/Eugenials
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dissabte, 21 octubre de 2017 | 3a Època | Pla de Ter (Gironès)
Print Friendly

Els mil i pico

: : Esports L'eugenienc del GEiEG Josué Canales fa un temps de 48,21 i es queda a tocar de la final L'atleta grupista Josué Canales -i alumne de l'Institut Santa Eugènia- ha pres part a la primera eliminatòria de les tres que formaven les semifinals de la prova dels 400m del Campionat del Món juvenil d'atletisme, a Kenya. Canales ha aturat el crono amb un temps de 48,21, creuant la línia de meta en quarta posició, cosa…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Joan Saura, del Rotary; Jordi Vilamitjana, l'eugenial; i el periodista Narcís-Jordi Aragó en el lliurament del Premi Bonmatí FOTO: EL DIMONIJoan Saura, del Rotary; Jordi Vilamitjana, l'eugenial; i el periodista Narcís-Jordi Aragó en el lliurament del Premi Bonmatí FOTO: EL DIMONI
: : Eugenials > Veïns eugenials | 29·11·2013

El 32è Premi Manuel Bonmatí de periodisme 2013 per a l’eugenial Jordi Vilamitjana

El Dimoni | Hotel Carlemany

Felicitats Jordi Vilamitjana i Pujol! El Rotary Club de Girona va lliurar dijous -28 nov. de 2013- a l’Hotel Carlemany de Girona el 32è Premi Manuel Bonmatí de periodisme. El Bonmatí premia el millor treball periodístic sobre la ciutat de Girona durant el darrer any. El jurat està format per Narcís-Jordi Aragó, Jordi Dalmau, Joan Gallardo, Enric Mirambell, Quim Nadal, Joan Pagès, Carles Riba i Joan Saura. L’acte va estar presentat per Mateu Ciurana; musicalment, la vetllada va ser amenitzada pels metres Joan Nito Figueras Fontané i Pedrito Martínez… El premiat ha estat l’amic, perifèric i eugenial Jordi pel seu article No em dugueu enlloc més* publicat al Diari de Girona. Felicitats!

Jordi Vilamitjana és articulista del Diari de Girona, membre d’eldimoni.com, redactor de l’e-revista de l’INS Els mil i pico, professor de llengua i literatura catalanes a l’Intitut de de Ter i coautor del llibre, entre altres, IFP 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines.

*No em dugueu enlloc més (publicat al Diari de Girona el 08·11·2013)

“Si el món ja és tan formós, / Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, / què més ens podeu dâ en una altra vida? // Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre, / i el cos que m’heu donat, Senyor, / i el cor que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!” (Joan Maragall, Cant Espiritual)

A mi ja m’agraden -i com m’agraden!- les muntanyes que envolten Girona. Algú pensarà que són pujols, serralades de poca alçada, i que a Ginebra i al Tibet l’espectacle és sublim, però jo no desitjo per als meus passejos altra vista que aquests cims humils, aquests colls suaus, aquestes crestes innocents, del Montseny a les Alberes. Em plauen els quatre rius i la séquia que just s’escorren per la plana del meu poble. Quan plou remoregen i corren i desperten l’instint secular de protecció dels gironins i gironines; quan no, quan mansois s’escolen desesmats cap a la mar, donen vida amb solemne lentitud a milers d’arbres que embelleixen el rodal mentre reguen els horts i els camps que ens alimenten. Per què hauria de voler, jo, un altre paradís diferent, un paradís desconegut?

Des del pla de Girona, les postes de sol són espectaculars. La llum de l’horitzó, entre el Coll i el Cabrerès, es tenyeix progressivament de groc, de rosa, de violeta, de roig. Els cims humils, els meus estimats pujols, semblen volcans encesos. La bellesa de l’espectacle rau en la brevetat i en l’absoluta irrepetibilitat de cada instant. Totes les postes s’assemblen, però cap és igual. Els núvols, els raigs de llum i l’aire les modulen amb sibil·lines diferències. N’hi ha que són de tanta bellesa que conviden a picar de mans. Amb els alumnes més grans de literatura de l’Institut de havíem aturat la classe per contemplar-ne l’esclat i havíem aplaudit dempeus l’espectacle, vençuts i emocionats. On podria ser més feliç?

