Ara mateix i durant el Nadal de 2017 hi ha un seguit de problemes teològics que condicionen la vida. Qui és l’anticrist? El color groc ha estat prohibit. Quin déu ho ha manat? A la Bíblia es castiga aquest color? Si un caganer va de groc és un presumpte delinqüent en contra de Roma o de Madrid? Els israelites anaven cap a Madrid i, el dimoni, els va aturar a Palestina? Preguntes i preguntes. Un cop ha passat l’empenta prohibitiva dels malànimes que van a missa -són legió-, el grog torna als carrers. És penós comprovar com gràcies a un governador de província -un Herodes qualsevol- l’imperi de la llei de l’imperi és un imperi entrebancat. A Catalunya s’ha votat i Cèsar ha quedat amb calçotets, perdut i esperant pactar amb els bàrbars del nord -sense grèvol-. El clàssic efecte bumerang. En tot conflicte territorial hi ha qui segueix a l’emperador a pies juntillas, col·laboracionistes que prefereixen mantenir-se en l’status quo abans de seguir el carpe diem o el Tit Manli Imperiós Torquat o alguna cosa semblant. La vida és senzilla i tothom s’estima la senzillesa de la vida. La vida, però, és complica quan se la reprimeix, quan s’apallissa a les àvies i els avis, quan no se’ls deixa manifestar i se’ls acusa de ser tòxics, algú ha de dir prou. No hi ha vida sense els avis.

Durant la nit de Nadal cadascú ha vist una realitat: la idea de la República Catalana, continua vigent. Hi ha torrons amargants. L’imperi ha cregut que escapçant uns quants caps, la província havia d’entrar en la normalitat dels súbdits i dels fets consumats. Gràcies al vot, qui ha guanyat, la princesa elegida, no governarà. Ai-las! Catalunya, malgrat tot, mostra com la vida no és com imagina el poder. El poder disposa d’una força aclaparadora a l’hora de destruir. Tot i això, està en pilotes picades encara que porti una armadura brillant i encerada, llepada fins a l’extenuació, pels seus acòlits. Segurament, un general, tornarà a travessar el Pirineus. La nit de Nadal, gràcies al silenci i a les paraules no dites situa a tothom en la seva butaca.

A veure, a veure que ens duran a taula continua cantant l’impressionant Pau Riba.