Acaba l’any 2017. Un any on han passat tantes coses que val més que ens aturem un moment. Un any on hem intentat que els carrers fossin nostres, ja que en això consisteix la democràcia… que els carrers siguin del poble.

La Unió Europa, tranquil·la de consciència

Vam fer sentir la nostra veu per intentar acollir refugiats. Era el començament de l’any i érem uns ingenus que encara creiem en Europa o, millor dit, en aquesta Europa. Encara la vèiem com el bell ideal que solucionaria i evitaria qualsevol temptació autoritària. Ara, estem assistint com fins i tot la quota de refugiats per a cada país de la Unió Europea (UE), no es compleix, i es podria suprimir. Dit d’una altra manera, que cada país deixés d’acollir els refugiats que li pertoquen. De moment, per activa o per passiva, la UE ha contribuït a l’arribada al poder de l’extrema dreta a Àustria. Això sí, de moment ha multat Polònia per la seva falta d’independència judicial, com si fos l’únic país on això passa…

De fet, Europa ja ha perdut un dels seus puntals: el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Serà l’any 2019. Finalment, s’ha arribat a un acord i les institucions europees han hagut d’acceptar la realitat. Primer, van culpar del Brèxit al fet que la majoria de votants favorables va ser gent gran i no gent jove. Després, es va començar a estendre la teoria de què Putin havia estat ajudant la campanya pro-Brèxit. La qüestió és no haver-se de mirar al mirall i seguir endavant amb la consciència tranquil·la, sense fer autocrítica. Ja se sap que qualsevol crítica és considerada euroescepticisme.

Els Estats Units de Donald Trump

Mentrestant, a l’altre costat de l’Atlàntic, Donald Trump era nomenat oficialment president dels Estats Units, en començar l’any. Una de les seves primeres decisions va ser vetar els visitants d’uns quants països. Aquest any, el Partit Demòcrata, en comptes de dedicar-se a fer oposició real, s’ha dedicat a autoenganyar-se culpant de la seva derrota a un enemic exterior (Rússia) sense fer gaire autocrítica sobre quina responsabilitat tenien sobre la victòria de Trump… L’any de Trump, però tot just acabava de començar.

El tarannà de Trump s’ha fet evident amb el seu enfrontament amb Corea del Nord. A vegades, sembla que el món s’esforci per arribar a la Tercera Guerra Mundial. Quan a Corea del Nord afirmen tenir potencial nuclear per guanyar-la, Trump els respon amb amenaces. De fet, s’han estat amenaçant durant tot l’any. I el perfil dels líders dels dos països no convida a l’optimisme.

A la recerca d’una solució pacífica i dialogada del conflicte entre Israel i Palestina, Trump ha tingut una idea brillant: confirmar, simbòlicament, Jerusalem com a capital d’Israel. Un altre incendi que aquest any s’ha intentat apagar amb gasolina.

Rússia – Estats Units. Tot això sona a Guerra Freda. Bé, potser hi falta la cursa espacial. Doncs, per acabar l’any Trump ha dit que vol tornar a la lluna per establir-hi una base espacial per posteriorment arribar a Mart…

Catalunya, el costat fosc, i allò que va passar durant les eleccions

Vam arribar a l’estiu. Semblava un estiu com qualsevol altre. Tothom parlava del referèndum, de com es faria i de què passaria en els mesos següents.

Però, l’alegria de l’estiu va quedar sobtada pels atemptats gihadistes a les Rambles de Barcelona i a Cambrils del dia 17 d’agost. El terrorisme internacional arribava a Catalunya de manera inesperada. En aquests atemptats va destacar la feina dels Mossos d’Esquadra dirigits pel major Trapero. Encara a hores d’ara hi ha aspectes foscos que envolten aquests fets. També massa preguntes amb respostes poc clares sobre de quina informació disposava cada cos de seguretat i de si havia estat ben gestionada.