Per això mateix: no em dugueu enlloc més. A mi ja m’agrada aquest país. M’enamoren les distàncies curtes i abastables de tot allò que puc desitjar, sigui marina o sigui boscatge. M’entusiasma el menjar senzill d’una taula de pagès ben parada. M’agraden els gironins i gironines, gent esclarida, perfumada encara de ginesta i farigola; gent senzilla, de paraula fàcil i mirada franca. M’agrada l’esperit entusiasta de les tertúlies, la xerrameca del mercat i de la cua del pa, la il·lusió col·lectiva per les novetats. M’agrada sentir el meu nom de tantes veus diferents que em criden pel carrer i acabar les passejades recordant el nom dels coneguts a qui he saludat. No em dugueu enlloc més; deixeu-me tastar l’altra vida en aquesta i en aquest indret.

Aquest indret és per a mi tan bell que no em calen ni un país, ni un cel, ni un paradís millors. Aquí tinc tot el que necessito. No vull aclucar els ulls; no vull ni tan solament parpellejar davant la meravella d’aquest dia blau i l’esclat furient del sol contra les façanes, perquè tot el que podré veure en obrir-los en “un altre com” em semblarà un premi de consolació. Aquesta és la meva terra i no la vull deixar. Tot l’any té en cada estació l’encant precís que correspon. Aquestes tardes curtes de novembre, per exemple, s’han de viure havent dinat amb una passejada per la Ferradura, a mig camí de Torre Gironella i les Pedreres; un balcó prodigiós, extremadament delicat d’aromes i sorolls, que s’obre a la ciutat cap a l’oest i cap al sud. Dolçament arrecerat del vent tramuntanal, en la breu curvatura que conforma el delicat paisatge, el vianant que guia els seus passos pel caminet de terra i còdols se sent abstret per un prodigi: els raigs de llum de primera hora de la tarda són dits càlids que travessen la roba i amanyaguen la pell. La petitesa del prodigi és alhora la seva grandesa. Enlloc més del món es pot percebre alhora amb tanta rotunditat l’essència mateixa de la vida dels humans: la immensitat inabastable del món i la fugacitat irreparable de cada instant.

No em dugueu enlloc més; deixeu-me aquí, a prop dels meus. Deixeu-me que davalli del Calvari a la Vall de Sant Daniel una primavera més; deixeu-me recollir un ramet de violetes per a la meva mare i un altre per a la meva dona. Deixeu-me, si us plau, a la plaça de la Sardana o a la Font del Ferro. Deixeu-m’hi lleuger d’equipatge. De sentir cantar el Galligants els dies de pluja em donaré per ben pagat. De notar a les galtes l’airet de les Gavarres perfumat de pins i alzines em sentiré ple, i no res em farà falta. O deixeu-me als jardins de la Devesa a prop del brollador; o al bell mig de les Hortes de; o al camí meravellós que va de Montjuïc a Campdorà… Deixeu-me als boscos de Palau, a les ribes de l’Onyar a Quart… No vull allunyar-me d’aquesta terra. No vull morir. Encara no.

Deixeu que tornin les pluges; deixeu-me-les gaudir. Deixeu-me sentir el batec de les gotes contra les teules, la cortina d’aigua arran de finestra, l’aquositat dels sorolls des del llit estant. Hi ha gent a qui la pluja fa nosa, però jo voldria que cada setmana plogués per respirar profundament l’olor de terra molla. Deixeu que torni el fred que talla dels dies de tramuntana; deixeu-me’l gaudir en un recés assolellat. No em dugueu enlloc més; deixeu-me a Girona envoltat d’amics i d’una vida senzilla. Gairebé no aspiro a res més que a fer perdurables en aquest indret, aquesta vida migrada, aquesta salut precària i aquests dies de novembre en trànsit constant de la nostàlgia a la il·lusió; de la joia a la tristesa.

2
Tinc més informació
Comentaris

2 respostes a “El 32è Premi Manuel Bonmatí de periodisme 2013 per a l’eugenial Jordi Vilamitjana”

  1. Sebas Parra ha dit:

    mut de paraules només puc dir-te: moltíssimes gràcies Mestre…
    salut!
    sebas

  2. Anònim ha dit:

    Moltes gràcies, Jordi… em falten les paraules, només hi ha emoció.
    Abraçada apretada,

    Patricia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

17 + 13 =

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)