/Poble
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dijous, 01 octubre de 2020 | 3a Època | Edició núm. 14.487 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Les voreres de la plaça Fidel AguilarFOTOS: JOAN ARNAULes voreres de la plaça Fidel AguilarFOTOS: JOAN ARNAU
: : Poble > Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert · la Rodona · Güell | 19·09·2005

Tornant de vacances: les voreres de la plaça Aguilar, l’asfaltatge del pg. d’Olot, l’aigua
que es perd al c. Monturiol i l’Espai Gironès

Joan Arnau |

Després de quasi dos mesos de vacances al poble, trencades només per algun puja i baixa a del Pla per revisar el correu o fer alguna gestió burocràtica, torno a asseure’m a la taula amb els meus infatigables companys davant meu. Quan he encès l’ordinador, les dues pantalles m’han clicat l’ullet com dient-me: Apa, noi, ja era hora. Tant de temps en el més rabiós oblit i ara segurament voldràs que treballem amb professionalitat, rapidesa i silenci. Com sou els humans! Els juro i perjuro que tot ha estat una munió de circumstàncies i al final els he convençut que els que realment han fet vacances han estat ells. Perquè jo, el que es diu vacances vacances només n’he fet un parell d’hores dos o tres dies per setmana quan me n’anava a jugar una partideta de petanca a l’ombra de les alzines de la prada del Jonquer. La resta del temps l’hem passat la meva dona i jo cuidant els avis –tres de més de noranta anys-, remenant una mica a l’hort, donant una última empenta al DVD que ja he presentat i acabant els últims detalls a l’edició del llibre El riu Brugent i el seu entorn que, si Déu vol, es presentarà el 25 de setembre, al migdia, a les Planes d’Hostoles.

Un cop aclarits tots aquests detalls amb els meus col·laboradors (PC, impressora, escàner, càmera digital, etc.), passo a fer uns petits comentaris a algunes coses que estan igual o pitjor que quan vaig marxar de Girona.

Voreres de la plaça Fidel Aguilar

Pitjor, molt pitjor, que fa tres mesos. Les arrels amb la molta pluja que ha caigut últimament han crescut i amb elles s’han fet més grans els bonys al paviment i no cal dir que més gran el perill d’ensopegar-hi. Tenia l’esperança, després de llegir el diari de ja no recordo quin dia, que els treballs per reparar els bonys de prop del Govern Civil seria l’inici d’unes actuacions als llocs on hi havia el mateix problema, encara que fos provisionalment. No seria tan car, penso jo, treure l’aglomerat trencat per les arrels, tallar-les i reposar de nou el paviment encara que fos amb formigó en els llocs on realment ofereixen un gran perill. Però ca, com que per aquí no s’hi passeja ni l’alcaldessa, ni el subdelegat del Govern, ni la regidora de Viabilitat, ni a prou feines cap guàrdia municipal, tenim bonys per dies llargs. Tan sols hi ha una cosa que em consola: hi ha voreres prop de del Pla que encara estan més malaltes. I si creieu que això quasi és impossible, només cal veure les fotos. Esperarem a les pròximes eleccions a veure si un parell de mesos abans hi fan una rentada de cara.

Asfaltatge del passeig d’Olot

Ha quedat bé. Ja feia falta. El que cal és que ara, d’una punyetera vegada pintin els passos de vianants, a fi d’evitar maldecaps als conductors que moltes vegades dubten si aquells ho fan pel seu lloc o per un altre, ja que el paviment no té cap tipus de senyalització horitzontal, llevat de les línies contínues o discontínues del mig de la calçada. No sé el que passaria si hi hagués un accident.

Aigua bona que es perd al carrer Monturiol

Fa mal al cor veure que, en un temps de sequera pronunciada que podria portar, Déu no ho vulgui, unes restriccions en el consum del necessari líquid, hi hagi aigua -aigua bona- que es perd, millor dit que no s’aprofita directament. La manca d’una xarxa separativa, aigües fecals i aigües plujanes, fa que aquestes últimes, o bé de la pluja o de la capa freàtica, quan es fa una excavació, vagin a parar a través dels embornals a l’única xarxa de desguàs existent. És veritat que l’aigua neta serveix per diluir les fecals, amb la qual cosa disminueix el DBO (Demanda Biològica d’Oxigen), que és un paràmetre per mesurar, diguem-ho així, la brutícia que baixa per la canonada en arribar a la depuradora, però està clar que augmenta considerablement la quantitat de metres cúbics a depurar. Això mirant-ho des del punt de vista tècnic. Si ens ho mirem des del punt de vista d’alguns que tenen l’aigua com un element imprescindible per a la seva vida, de veritat fa mal al cor. I això és el que em va passar l’altre dia passejant pel carrer Narcís Monturiol. Llàstima que l’aigua que es tira al clavegueram no es pugui aprofitar, encara que sigui per regar els jardins o netejar els carrers. [27·09·2005 > JA NO RAJA O NO ES VEU!]

