentir-se superiors i per això rebaixen els seus alumnes. No se m’acudiria mai faltar-los al respecte, ni humiliar-los, ni abusar -ni que sigui irònicament- del meu estatus preeminent quant a cultura i formació, perquè és deure sagrat del mestre ensenyar humilment i amb l’exemple. I no obstant això, hi ha encara professionals de la docència que es pensen que són el mirall de les ànimes. Ser mestre avui vol dir, pel damunt de tot, estimar la feina, estimar els alumnes. Per això mateix, és una sort per a les escoles i instituts alliberar-se de la rèmora dels professionals més enamorats d’ells mateixos que de la seva feina.

No hi ha cap alumne igual, cap curs igual, cap any igual

Tots els docents adeqüem les programacions a les necessitats de cada moment i ho fem, no perquè estigui escrit, sinó perquè és la nostra obligació. La transmissió de cada parcel·la de saber s’ha de fer amb convenciment, amb decisió, amb entusiasme, pensant que no res del que sabem ha estat explicat abans als nostres joves interlocutors. Cal adequar les programacions i cal adequar els gestos i les mirades. Damunt dels alumnes, els mestres estenem mirades que són mirades necessitades de la complicitat de la classe. Ningú -cap mestre, cap professora- no pot explicar -contràriament al que diu el tòpic- per a les quatre parets.

El silenci

La primera i més important obligació del mestre és aconseguir silenci. No pas un silenci de son o d’embadaliment, sinó el silenci productiu del cervell que escolta i processa, que mira i entén, que pensa i aprèn. Tots els mestres sabem que la feina ben feta es nota en els ulls dels alumnes quan segueixen una explicació. Només hi ha una manera d’educar: quan el mestre ensenya i els alumnes aprenen. Per a aquesta feina, ni el professor entarimat, encimbellat i setciències, ni la classe anàrquica amb recursos d’última hora, serveixen. Ser mestre avui exigeix d’un profunda preparació, d’una notable seguretat, d’un ordre i d’una disciplina i d’una bona capacitat de comunicació.

La curiositat

La segona obligació del mestre ha de ser despertar en els seus alumnes el valor impagable de la curiositat. Sense curiositat i sense preguntes, no hi ha aprenentatge possible. No cal esdevenir clown, ni fer cursos accelerats d’empatia i atenció; n’hi ha prou d’una bona dosi de didàctica i d’una gran dosi d’entusiasme. Ser mestre avui demana tenir la força d’entusiasmar-se. El mestre ha de descobrir amb els alumnes la llei de la gravetat ple de fascinació; ha de celebrar amb cada noi i cada noia la resolució d’un problema de matemàtiques, s’ha d’omplir de satisfacció davant d’un examen ben resolt, s’ha d’emocionar amb els alumnes llegint els textos dels clàssics, que són els que de debò fan créixer. «-Els versos no són, com la gent es pensa, sentiments (se’n tenen prou, de jove), són experiències. Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, homes i coses, cal conèixer els animals, s’ha d’haver sentit com volen els ocells i saber els moviments que fan les flors al matí, quan es desclouen. Cal poder pensar enrere […] en dies d’infantesa que romanen foscos […] en el mar sobretot, en mars; en nits de viatge que corrien cel enllà i volaven al costat de les estrelles, -i encara no n’hi ha prou de pensar en totes aquestes coses. Cal tenir records de moltes nits d’amor, cap igual que una altra, records de crits de dones a punt de parir, i records de dones tendres, blanques, adormides, dones que han parit i comencen de tancar-se. Però també cal haver fet companyia als moribunds i haver estat assegut al costat dels morts en la cambra amb la finestra oberta i els sorolls com martellades. I tampoc no n’hi ha prou que es tinguin records. S’ha de ser capaç d’oblidar-los, quan n’hi ha massa, i s’ha de tenir prou paciència per esperar que tornin. Perquè els records de debò no són aquestes coses. Només quan esdevenen sang dintre nostre, mirada i gest, records sense nom, indistingibles de nosaltres mateixos, només aleshores pot passar que en una hora molt rara neixi en el centre dels records, i en brolli la primera paraula en vers». (Rainer M. Rilke, Els quaderns de Malte, traducció de Jordi Llovet).

No hi ha alumnes bons i dolents

Una classe no és mai una classe particular a 25 o 30 alumnes aïllats com compartiments estants. Les explicacions es fan al grup sencer aprofitant la capacitat que tenen d’interrelacionar-se, d’ajudar-se, d’explicar-se les coses. No hi ha alumnes bons i alumnes dolents; sinó diferents ritmes d’aprenentatge i no tothom ha d’estudiar medicina o dret; de la mateixa manera que no tothom pot dedicar-se a la mecànica o a la perruqueria. Cada noi i cada noia ha de trobar el seu lloc. Fóra ja hora que la societat, i més concretament els pares i alguns mestres que no ho entenen, es traguessin del cap la fal·làcia que els alumnes bons van a la universitat i els altres, on poden. Ser mestre avui implica creure fermament en les possibilitats del grup i de la societat, en les possibilitats de cadascú i en la validesa de tots els estudis i de tots els treballs.

Obrir les orelles i els ulls

L’escola i l’institut no són en absolut institucions blindades, alienes a l’entorn. És difícil fer de mestre sense incardinar-se en el barri, sense sentir com a pròpies les preocupacions de les famílies, sense solidaritzar-se amb les seves justes reivindicacions. Ser mestre avui vol dir obrir les orelles i els ulls, passejar pel barri i comprar-hi, llegir la premsa, escoltar la gent; sortir amb una pancarta demanant, per exemple, la reconstrucció del de de Ter:

Dels mestres d’abans es demanava disciplina; dels d’abans d’ahir, vocació. El mestre d’avui estima els alumnes i la feina, està preparat i explica amb seguretat, amb ordre i amb disciplina; té la capacitat de comunicar-se; és capaç d’entusiasmar-se i d’entusiasmar els alumnes; creu en les possibilitats dels nois, dels joves i de la societat; escolta la gent i s’hi compromet. [Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES de Ter
i coautor del llibre IFP 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)