/Cultura
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dimarts, 23 octubre de 2018 | 3a Època | Edició núm. 13.778 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Quim Curbet té els seus orígens en l'altre extrem de Girona, al barri de Sant Narcís. Imatge de la lectura del text d'agraïment del premiat, a Quim Curbet té els seus orígens en l'altre extrem de Girona, al barri de Sant Narcís. Imatge de la lectura del text d'agraïment del premiat, a "la Caixa", que reprodueix eldimoni.com per gentilesa de l'autor
: : Cultura > Literatura i poesia | 30·11·2006

Moltes gràcies, sr. Bonmatí…
[Quim Curbet guanya el XXV premi Bonmatí
amb l’article «El miracle de Girona» -a DdeG-]

Quim Curbet |

Moltes gràcies. Avui aquí aquest «moltes gràcies» no és simplement una frase feta, és l’enunciat, el resum i el titular de tot el que em proposo dir. Deia el vell Aristòtil que l’agraïment envelleix de pressa, per això mateix m’urgeix començar donant les gràcies.

Començaré evocant -en veu baixa– la figura ja llunyana per mi, però profundament respectada de Manuel Bonmatí i Romaguera, el sr. Bonmatí, ànima, impulsor i fundador de la revista Presència, un personatge infinitament estimat a casa meva. Espero que el sr. Bonmatí, o en el seu defecte el Mago Pirulí, valorin amb benvolença aquest premi que m’han concedit i que porta el seu nom. El petit de can Curbet està agraït profundament per aquest premi, però també per la revista Presència que fou la taula de salvació de la cultura gironina, en un moment donat de la seva història en què semblava que s’estava a punt de tocar fons. En primer lloc per tant: moltes gràcies sr. Bonmatí.

L’amic i col·laborador d’eldimoni.com Quim Curbet, en rebre dijous el premi Manuel Bonmatí d’articles periodístics que atorga el Rotary Club, va dir a l’Auditori de “la Caixa” que «escriure és, com gratar-se el cul, una ocupació solitària». Pel que es veu, alguns fotoperiodistes no estarien d’acord amb aquesta afirmació del cronista premiat: la prova és prou palpable i va ser pública. Sort vàrem tenir que el propietari del paner no es va agafar al peu de la lletra l’afirmació de Curbet. Enhorabona Quim!
TEXT: MANEL MESQUITA

Escriure és -com gratar-se el cul- una ocupació solitària, un no sap mai si realment allò que escrius arriba als lectors potencials o si, en canvi, l’article acaba a la paperera, sense haver deixat el seu missatge allà on realment voldries.

Això és el que passa amb la majoria dels articles de premsa, els periodistes ho saben bé i, en general, hi tenen la pell morta. El periodista escriu a preu fet i si el seu article es llegeix o no és problema únicament del director, que després haurà de passar comptes amb el consell d’administració. Però els que, com jo mateix, escrivim amb els llorers posats de la raó literària, ens costa acceptar que els nostres arguments acabin sistemàticament en el contenidor del paper reciclat. Volem transcendir, més enllà del curt termini de les notícies, dels titulars i, fins i tot, de les esqueles.

Per tot això ens posem tant contents quan rebem un premi com aquest i darrera d’un premi sempre hi ha un jurat. El meu agraïment més sincer a aquest jurat. Moltes gràcies.

El mes de novembre de 2004 vaig començar a escriure les meves barretades, els dimecres i els dissabtes, al Diari de Girona. En Jordi Xargayó, el seu director, em va donar l’oportunitat de pujar al carro de l’articulisme periodístic i jo vaig saltar-hi alegrement. Avui és el moment de donar-li les gràcies en públic. Moltes gràcies Jordi.

Una vegada vaig sentir dir a en Narcís-Jordi Aragó una frase de Friedrich Dürrenmatt en la qual el dramaturg suís es queixava amargament de la seva època, una època en la que s’havia de lluitar per allò que era evident. D’en Narcís-Jordi he après moltes lliçons i encara en continuo aprenent. Puc confessar sense embuts que pràcticament tot el que se fer amb un bolígraf vermell i unes tisores ho he après de l’Aragó. Ell fou, després del sr. Bonmatí, la persona més estimada, admirada i respectada a can Curbet i ho continua essent. Moltes gràcies Narcís-Jordi.

