Aquests dies han tingut lloc les 1es jornades biennals sobre societat industrial, organitzades pels amics i amigues de la UNESCO de Girona i la Facultat de Turisme de la UdG, sota el lema genèric de Societat industrial i tecnologia, del s. XIX al XXI. Una visió global. Més que interessants. Encara estic paint la conferència inaugural a càrrec de Julián Sobrino, professor titular de la Universitat de Sevilla, membre del grup d’investigació ‘Ciutat, arquitectura i patrimoni contemporanis’ i vicepresident del TICCIH Espanya (Comitè Internacional per a la Conservació i Defensa del Patrimoni Industrial).

Els/les de Santa Eugènia de Ter, motivats per la veïna Núria Nogareda i Cuixart, hi varen participar amb una comunicació que alerta ja des del títol: Urgeix consolidar l’edifici-taller de la fàbrica Marfà: enllaç entre el món rural (Can Ninetes) i la indústria (Marfà), publicada a eldimoni.com.

Com que vull trair el que ha dit, a la sala de Graus de la facultat, el professor Sobrino tiro de la síntesi d’ell mateix, que va difondre UNESCOGi al moment d’inscriure’t a les jornades. El territorio de los olvidos: patrimonio industrial y cultural del trabajo és el seu suggeridor títol. El lloc de treball (de les antigues fàbriques o de les modernes i abandonades sucursals bancàries buides que omplen els nostres barris) constitueix un dels espais més complexos que coneixem; és on podem identificar i descriure les relacions entre hàbitat i treball, tècnica i medi ambient, entre allò que és central i la perifèria, entre la llei i la protesta. Rebla el clau Sobrino quan afirma que així “en lloc d’espais tematitzats en què es transformen les antigues fàbriques [o oficines d’extintes caixes], hi tindríem llocs de consciència històrica, de manera que podríem comprendre les diferències entre ‘història’ i ‘memòria’ i, també, trobar el desllorigador de per què les societats obliden”.

No sé el perquè però escoltant la conferència em va venir al cap que aquests dies celebrem, a banda dels 25 anys de la UdG, el segon aniversari de l’Ateneu popular Salvadora Catà*, de la plaça Josep Pla de Girona, com a espai fabril okupat; havia estat una cèntrica sucursal bancària quan tots érem rics, quan la bogeria febril ho hipotecava tot. Ara ho paguem. La Catà és la consciència del Primer de Maig que ens permet pensar (no oblidar) i, sobretot, somiar.

L’estimada Monar, una pena, al seu pas pel Mercadal, amagada FOTO: ELDIMONI.COM

Ni és estrany que l’ateneu rebi el nom de la bugadera, primera dona gironina afusellada a les tàpies del cementiri de la ciutat el 25 d’abril de 1939 -ara fa injustament 78 anys-, que reposa en la fossa comuna, juntament amb el mig miler de persones assassinades pel franquisme entre 1939 i 1945 que varen rebre l’ofrena de les flors de la Núria Terés l’any passat; ni sorpresa ens hauria de produir saber que sota aquests baixos plens de vida transcorri, amagada (tinc fotos), la sèquia Monar, la força hidràulica de la perifèria, allà on les dones, la Marfà, Can Ninetes i Santa Eugènia de Ter es vindiquen.

“… l’economia s’ha tornat boixa, un tren infernal sense conductor corren per una via fèrria que construeixen maquinalment uns homes, més màquines que les màquines, més esclaus que els esclaus, amb els seus caps buits que mai no tenen temps per res, sobretot per pensar i, encara menys, per somiar.” [paràgraf citat per Julián Sobrino extret d’Ah Dieu! que la guerre économique est jolie!, de Philippe Labarde i Bernard Maris (1999)]

Salvadora Catà Verdura FOTO: LLIBRE “DONES REPUBLICANES”

*Salvadora Catà Verdura, la primera gironina afusellada, el 25 d’abril de 1939, a les tàpies del cementiri de Girona amb 28 persones més. Vídua, de 37 anys, amb els seus dos fills, de 7 i 12 anys. Natural de Canet de Mar i veïna de Girona, Catà era bugadera i per tirar endavant els fills rentava la roba dels soldats de la caserna, situada al costat de casa seva. L’hivern del 1939 una veïna, Rosa Rosell, va explicar a comissaria que Catà havia denunciat als milicians rojos el seu fill que era seminarista a Girona, que va ser afusellat. “D’ideologia molt extremista abans de la iniciació del Moviment; durant la dominació roja era militant del POUM; des dels primers moments de la revolució roja separatista se la va veure pels carrers en companyia de milicians, a qui exaltava i induïa a cometre tota classe de robatoris, saquejos i incendis en els domicilis de les persones de dretes”, s’afirmava en la sentència.