/Opinió
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
diumenge, 19 agost de 2018 | 3a Època | Edició núm. 13.713 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Mecànics i personal de la fàbrica de filats de Santa Eugènia (1887) FOTO: ARXIU MARFÀ MATARÓMecànics i personal de la fàbrica de filats de Santa Eugènia (1887) FOTO: ARXIU MARFÀ MATARÓ
: : Opinió > El Dimoni de la fàbrica :: Sebas Parra | 08·02·2018

Quan sigui gran vull ser mecànic

Sebas Parra | La Marfà

Vaig arribar a Girona, ara fa més de quaranta anys, per requeriments de l’empresa multinacional on treballava de tècnic electromecànic. Era freqüent que la clientela m’anomenés el mecànic a seques, cosa que a mi la veritat és que ni fred ni calor. Però, certament, estava enquadrat en el Sindicato Provincial del Metal de la OSE (Organización Sindical Española), dit més comunament Organización Sindical o Sindicato Vertical, únic i d’inspiració feixista, de l’època. Això, com és sabut, no és cap mèrit, doncs tots els treballadors, anomenats oficialment productors, i tots els seus patrons, eren obligats a afiliar-se, elegir els seus representants i establir i mantenir en peu de igualtat les seves relacions laborals. Venim d’on venim, malgrat la desmemòria.

Un volgut i llarguíssim parèntesi

De mecànic en sentit estricte, però, no vaig treballar gaires anys. Per raons que no venen al cas, vaig tenir l’oportunitat d’acabar uns estudis de magisteri iniciats en l’època de la secundària que havia deixat penjats, i, de seguida, vaig començar a treballar de mestre. No vaig dubtar mai en fer el canvi, més que laboral, de passar d’arreglar, en el sentit de reparar, màquines fotocopiadores, a arreglar-me jo mateix, arreglar la meva vida acompanyant -ensenyant a i aprenent de- persones adultes… I, per vocació, continuant la lluita sindical: del metall a l’ensenyament, del món dels obrers i les màquines al món dels claustres i la docència.

Res de semblant fora de la pertinença de classe d’uns i d’altres i de la lluita de classes com a motor de la història de tots plegats. La lluita sindical va anar perdent pes a favor de sumar a la lluita pedagògica la lluita sociopolítica conscient, o no, que calia tornar a la mecànica general per començar a reparar tot allò que des de les meves possibilitats pogués: els bonys a la consciència i la dignitat, als drets socials i les llibertats, a la justícia, a la solidaritat i la fraternitat, que la celebrada per gairebé tothom modèlica transició espanyola estava provocant a Catalunya i arreu. I mirant d’arreglar petites abonyegadures vaig, com deia, arreglar-me molt jo mateix i les meves relacions amb el territori i la seva gent fins a descobrir una nació nova que la història i l’educació rebuda m’havien amagat. S’entén, però, que quan parlo de tornar a la mecànica faig servir una metàfora, doncs, veritablement he viscut un llarg parèntesi volgudament allunyat de la mecànica d’arreglar màquines, de la mecànica feta amb les mans, de la mecànica de veritat, de la mecànica dels inicis d’aquest relat.

El mecànic lliure

Tot aquest apunt autobiogràfic està motivat per un article de Jordi Graupera (que trobaràs a elnacional.cat i que et recomano) sobre Jordi Perelló, el mecànic de Reus a qui s’acusa de delicte d’odi per negar-se a arreglar-li el cotxe a un policia nacional per principis, malgrat les pressions de la policia que cita l’article. Tots coneixem -diu l’articulista- casos concrets de petites vexacions, el cas del mecànic només és excepcional perquè la impunitat autoritària troba el seu pols en els homes i les dones que tenen la potestat d’empurar-te si els contradius, i ara s’han trobat que l’Estat ho empara i celebra. Que el mecànic hagi plantat cara és un miracle i una mostra que l’honor continua essent un motor de llibertat, encara que no estigui de moda dir-ho.

El mecànic de Reus és un exemple perquè va actuar de manera moral, sense càlcul polític, i va dir prou sense escarafalls: “Li vaig dir que no li arreglaria el cotxe perquè a partir del dia 1-O vaig decidir que no atendria agents de la policia i de la Guàrdia Civil, que possiblement ella era bona persona, però que el silenci que havien tingut els feia còmplices i a casa meva no eren benvinguts”. No ho diu però imagino que el mecànic reusenc no atendria igualment a jutges i magistrats, a periodistes i tertulians, a polítics d’aquí i d’allà i demès penya de l’a por ellos totes possiblement bones persones però còmplices pel seu silenci.

Estiguem a l’altura del mecànic de Reus

El text de Graupera acaba així: “El deure dels partits polítics no és apaivagar el conflicte, confiant en la clemència raonable de l’autoritat. El seu deure és posar el conflicte al centre de l’escena, il·luminar-lo, descriure’l, atraure’l sobre ells mateixos. Deixar-se de solucions efectives que només fan més efectiva la dominació i posar-se al servei de fer emergir la repressió nacional pel que és: una ocupació. Atès que no hi ha cap marge per a la retirada, estigueu a l’altura, com a mínim, del mecànic de Reus.”

He rellegit  vàries vegades la frase final. Ho confesso, m’ha interpel·lat. Doncs, “si una nació és una xarxa de complicitats i de solidaritats, i l’autoritarisme espanyol busca trencar-les, empènyer-nos a la solitud del terror quotidià i del càlcul merament personal, per inscriure el càstig sobre cadascú de nosaltres per separat” el gest de sobirania, de lliurepensament i de consciència moral, de llibertat i de necessària i didàctica desobediència del mecànic Jordi Perelló hauria de ser tot un toc d’atenció a l’hora de fer República. I si va recollir les meves paraules solidàries amb els etiquetats com a terroristes anarquistes [eldimoni.com/soc-un-terrorista-anarquista]; els titellaires del GORA ALKA-ETA [eldimoni.com/titelles-i-titellaires]; la incansable gent de la PAH [eldimoni.com/impahrables-bloc-salt; la vergonya d’Espanya i d’Europa amb les refugiades [eldimoni.com/proposta-durgencia-per-dissabte-columna-mancomunitat]; o els reMATats per la justícia [eldimoni.com/una-crida-solidaria-la-justicia-ens-remata], per posar alguns exemples ben actuals…

… avui em solidaritzo públicament amb aquest mecànic acusat, seguint la moda imperant aquesta temporada, d’un delicte d’odi. I, em pots creure, i si em coneixes saps que dic veritat, que sense cap mena ni vestigi d’odi confesso que ja ho tinc ben decidit: quan sigui gran vull ser mecànic.

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)