El temps passa en silenci, no pot ser d’altra manera, passa de puntetes i en el moment més impensat veus com s’allunya ràpidament. El temps s’emporta les veus, les cares i les olors, les remors i les quietuds, els espants i les alegries. El temps és un tren que s’allunya cap a un indret admirable i la gent que hem conegut ens diu adéu des de les finestres, mentre nosaltres restem immòbils, palplantats en l’andana del nostre present.

Quan menys un ho pensa cau d’algun lloc -entre les branques de la memòria-, un fruit que s’esbardella impúdicament davant mateix de la nostra mirada. Un record, una presència, un sentiment, una fragància que havíem oblidat completament i que ara veiem com una magrana oberta, vermella i sucosa, que ens ofereix el seu fruit saborós i ens fa canviar tota la idea que teníem d’un món.

Amb el temps ens adonem que totes les coses importants tenen ànima, fins i tot en Sabaté Llagosta tenia ànima, li feia pudor d’all i per aquesta raó puc assegurar que ho sé. El pi de la plaça també tenia ànima, jo ho sabia perquè la notava quan m’asseia sobre les seves arrels, amb l’esquena recolzada en la seva escorça. Era una ànima calenta, resinosa i pacient, que se’m quedava enganxada a la camisa, i la meva mare remugava perquè no em podia fer la roba neta.

Les formigues que vivien a la plaça també sabien que el pi tenia ànima -com ara ho sé jo- i se l’estimaven amb aquella mateixa força tel·lúrica, que les impel·lia a gratar galeries subterrànies sota els meus peus. Al mateix temps les aranyes es veien obligades a teixir fils platejats damunt del meu cap i els ocells, amb una convicció semblant, apilonaven branquillons per construir un niu entre les fulles.

El cotxe del pare també tenia ànima, una ànima que costava d’engegar els freds matins d’hivern i que l’avi, amb la seva fe de mecànic, cuidava com si fos el seu propi esperit. Però sobretot aquell pont, el vell Pont del Dimoni, també tenia una ànima immensa, a través de la qual passava un riu furiós, durant aquells dies d’octubre en què baixava ple fins a dalt.

Malgrat tot, em pensava que jo no era res més que un enorme conjunt de cèl·lules nervioses i de les molècules que aquestes porten associades. No sabia, no podia creure que jo també tenia ànima, fins aquell dia -ja fa molt de temps- en què vaig decidir recordar tot allò que havia oblidat, tot allò que l’aigua d’aquell riu que travessava el meu barri s’havia endut, amb la força prodigiosa que té l’aigua quan baixa pels pendents de la memòria.

Aquell dia em vaig asseure en un banc de la plaça, entre l’ànima silenciosa de la Bel i la del malparit d’en Xicu, mentre pel cel encara blau d’aquell setembre passaven ja els primers núvols dispersos, però carregats de records i de vida. Fou en aquell moment en què vaig comprendre, per fi, que igual que les formigues grataven la terra, i que les aranyes teixien fils, i que els ocells construïen nius, jo havia d’escriure les històries que vaig viure en aquella reculada època en què vaig ser jo.

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions