Joan Arnau, veí de Can Gibert del Pla i fill de les Planes d’Hostoles, ha guanyat el 1r premi del certamen literari de Sant Jordi, XXI Concurs Casal de la Gent Gran d’Olot 2006, amb aquest romanço que El Dimoni publica en exclusiva mundial.

El treball guardonat, que va ser presentat en vers (tipus romanço), ens parla del procés que la Inquisició va fer a un home de les Encies -Pere Torrent Cufí– l’any 1620, culpant-lo de bruixot i que, finalment, va ser penjar a Sant Feliu de Pallerols.

Romanço del bruixot de les Encies, també conegut com el bruixot d’Olot

Déu vos guardi a tots, amics,
avui us vull explicar
les penes i desventures
d’un noiet que van penjar.

En Pere Torrent es deia
i l’hi deien en Cufí.
Va néixer a Les Encies
i a Sant Feliu va morir.

Llavors no hi havia escola
feina n’havia a treballar
de sol a sol llaurant feixes
o les vaques pasturar.

No és estrany doncs, que a les cases
de Déu no hi hagués temor;
venent l’ànima al dimoni
semblaven viure millor.

Per comprendre com vivien
dels qui manen cal parlar:
s’emportaven la riquesa
robant cases, plata i pa.

Al començaments de segle,
d’aquell segle dissetè,
n’era Rei de les Espanyes
el reiot Felip tercer.

Com que regnar no volia,
el regne en mans va deixar
del molt famós duc de Lerma
mentre ell anava a caçar.

Aquest duc va ser famós;
cardenal fou nomenat
per salvar-lo de la forca
a que estava condemnat.

Els joglars de tot Espanya
cantaven una cançó
explicant per què va haver-hi
la injusta nominació.

Al mayor ladrón de España
para no morir ahorcado
el Santo Padre de Roma
le vistió de colorado.

Coneixent ja un xic la història
tornarem a les Encies
on Cufí marxa a Cogolls
tal com fa set dels vuit dies.

A la font de la Rebeja
fa un glopet d’aigua i se’n va
al Fontanil on la feina
de guardar porcs sempre fa.

De prompte sent a la boca
quelcom que li fa molt mal
– Vatua Déu quin mal més cafre
m’està fent aquest queixal.

– Al dimoni donaria
l’anima per no patir
ja que el mal que ara jo sento
no el puc quasi resistir.

Sortint darrera una penya
Corrua se l’hi apareix,
Corrua n’és un dimoni
que tot de vermell vesteix.

– Si em promets, diu en Corrua,
de posar-te al meu servei
jo d’aquesta malaltia
ja te’n donaré el remei.

En Cufí li fa promesa
pensant –ja m’apanyaré-
quan aquest vingui a buscar-me
ben amagat estaré.

I amb la sang li firma el tracte
de vermella lluentor,
en Corrua salta a l’aigua
i es confon amb la foscor.

I en Cufí va passant els dies
mesos i mesos i un any
i un altre any i encara un altre
sense malures ni dany.

Ja no recorda en Corrua
ni el paper que va signar
i al poc temps amb la llimoca
ja se’n posa a festejar.

Anna Rovira se’n deia
la llimoca de Rupit
té fama de dona bruixa
i en té la senyal al pit.

Un dia el jutge la crida
a n’ella i a n’en Cufi:
els culpen de bruixeria
turment els faran patir.

En Cufi tem la foguera
i el foc de la Inquisició
– No em cremeu, no, els hi deia
el foc m’espanta i fa por.

– Com que jo no sóc pas clergue,
clergue de la Inquisició,
voldria que tu et salvessis,
li diu el jutge major.

– I a tu te’n faig la promesa
com a jutge i com a botxí
que si delates la dona
turment no et faré sofrir.

Cufí els hi explica mentides
amb molta imaginació
de viatges dalt l’escombra
fins el lloc de reunió.

Ballades amb altres bruixes,
batudes d’aigua, eixir llops,
i pedregades i pestes
més d’un centenar de cops.

L’engany que el jutge li para
n’ha resultat profitós
ara ja en tenen la prova
i els poden penjar tots dos.

En veure l’embusteria,
Cufí ja arranca en un plor,
ell diu que ho deia per riure
per pairar-se’n del dolor.

Ja li apliquen la cordella
que és turment de fer patir
els ossos l’hi carriqueixen
i la mort ja veu venir.

Ja el porten fins a la forca
els ulls tapats amb un drap
el dogal d’espart i llana
el botxí li posa al cap.

Sota la forca hi ha un home
que en porta a la mà un paper
i en sentir l’Ave Maria
fuig i marxa pel carrer.

Una veu crida: – Corrua
on tens el teu servidor?
– Està en braços de Maria
que és la Mare del Senyor.

La ferum de foc i sofre
s’escampa per tot arreu
mentre a la forca un pobre home
entrega l’anima a Déu.

El dia que el van penjar,
de novembre el setè dia,
van penjar un desventurat
que el seny mig perdut tenia.

N’era President llavors
de la Generalitat
el conegut Lluís de Tena,
últim any del seu mandat.

Onofre de Reart, el Bisbe,
per Cufí estava resant
i des de dalt del seu tron
benediccions va donant.

En Pere Torrent Cufí
va pagar amb la seva vida
el ser un xic curt de gambals
la ignorància i la mentida.

Si un dia aneu a les Planes,
que està pels voltants d’Olot,
trepitjareu les empremtes
que va deixar-hi el bruixot.

Joan Arnau i Serra (Janot d’Hostoles -pseudònim-) és veí de Can Gibert del Pla
[www.zentinex.com/arafatresanys]