No em negaran que el salt cívic ha estat enorme. En 80 anys, a la pell de brau, hem passat del “jo, per (contra) la república, mato (o em maten)” a la frase del titular d’aquest articlet. Tampoc ningú no negarà que no està pas malament resoldre els contenciosos polítics amb l’adéu a les armes i les violències i posant urnes vinculants o -senzillament- per saber que és el que s’opina col·lectivament i en concret, amb garanties. Ningú no negarà aital plantejament, ni públicament ni privadament. És d’una evidència rotunda.

Des que vàrem assassinar Franco (manllevant irònicament el títol d’un llibre de Francesc-Marc Álvaro) hem estat convocats a diversos referèndums o consultes, deu vegades per ser exactes, a Catalunya: un primer cop per la Llei de la Reforma Política (Suárez, 15 de desembre de 1976); un altre, per ratificar la vigent Constitució espanyola (6 de desembre de 1978); dos per aprovar dos estatuts d’autonomia (el de la Transició -el 1979-, quan Tarradellas ja era aquí des de l’octubre de 1977 com a Molt Honorable President republicà, i el del MHP Maragall, el 2006); un altre, per decidir sobre si l’OTAN d’entrada sí o no (González, 1986) on el PSOE va refer la seva posició inicial a dir “no” per canviar-la com un mitjó en obtenir la majoria absoluta i governar i els Populars en coalició varen promoure l’abstenció a l’entrada.

També hem tingut una consulta social per a la condonació del deute extern dels països empobrits (convocada per la Xarxa Ciutadana per l’Abolició del Deute Extern, el 2000, pactant la ubicació de les urnes de cartró alcaldia a alcadia, municipi a municipi); un per validar el redactat del tractat per a una Constitució europea (Giscard d’Estaing, 2005); el multireferèndum de la Convocatòria ciutadana per debatre i expressar la voluntat popular sobre qüestions bloquejades en les institucions polítiques (maig de 2014), reprimit pels Mossos i amb conseqüències judicials per als convocants; la consulta participativa que passarà a la història com el 9-N (2014) i -també- amb conseqüències judicials; i la darrera convocatòria d’unes eleccions catalanes definides com a plebiscitàries (2015).

En aquesta col·lecció de crides a votar a tall de referèndum sempre se’ns ha amagat la possibilitat de manifestar-nos, clarament i amb garanties, sobre la forma d’estat de què ens hauríem de dotar, els catalans i els espanyols o viceversa.

Victoria Prego, la periodista que ha fixat a l’imaginari col·lectiu com va ser la Transició del franquisme a la democràcia, el paper dels prohoms del moment (cap prodona, entre el pares d’aquell procés constitucional) i fins i tot com va anar allò del cop d’estat del 23-F va preguntar a Adolfo Suárez, el 1995, per què no va sotmetre a referèndum el tema de la monarquia i la resposta –off the record– de l’expresident va ser que les enquestes que tenia li deien que perdria, Suárez confessa que va incloure les paraules “rey y monarquía” en la Llei de la Reforma Política per no haver de fer la consulta i d’aquesta manera “dije que había sido sometido a referéndum ya”, explicava [veure vídeo a sota].

És la foto de la nul·la preocupació de l’Estat (vuitcentistes aparells) i dels seus gestors (servidors en diuen) per saber de les inquietuds dels consumidors… si no és capaç (no ho seran!) d’adaptar-se com el líquid, liquidat, remugava un vell anarquista.

Cap de les dues repúbliques espanyoles, ni l’efímera de 1873 ni la colpejada de 1931, varen ser proclamades com a resultat de cap referèndum que preguntés prèviament sobre el model d’estat de que voldrien dotar-se els ciutadans ibèrics… però això ja és història: el present és avui i jo, per una república aquí, votaria, sí.