D’en Narcís-Jordi Aragó vaig aprendre moltes coses, però n’hi va haver una de fonamental que me la va ensenyar una altra persona. Després de llegir-me quatre vegades els seus Quioscs i d’editar-los dos vegades, puc assegurar -amb les seves paraules– que aquesta inevitable febre que em manté a més de quaranta, són les ganes d’escriure que em va encomanar en Just Casero. A ell li dedico aquest premi. Moltes gràcies Just, siguis allà on siguis.

De tots plegats he après a estimar aquesta ciutat, que és on m’ha tocat viure i on m’ha tocat escriure, escriure per fer evident que el que cal és continuar lluitant. Us puc ben assegurar que el que escric em surt del cor, un cor que palpita i que pateix, perquè sap que és molt més fàcil gratar-se el cul que gratar-se el cor.

Sense aquesta ciutat, les seves pedres, la seva gent i els seus fantasmes, que són un tema inesgotable, els cronistes gironins no seriem res de res. Moltes gràcies Girona.

Tot seguit llegiré l’article pel qual he estat premiat, però abans encara voldria deixar anar un agraïment més. Diuen que la memòria s’encomana i aquest acte d’avui n’és la prova evident. L’organització d’aquest premi ha aconseguit contagiar-me la memòria d’en Manuel Bonmatí i a partir d’ara el seu nom lluirà com una estrella solitària en la cua del meu currículum. Moltes gràcies als organitzadors i moltes gràcies a tots.

Quim Curbet és fill del
CCG Edicions

«El miracle de Girona» [XXV premi Manuel Bonmatí]

Sobre el perfil tardoral i delicat de la Girona vella el sol es lleva d’ofici, empastifant per uns moments els seus murs amb una pàtina d’un color indefinit, a mig camí entre la palla esbravada i el paper esgrogueït. Com un miracle d’aquells que només passa cada mil anys, sembla que la ciutat sorgeix de la pols dels segles per tornar immediatament a quedar coberta de nou pel pes de la seva història, o sota una muntanya de fulles seques, o, simplement, afogada per un doll de retòrica sense límits.

El cel, entre núvol i núvol, és d’un blau denerit, mal alimentat, un cel que les gavines esquincen amb els seus crits histèrics i que els gironins intenten cosir amb un gest mal dissimulat de desesperació i d’impotència. La majoria tenen l’esperança d’anar a parar algun dia a un lloc millor, però mentrestant han de quedar-se presoners entre els seus carrers estrets. Segur que arribarà el dia en què podran passejar-se despreocupadament pels prats del paradís, però mentrestant han de suportar les ones sòniques de les obres trepanadores i el lament constant dels telèfons mòbils amb melodies polifòniques.

Com en un joc de nines russes, Girona amaga girones més petites, una a dins de l’altra. La Girona vella és la ciutat més reduïda, és un món de reixes i campanes, de pedres, de teules i de turistes que van i vénen al voltant d’un guia esmaperdut, que recita el seu discurs amb l’avorriment rabínic de qui espera un messies que no acaba mai d’arribar. Girona és una ciutat que ha sabut fer-se a si mateixa, amb les seves glòries i les seves penes, amb les seves històries i els seus oblits. L’àngel de la catedral mira cap a l’infinit mentre la invisible aranya de la malenconia va teixint sota els seus peus una trampa subtil. El seu barri vell és immortal perquè no acaba de morir mai del tot, però tampoc acaba de viure amb l’empenta d’una ciutat normal. Els seus habitants cada dia van a dormir amb recança perquè pensen que la ciutat desapareixerà enmig de la foscor, però l’endemà torna a sorgir completament indemne, com un miracle cada mil anys. [04·10·2006 · Barretades · Diari de Girona]
Quim Curbet és fill del
CCG Edicions

Retalls de premsa

Quim Curbet guanya el XXV premi Bonmatí amb l’article «El miracle de Girona»

