Si no fos que el vaig conèixer, precisament a Santa Eugènia, ell de professor i jo d’alumne als Maristes, pensaria que Jordi Vilamitjana és llegenda. Que mai no va existir. No és concebible que una sola persona tingui una obra periodística… perdó, literària, perquè els seus escrits al Diari de Girona eren més literatura que periodisme. Deia que no és concebible que un home, un de sol, tingui una obra tan extensa i a més de tan alta qualitat. Però encara és més inversemblant que no es conegui persona, animal o planta que hagi parlat mai malament d’ell. Però si fins i tot hi ha qui parla malament de mi!

De no haver-lo conegut en persona, realment, pensaria que és llegenda. Però vaig tenir la fortuna de conèixer-lo. Tant el vaig conèixer, que estic convençut que si escoltés el to funerari que està agafant això, em diria que sóc gilipolles. O passerell, que amb les coses de la llengua en Jordi era molt primmirat. Algú que ens va deixar tot demanant-nos que corréssim a estimar, no permetria que una Festa Major s’allunyés ni un bri de la diversió. Oblideu per tant tot el que he dit. Recomencem.

D’entrada voldria fer palès el meu malestar perquè els organitzadors de la festa hagin programat aquest acte l’Onze de Setembre. I no un 11 de setembre qualsevol sinó, com cada any, el més important de la història. Aquesta coincidència comportarà que els mitjans es fessin ressò de l’acte principal i apenes si esmentin el secundari. I és una pena. La Carme Forcadell hi havia posat molta il·lusió. Quan demà la caverna mediàtica cridi als quatre vents que la Diada ha sigut un fracàs, sàpiguen els organitzadors de la Festa Major de Santa Eugènia de Ter que la culpa serà seva per contraprogramar-la amb un homenatge a Jordi Vilamitjana. Cap dels culpables serà mai enterrat al Fossar de les Moreres, i perdonin que torni a esmentar la mort. Estalviaré d’aquesta pena a la Marta Rojas que també ha col·laborat en tot plegat des d’eldimoni.com, perquè la pobre noia ha decidit estudiar periodisme i ja viurà l’infern a la terra.

En Vilamitjana alguna cosa ja sabia del que havia de venir quan escrivia l’any 2003 això, en un article per recordar, que no commemorar, els 40 anys d’annexió d’aquest barri a Girona: “En quaranta anys de dependència de Girona, Santa Eugènia de Ter ha passat de poble a barri perifèric, de ciutat dinàmica a barri dormitori. Tot i aquesta gran degradació de la vida civil, em temo que el més greu encara ha d’arribar. El perill més greu que té el barri és el de tornar-se un suburbi. Els signes que s’apunten avui són preocupants. A la mort civil que per a un poble significa la pèrdua de l’autonomia municipal, pot seguir ara la mort definitiva”. O això altre: “Caramels dolcíssims pretenen adormir el poble: el pavelló, la piscina, la biblioteca i el CAP són usats com a moneda de canvi de la suburbialització de la zona”. Clavat, i això que fa molt temps d’aquest escrit. Si farà temps que l’aleshores regidor socialista de barri ja no és ni regidor ni socialista, sinó un alt càrrec de la Generalitat convergent. Ara, que ben pensat, un canvi de jaqueta en política tampoc no significa que hagi passat gaire temps.

Ja que ens trobem en un barri perifèric, i per tant podem tenir la seguretat que no hi ha cap polític a prop, ja que només s’hi acosten en campanya electoral, aprofitaré per explicar-li a en Jordi que contràriament al que pensava, les coses han millorat molt. Sí Jordi, permet que em dirigeixi a tu: les diferències entre barris com aquest i el centre de la ciutat de Girona cada cop són més insignificants, gràcies a l’eficaç mètode de permetre que els del centre es degradin. Jo he arribat a veure rates al carrer de la Salle, prova concloent que la igualtat va per bon camí. Igualar per baix sempre és més barat que fer-ho per dalt, què t’haig d’explicar que no sàpigues, i els diners sobrants es poden utilitzar per comprar fons d’art i -sobre tot- deixar impecable el Barri Vell per als forasters.

Ah, parlant del Barri Vell de Girona, t’agradarà saber que la seva estricta normativa estètica ja no és tan estricta, i ara es permet posar restaurants penjant al riu, que serveixen menús econòmics a 65 €. Un altre avantatge de viure a Santa Eugènia és que sembla bastant improbable que se’n construeixi un penjant sobre del Güell, i tot això que hi guanyen els veïns sense haver de suportar el doble insult: un, a l’estètica i l’altre, a la seva intel·ligència quan l’Ajuntament els volgués fer creure que tot s’ajusta a la normativa i no costa diners.

Deies també sobre els teus passejos per Santa Eugènia de Ter: “Camino, per exemple, entre els blocs (els vells i els nous) de Can Gibert i hi sento el batec de la vida: els nens a les places, els homes i dones enfeinats a les botigues, els avis badoquejant, l’alenada fresca dels portals de les cases, l’aroma intensa de les cassoles abans de dinar, els crits de joia dels infants de la guarderia…”. Bé, ara ja no només badoquegen els avis, sinó també tots els joves sense feina. I sàpigues que els crits de joia dels infants aviat seran prohibits a Girona si destorben el son d’algú. Pel que fa a l’aroma de les cassoles, no t’estranyi que tingui la mateixa fi, depenent de què s’hi cogui a dins. Al menys al centre. Potser a Santa Eugènia podran perviure una mica més de temps.

Jordi, Jordi, Jordi. No et demanaré que baixis un moment, no et vull tant mal, però estaria bé saber què opines del que passa al país. Segur que on estàs només t’arriben notícies del procés. Aquí també. Però la sanitat que tant et va ajudar a lluitar, l’ensenyament que tan vas estimar, i tots els serveis bàsics que tant vas defensar, estan pitjor que quan tu vivies. Oi que semblava impossible anar a menys? Dons ja estan tan difunts com tu, si em permets l’expressió. L’any 2008 vas ser un Obèlix pregoner i sé, perquè et coneixia… perdó, perquè et conec, que no parlaves només de Santa Eugènia, sinó de tot el país, quan cridaves: “som un sol poble, un poble fet d’homes i dones de tots els racons del planeta i de totes les maneres de pensar, de totes les religions i de tots els laïcismes, de tots els tipus de treball i de tots els nivells de coneixement; un poble d’homes i dones que compartim la terra que ens sosté i que ens dóna de menjar, que compartim la vida de cada dia, que compartim el treball i la feina, l’escola i el mercat, les joies i les tristeses… Som un poble… I som un poble tossut, que vol millorar”.

Fins i tot això està actualment en perill. No cometré la cursilada de demanar-te que ens ajudis des d’on siguis, perquè tu ens contestaries que ara som nosaltres els que hem de lluitar perquè no se’ns arrabassi tot el que gent com tu ha aconseguit. I és des dels barris des d’on s’ha de fer, perquè són els barris els que sempre han fet progressar el país. No esperem que els polítics ens donin res, ells ja vindran quan toqui posar-se les medalles. Siguem nosaltres els que ho agafem. Fins la propera, Jordi.

Voldria acabar el petit pregó tal com ha va fer Obèlixmitjana fa sis anys:

Visca Pont-de-Dimònix!
Visca Santa Eugènia de Ter!
I sobre tot: Visca per sempre Jordi Vilamitjana!!!