/Cultura
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dijous, 01 desembre de 2022 | 3a Època | Edició núm. 15.278 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

IMATGE: www.zentinex.com/lesplanesalcorIMATGE: www.zentinex.com/lesplanesalcor
: : Cultura > Literatura i poesia | 30·06·2004

La cuina
[1r Premi Narrativa Concurs Literari de Banyoles]

Joan Arnau |

Cap cosa m’havia fet tanta impressió com aquella cuina. Gran, fosca i negra pel fum de la llar.

La recordo com si fos ara. L’he somiat tantes vegades que encara em sembla veure la padrina, amb el seu davantal de quadres blancs i blaus, mesurant-me amb aquell pot lluent els dos petricons de llet que cada dia anava a buscar-hi.

A la dreta hi havia la llar, sempre amb l’olla penjant dels calamastres i un foc esmorteït de brasa que s’anava despenjant del gros tronc d’alzina a mig cremar que hi havia al fons.

L’escon, amb un respatller alt i gruixut, separava la llar de la llarga taula de noguera on, amagats a la foscor s’endevinaven els bancs, ara plens de galledes de llet tot just munyida.

El sol que ja anava a la posta entrava per la gran xemeneia dibuixant sanefes de fum gris entre el negre sutge que ennegria les parets de pedra.

Hi havia sempre foc, tant a l’hivern com a l’estiu, per fer la torrada matinera, escalfar l’olla de farro o la perolada per al bestiar dintre unes grans peroles d’ennegrit coure.

A l’esquerra, els fogons emmarcats en els vermells rajols del taulell i la pica del rentaplats amb l’aixeta d’un lluent llautó. A sobre d’un blanc drap de fil, els diferents pots per mesurar i la galleda plena d’una llet blanca, tèbia i escumosa que desprenia una barreja de flaires d’herba fresca, flors de la prada, mantega i nata acabada de muntar.

A sobre la pica, els plats de pisa, s’arrengleraven en un plater de fusta i tan sols el soroll del goteig trencava aquell silenci quasi religiós.

Al fons de l’estança s’endevinava la pastera. Plena de pans a punt d’entrar al forn del costat de la llar. Al calaix encara restava un pa de quatre quilos, espès i blanc i amb una aroma que mai més he tornat a trobar. Era el pa que servia per a tot, per fer torrades, per a la sopa, per acompanyar un bon tros de cansalada a l’hora de la beguda, per mullar amb la llet i aquell suc negre, quasi sempre ordi torrat, que mal anomenàvem cafè. I no se’n llençava mai ni un bocí. Els rosegons, remullats en aigua eren el menjar predilecte de l’aviram.

A sobre la pastera, penjat d’un pal i embolicat amb un pedaç de saca, hi havia el pernil, i cansalada, llonganissa, sagí i peltruc. Els gats, no sé quants n’hi havia, campaven per la cuina com si casa seva fos. També les gallines i els pollastres buscaven entre les escretlles del terra de lloses alguna engruna d’aquell pa torrat untat amb sagí i ensucrat amb allò que anomenàvem sucre, roig i untós com el mateix oli, que la padrina preparava per berenar als seus néts i que jo em mirava amb enveja fins a aconseguir seure a la taula amb ells i gaudir de la menja.

La padrina entrava i sortia de la cuina vigilant l’olla de farro. Cada vegada portava quelcom a les butxaques. Ara un parell d’ous, uns naps acabats de collir per fer el rostit del diumenge, uns tomàquets, bitxos o pastanagues que encara feien olor de terra mullada.

Quan entrava a la cuina, els gats, gallines i pollastres tocaven el dos i sortien al carrer a l’espera que la mestressa, un cop revisada l’olla, tornés a sortir. Era una simbiosi no volguda però consentida. Un cop acabat el berenar i amb les marranxes plenes de llet, prenia el camí de baixada cap al poble, fent una parada per veure passar el tren de les set que xerricant les rodes i amb un esbufec de cansat, baixava per darrere el cementiri.

Ara, passats els anys, encara em ve al pensament aquella cuina gran, fosca i negra pel fum de la llar. I recordo amb nostàlgia aquella olor tèbia, barreja de flors de la prada, herba fresca, mantega i nata acabada de muntar de la llet tot just munyida.

1r Premi Narrativa Concurs Literari CGG de Banyoles,
Capital de la Cultura Catalana 2004

Joan Arnau i Serra és veí de del Pla i col·laborador d’El
a Poble > «Justa la fusta [Converses amb en Sisó]»

[www.zentinex.com/arafatresanys]

0
Tinc més informació

Et pot interessar

Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)