Llavors, va començar a arribar gent amb vaixells per garantir la legalitat i la democràcia a Catalunya. Alguns portaven una imatge innocent d’un Piolín dibuixat i d’altres, amb unes condicions higièniques del segle passat. La seva missió era trobar unes urnes que no van saber trobar. I van començar a detenir i a investigar gent que, segons ells, no seguien de manera religiosa la seva visió de la Constitució de 1978.
I així vam arribar al dia 1-O. Es va activar un cens universal. Després de molts problemes, molta gent va aconseguir votar. Una actuació desproporcionada dels cossos de seguretat de l’Estat va impedir que molts altres conciutadans ho poguessin fer. I el que és més greu, va haver-hi un gran nombre de ferits (més de mil segons la Conselleria de Salut).

Finalment, el referèndum va obtenir un suport del 90% dels vots comptabilitats i el Parlament amb diversos episodis de dubtes i vacil·lacions, va fer una declaració oficial de la República Catalana, que tanmateix no es va materialitzar ni en el Diari Oficial de la Generalitat. Aquells dies, molta gent va reclamar diàleg. Aquí sí, la UE va afegir-se al crit de diàleg, amb la puntualització que exigia Espanya, dins del marc de la llei i de la Constitució (espanyola).

Mentrestant, en el Senat ja es preparava l’article 155. Aquest article va permetre al govern espanyol tenir el control absolut de la Generalitat: es va dissoldre el Parlament, es va destituir el Govern i es van convocar unes eleccions autonòmiques pel dia 21-D.

La independència de la justícia

En el front judicial, es van buscar tots els membres del Govern i de la Mesa del Parlament. Ja se sap que, segons el jutge, l’independentisme -amb un esquema que es podria aplicar a qualsevol ideologia- és una complexa organització delictiva de la qual formaven part el Govern, la Mesa del Parlament, les organitzacions independentistes, i fins i tot la societat civil. Aquesta situació va portar a l’exili el President Puigdemont i quatre consellers, i a la presó el vicepresident Junqueras i un grapat de consellers més.

Però, no només això. En aquestes eleccions es va buscar, teòricament, la màxima neutralitat possible. Qualsevol mínima insinuació de suport a un partit polític en els mitjans públics era perseguida. Bé, només en alguns casos, i sobretot quan es demanava la llibertat pels presos polítics. També es van fixar en quins actes transmetien els mitjans públics, en alguns casos quan aquests tenien un interès públic indiscutible. Fins i tot es va arribar a prohibir que aquests mitjans utilitzessin certes expressions. El mateix va passar als ajuntaments i en els espais públics. Ningú no podia posar pancartes ni lluir el color groc, símbol de suport als presos polítics, que va esdevenir gairebé prohibit.

Va arribar el 21-D i l’independentisme, malgrat les dificultats i els propis errors, va aconseguir una victòria èpica i mantenir la majoria absoluta. Els resultats ens oferiren també l’increment de C’s fins a ser el partit més votat. També el descens de la CUP, víctima segurament del vot útil, i com el PSC i Catalunya en Comú-Podem no van obtenir els diputats suficients ni per ser alternativa ni clau de res. Però, sobretot ens va oferir la conversió del PP en un partit marginal i gairebé extraparlamentari, cosa que fa pensar que a l’Estat espanyol també es podrien acostar eleccions.

El panorama polític català resulta molt complicat perquè els independentistes, tot i la seva victòria no han arribat al 50% dels vots, i per la situació processal dels seus líders més destacats. L’endemà de les eleccions, la causa general contra l’independentisme s’ha reactivitat amb sis noves imputacions i un informe de la Guàrdia Civil que implica mig país.

Ja sabem que fer una crònica de l’any, per Nadal i en aquestes circumstàncies, resulta un punt arriscat. Però, confiem que l’esperit nadalenc ens ajudi i el 2018 sigui millor!