Estem entrant en una època de foscor puritana. Temps salvatges i rabiüts, en els quals, les pitjors ments de la nostra generació construeixen un fabulós melting pot, en el qual, hi cau tot allò que no agrada als paràmetres conservadors. Conservadors en l’accepció més tòxica del concepte. Així, veiem com el pensament inútil, amb l’excusa de defensar el paper de la dona en l’art provoca que a Londres es retirin quadres dels museus i es censurin obres de pintors clàssics i, també, avantguardistes. És un exercici diabòlic analitzar l’art clàssic amb els prejudicis d’ara. Així es van rebentar els budes de l’Afganistan. Tenim dret només a mirar La maja vestida de Goya? S’ha de retirar la despullada? Representa que els espectadors som mala gent de mirada malalta i cervell embardissat; les institucions han de vigilar pel nostre equilibri mental. I Les senyoretes d’Avinyó? Impliquen la cosificació de la dona o és tracta d’art esquerrat? No importa, tot s’hi val a l’hora de censurar.

S’ataca la llibertat d’expressió de rapers, youtubers, dibuixants, pallassos i còmics per qüestions polítiques. La censura s’estén en tots els àmbits, la dama negra desplega un mantell caspós i infinit. S’assetja la cultura, sobretot el teatre de Catalunya, amb impostos retroactius, la ministra de la guerra proclama, sense vergonya a la cara, que s’ha d’acabar amb TV3 i Catalunya Ràdio. Els professors desfilen pels jutjats -manipulen la mainada- i es castiga als presos polítics per haver donat una entrevista. Tot s’hi val. Al delicte d’odi no hi ha límits i tant pot ser acusat un mecànic com un periodista. La mentalitat retrògrada dels jutges governa l’Estat Espanyol fent de cadena de transmissió d’uns polítics corruptes, lladres i devots de la Mare de Déu -li posen medalles.

Què s’hauria de fer amb la cosificació de l’home duta a terme per Caravaggio? S’haurien de retirar els quadres religiosos perquè ofenen a la població laica? S’han de revisar les lletres del rock? I Apollinare o el Marqués de Sade? El Comte de Lautréamont! Abans d’entrar en una desmesurada hipocresia, potser sigui millor que els inquisidors vagin de cara i comencin a cremar quadres, llibres i discos. Molta gent diu: abans, quan Franco, sí que hi havia presos polítics de veritat; abans sí que la censura era terrible. Mentrestant, viuen conformats i adotzenats en una democràcia obscenament cosificada. Es confon i es barreja el “políticament correcte” amb “agafar-se-la amb paper de fumar”, amb el feminisme, el fanatisme religiós, la repressió política i el puritanisme més execrable. La censura és una revenant de categoria que -cíclicament- sorgeix per destruir la llibertat d’expressió i de pensament. Masses vegades que ho aconsegueix. Fa temps que Golpes Bajos ho va dir: Malos tiempos para la lírica.