L’Espai Gironès de Salt

Just el dia que el van inaugurar, vaig marxar de vacances. No vaig voler anar a la inauguració, tot i estar invitat per la gerència del Laboratori d’Essaigs, perquè em temia que si el dia abans hi havia gent fent els acabats, embrutint, netejant, tornant a embrutir, tornant a netejar, embrutint per tercera vegada i netejant de nou, no podia quedar la cosa presentable de cap manera.

El conjunt arquitectònic em va agradar des d’un principi i em faltava veure els interiors per tenir una opinió més justa. De la urbanització dels voltants ja n’opinaré més endavant però des del dia abans de la inauguració vaig veure clar que les coses fetes amb presses mai solen quedar bé.

El primer dia d’estada a Girona, vàrem anar amb la dona i dos néts a fer una volta pel conjunt. El dia es presentava un xic emboirat i plujós i per això ho vàrem fer amb l’auto. En deixar-lo a l’aparcament i posar els peus a terra, potser per deformació professional, vaig mirar les voravies, rigoles i embornals. A primera vista no ho vaig veure clar, ja que hi havia moltes taques d’humitat als paviments, però a vegades la vista enganya.

L’interior de la zona comercial em va agradar. Era com passejar per un carrer ple de botigues i on no tenies temor al fred, la calor, l’aigua o la neu. Una de les coses que més em va agradar fou la integració de l’estructura i la coberta a la decoració del conjunt. Com a nota negativa les moltes i moltes peces de ceràmica trencades, segons ens deien, per les màquines quan hi van passar per retirar deixalles, hores abans de la inauguració.

La mainada -ells ja ho coneixien– ens van fer entrar a totes les botigues que tenien un cert interès per a ells, i la dona i jo vàrem tenir treballs per entrar a les que a nosaltres ens interessava. Passades un parell d’hores i després d’empaitar uns amics de la mainada per tot el recinte, vàrem decidir marxar.

A fora plovia a bots i barrals i era impossible arribar a l’auto. Em vaig acostar a la porta de sortida i un operari amb una escombra i una galleda a les mans em va dir que no passés ja que l’aigua entrava des de fora amb gran quantitat. Efectivament, em vaig adonar que l’aigua de la vorera entrava per sota la porta en lloc de prendre el camí cap a les rigoles i embornals, senyal evident que el pendent de la vorera era, si no nul, insuficient.

Veient que el temps no millorava, vaig prendre el determini de mullar-me un xic i anar a buscar l’auto. Més que caminar, jo diria que vaig nedar fins a l’aparcament. Com vaig poder i des de dintre una bassa, vaig obrir la porta i vaig entrar a tota velocitat, fotent-me una patacada al genoll amb el volant. Amb la dona i la mainada a sopluig, vam fer un parell de voltes als aparcaments per veure si les meves impressions en sec, l’aigua de la pluja me les confirmava. Efectivament em vaig adonar que estava en el cert en les meves suposicions i que alguns embornals no engolien l’aigua de la rigola de mitja canya fins que aquesta estava ja quasi plena, que moltes reixes estaven o bé trencades o enfonsades i que les voravies que volten l’edifici tenen poc pendent cap a l’exterior.

En arribar a casa amb la dona vam corroborar el que ja intuíem en un principi: les presses no han estat mai bones. Però què hi farem, el que interessa, sembla, és que l’interior funcioni. L’exterior ja l’arreglarem, com a última solució, quan ja no pugui aguantar més.

Dues coses per acabar. Segons em diuen, no hi ha, o almenys no hi havia fa poc, aparcaments per a motos i el dia que hi vaig anar estrenaven les sales de cinema amb unes quantes pel·lícules, totes en castellà. Ja hi som.

Joan Arnau i Serra és veí de del Pla
[www.zentinex.com/arafatresanys]

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)