DIARI DE GIRONA > L’escriptor i editor gironí Quim Curbet va rebre ahir al vespre el XXV premi Bonmatí, per l’article publicat el mes d’octubre passat a Diari de Girona «El miracle de Girona». Una seixantena de persones -entre les que hi havia l’alcaldessa de Girona, Anna Pagans, la regidora de Cultura, Lluïsa Faxedas i el subdelegat del Govern, Francesc Francisco-Busquets- va assitir a l’acte.
Quim Curbet va agrair el premi a diverses persones, entre les quals Manel Bonmatí, Narcís-Jordi Aragó, Just Casero i Jordi Xargayó
Curbet va equiparar la tasca d’escriure a la de «gratar-se el cul» perquè les dues són «ocupacions solitàries» i va afirmar que el que cal és «continuar lluitant» per aconseguir que allò que un escriu sigui llegit.
«El petit de Can Curbet», tal com ell mateix es va anomenar, va explicar que fa que escriu les seves ‘Barretades’ al Diari de Girona des del novembre de 2004, i va voler donar «en públic» les gràcies al seu director, Jordi Xargayó, qui era present a l’acte d’ahir. Curbet, que va basar el seu discurs en els agraïments, va fer referència també a la seva vella relació amb Narcís-Jordi Aragó, al setmanari Presència, a la memòria de Manel Bonmatí, al Rotary Club, als gironins, sense els quals «els cronistes no seríem res» i d’una manera especial a Just Casero: «Ell és qui em dóna la febre que em manté a més de quaranta».
La d’enguany és la 25a edició del premi Manel Bonmatí. Dotat amb 2.000 €, ha rebut una trentena d’articles periodístics publicats «en qualsevol mitjà i en qualsevol llengua, però fent referència a Girona», va explicar el secretari del jurat, Pere Siqués. A l’acte de lliurament del premi també va participar l’escriptor Narcís-Jordi Aragó, un dels membres del jurat, que va centrar el seu discurs en la figura de Manel Bonmatí, recordant que ara «fa 25 anys que va morir, 25 anys sense Bonmatí», però «el recordem», va afegir.
L’escriptor gironí va recordar una anècdota explicada per qui dóna nom al premi, «la revolució de la llet». Un anècdota succeïda entre els anys 1934 i 1935, quan Bonmatí, com a alcalde accidental va haver d’encarar la revolta que lleters i dones van protagonitzar quan la llet de la Central Lletera de Girona va oferir, en la seva inauguració, llet agra. Fent referència a l’estil «castís i divertit» de Bonmatí, Aragó va llegir l’article on aquest ho explicava tot, un article que va arrencar ahir més d’una rialla entre els assistents a l’acte i que finalitzava amb la frase: «Va ser una revolució amb molta llet». [01·12·2006 · Ana Rodríguez · Diari de Girona]

Quim Curbet guanya el XXV premi Bonmatí amb un article que subratlla el pes de la Girona antiga. Un total de 29 articles aspiraven al guardó, dotat amb 1.500 €

EL PUNT > L’editor i articulista Quim Curbet, responsable de CCG Edicions, va rebre ahir el XXV premi Manuel Bonmatí per El miracle de Girona, un article publicat el 4 d’octubre d’aquest any al Diari de Girona en el qual l’autor reflexiona sobre el pes simbòlic del nucli antic en una ciutat que alterna el seu principal referent històric amb la imparable, i a vegades trasbalsadora, modernitat. L’acte d’entrega del premi es va celebrar ahir al vespre a l’auditori Narcís de Carreras de “la Caixa”.
El premi Manuel Bonmatí, instituït a la memòria del que va ser periodista, fundador de la revista Presència i regidor municipal, està dotat amb 1.500 € i aquest any el jurat ha decidit atorgar-lo a l’article El miracle de Girona de Quim Curbet. Es tracta d’un text marcadament poètic, tot i que sense perdre de vista la realitat d’una Girona que procura viure a cavall entre l’actualitat i l’antigor. Curbet, doncs, és el guanyador d’un premi que, prèviament, havien guanyat escriptors i periodistes com ara Núria Esponellà o Josep Pujol.
L’editor gironí es refereix a la Girona antiga per parlar de la tota la ciutat, de la varietat de sensacions que ofereix. Literalment escriu: «Com en un joc de nines russes, Girona amaga girones més petites, una a dins de l’altra.» Des del seu despatx privilegiat al Barri Vell, però amb els seus orígens en l’altre extrem de la ciutat, al, Curbet trasllada el lector en un passeig entre romàntic i virtual, en què introdueix els elements característics de Girona. Així, no deixa de citar l’origen jueu i el sentit turístic de la ciutat, quan diu: «…i de turistes que van i vénen al voltant d’un guia esmaperdut, que recita el seu discurs amb l’avorriment rabínic de qui espera un messies que no acaba mai d’arribar». Però en aquest devessall de racons gironins, en queda un per a l’esperança, com ja es descobreix en el títol, de la Girona que mai mor: «Els seus habitants cada dia van a dormir amb recança perquè pensen que la ciutat desapareixerà enmig de la foscor, però l’endemà torna a sorgir completament indemne, com un miracle cada mil anys.» [01·12·2006 · El Punt]

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada