En Joan és per a mi -eminentment- el pare d’en Quim, un amic d’infància, adolescència i primera joventut a qui trobo a faltar en la quotidianitat de les inacabables converses als bancs de la plaça, al piset compartit de la Cort Reial i, finalment, a casa meva, al excarrer Illa de la Rodona de Santa Eugènia de Ter.

Els pares dels amics són sovint persones a les que més admires que no pas als propis; ja ho deia Freud tot allò de matar el pare. En Joan ha estat una persona per a mi de referent molt subliminal, però és d’aquelles persones que només pel com estan, com viuen, com callen o com miren, inclús com no intervenen excessivament en el desenvolupament de les vides al seu voltant, promouen que passi el millor, que es produeixi allò que en el fons desitgen.

En Joan és per mi el pare que es va fer càrrec de la Zània, una gossa que tant si com no em vaig voler afillar i que afortunadament per a ella, el seu seny, va fer que els Melián Rigau l’adoptessin durant pràcticament 15 anys de la vida de la bèstia, després d’un episodi de cucs que jo, que corria de muntanya en muntanya fent de monitor, no sabia ni podia abordar. La Zània per a mi fou com si una petita part de mi convisqués en la pau i la tranquil·litat d’aquella llar santnarcisenca que tan m’estimo.

En Joan són jornades esquitxades en els seus estius a Tarruella de Montgrí i alguns àpats que generosament tots dos ens preparaven per a una colla de quatre o cinc ganàpies a les vigiles d’una nit prometedora de concert amb un grup nou anomenat Sopa de Cabra i guerra de tomates al matí de diumenge, l’agost de 1988 probablement. Anades i vingudes a la platja veient en Quim, un jove, ara home seré i d’esperit lliure, intentant inflar el velam del surf a la Pletera de l’Estartit, amb un pare carregant, amb tots, la planxa amunt i avall.

En Joan era aquell que treia el cap pel garatge mentre en Quim, en Llausàs i qui sap si en Manyer o en Fornells, estripàvem fins al darrer cargol una Vespa GE-N de l’any 1979, mentre intercanviàvem sillins, tubs d’escapament i fins hi tot crec que un cilindre, amb la meva Vespa Primavera del 78 GE-M que ràpidament varem catalanitzar amb el recentment inventat Tippex que ens permeté pintar els palets de la E, sense cap cost addicional. En Joan deixava fer perquè en el fons ell volia que allò es produís, que en Quim remenés i remenés i pintés i construís móns ideals amb estris i eines reals, fent que el pet-pet-pet repiqueteix del tub Pollini pel carrer Narcís Xifra i Masmitjà i Mare de Déu de Fàtima, contés amb la complicitat dels Gil, els Llausas, o els Casals més amunt, al carrer de sobre.

En Joan, sempre ben flanquejat per ella, de can Rigau, no va dubtar ni un minut quan es varen prendre decisions sobre estudis, o sobre no anar a fer la mili o sobre l’anar a treballar o tornar estudiar d’en Quim. En Joan serenament acompanyava i això es nota i es notava en la pau de la mirada dels seus.

Tot plegat no li treia capacitat per la ironia tàcita o la complicitat implícita en qualsevol conversa d’adults que un vailetot com jo amb 16 o 18 anys provocava amb l’avidesa de saber que provocarien els meus comentaris, opinions o decisions en un home a qui sempre he respectat com aquell. Era un tipus intel·ligent i jo aquestes oportunitats no les volia perdre.

En Joan escoltava i mirava, i això li proferia una autoritat moral que sempre havia admirat. Un grandesa que el va portar ha ser escollit president de l’Associació de Veïns del barri de Sant Narcís. Cosa que em va semblar normal i lògica, la seva presència, el seu savoire fair, la seva intel·ligència varen estalviar a les entitats i persones del barri molts conflictes innecessaris i un temps imprescindible per tal que molts estímuls, molts projectes que fins aleshores eren incipients i en risc de caure en el camí de l’intent, s’anessin consolidant silenciosament, sense escarafalls. Alguns exemples notables en són el món associatiu del barri, la pròpia Associació de Veïns que va superar l’època en la que moltes varen decaure o rendir-se sota l’evidència d’un creixent conformisme i veïnal i d’una nova mentalitat ciutadana poc donada a fer pinya i a compartir, el col·lectiu de dones, de gent gran, l’aixopluc de corals, els Fa Com9, la consolidació d’un esplai laic al barri com La Patuleia gràcies a l’esforç i la complicitat amb els Ferrer Trèmols, els Alenyà, els Oliveras, els Mateu, en Resclosa, els Garcia Torruella, o les Bach i els Garcés, amb qui la vida el va emparentar a través dels seus, i tans altres que gratuïtament han donat part del seu temps en un projecte comú. En Joan hi era, en Joan hi va ser.

Perdoneu-me família que em permeti parlar del vostre marit, pare, sogre, avi, germà o tiet, però ho sentia íntimament així i ho volia deixar fixat perquè la memòria pugui oblidar amb la pau de saber que quan ho he recordat o he escrit.

Permeteu-me que recordi el fum d’una pipa una tarda de tardor mentre esperava en Quim per anar cap a Girona. Ai! aquests de Sant Narcís i aquest etern anem a Girona com si no en fóssim!

Permeteu-me que recordi fragments i moments del calidoscopi de la quotidianitat dels meus anys vuitanta i noranta i us els comparteixi per tal de mostrar-vos que fou per mi aquest home que ha resolt la seva vida.

Si m’escoltes o em sents allà on siguis, sàpigues que els teus seguiran els teus consells i sabran afrontar els seus reptes, i la manca de la teva presència només serà un revulsiu per al seu assoliment per viure amb plenitud.

Una abraçada Joan, gràcies de tot cor per afegir, sense més, intangibles al meu sarró i al de tots.

Una abraçada als Melián Rigau, Melián Bach, Melián Corominas i tots els que formen part d’aquesta família que minva per un costat i s’estira per l’altre.

Joan Quer de la Torre és fill del barri de Sant Narcís i exresident del veïnat de la Rodona