Quan vaig iniciar l’ESO a l’Institut Santa Eugènia vaig tenir la sort de topar-me amb un professor que més que professor era amic dels seus alumnes, em va sorprendre totalment: adorava la seva feina, els seus companys i es bolcava molt en els seus alumnes. Vaig tenir-lo com a tutor durant tres anys i, a més a més, era el meu professor de llengua catalana. Recordo aquests últims anys amb molta calidesa, em va animar a entrar a l’e-revista del meu institut i dedicar-me a escriure sobre esdeveniments del centre o del barri de Santa Eugènia.

Des de sempre m’havia agradat el món periodístic, crec que és una feina que aconsegueix que t’apropis als ciutadans i a la teva ciutat, però també m’agradava el dret, perquè n’havia sentit a parlar bé.

Durant els dos anys que faig formar part d’Els mil i pico, sense adonar-me’n, vaig aconseguir decidir-me i en part em vaig veure influïda per ell però, en el bon sentit. És per aquest motiu que vaig decidir dedicar-li la primera pàgina del meu treball de recerca.

En Jordi Vilamitjana era un apassionat de la seva feina com a mestre, li agradava molt que els seus alumnes estiméssim la llengua catalana, ens feia llegir poemes o ens parlava sobre autors catalans importants. A cada classe portava uns quants diaris, el Diari de Girona mai faltava, i ens llegia les notícies més significants i aconseguia que tots els alumnes opinéssim, precisament perquè ell era conscient que els adolescents no tenim l’hàbit de llegir el diari.

Era un professor molt estimat i que estimava tots els seus alumnes perquè per a ell era molt important dins de la seva feina la relació que s’establia entre l’alumnat i el professorat; més d’un cop havia sentit dir de professors que per a ell si no estimaves els alumnes no et podies dedicar a l’ensenyament. Era molt fàcil dialogar amb ell, ens animava a aprovar el curs i ens oferia ajuda quan ens sentíem angoixats… I això feia que els alumnes confiéssim en ell, ens coneixia a tots.

La seva malaltia mai no el va privar de demostrar, a través dels seus articles o publicacions a Facebook, l’enyor que ens tenia als seus i ens animava a aprovar el curs.

A part d’ensenyar-me llengua i fer-me apassionar pel món periodístic, em va ensenyar a lluitar pel meu futur i els meus estudis, em va conscienciar de la importància d’estudiar, em va ensenyar a ser més responsable i tenir cura del que m’envoltava. Personalment, el vaig admirar sempre, tenia una paciència exquisida amb tot el que feia, mai no deixava que les situacions el superessin i intentava que entre companys ens estiméssim.

M’hagués agradat molt que hagués vist tan sols la proposta del meu treball de recerca perquè, n’estic segura, hagués estat molt orgullós de la meva tria.

Jordi, no et deixo de recordar. Gràcies per ensenyar-me com a última lliçó el fet d’estimar i que t’estimin, gràcies per estimar-me. Gràcies per ensenyar-me a través de la teva vitalitat i fortalesa a estimar la vida. Gràcies per ensenyar-me a estimar la meva ciutat, Girona. Moltes gràcies per aquests anys tan macos!