Passejava jo al vespre per les hortes, aquest lloc bonic que fins fa poc era un paradís. El sol baixava i era una delícia desafiar el temps i caminar poc a poc, badar.

Badava davant les rengleres de verdures, els diferents tons de verd, les diferents formes, la terra fosca, el cel grisenc. Una figura, regadora en mà, humitejava amb cura verdures que feia poc havia plantat o sembrat.

De sobte vaig accelerar el pas. No podia ser, no m’ho podia creure. Però era veritat. La lluna s’aixecava rodona, plena, brillant. Em va semblar veure una figura que coneixia, que havia vist en un llibret, però que no tenia per real.

Allà era. La lluna plena, rodona, brillant, l’havia convidat a enfilar-se de nou al vell til·ler. Allà, davant meu, hi havia la Nimfa del Rec, la Nimfa de Santa Eugènia, aquella petita que viu en les aigües i que les nits de lluna plena observa el poble on va néixer.

Mirava el taller de l’antiga fàbrica Marfà i somreia.
Deien que no el deixarien caure mai.