I. El profeta terrible

En les planes tòrrides de Palestina, cap al Jordà i el Mar Salat, una veu s’aixecà en el Desert. Era la veu de Joan el Baptista, fill d’Elisabet, que fulminava els homes amb paraules de maledicció, que els immergia en el riu per netejar, sota l’aparença d’un bany extern, els pecats dels que es reunien en ambdues riberes del Jordà.

Joan era un home imponent. Consagrat des de la infantesa com a Natzarè –això és, pur- mai begué vi ni tocà dona, ni coneixia altres amors que el de Déu. Hieràtic, amb rigidesa d’esfinx, amb els seus llargs cabells onejant al vent, cobert el seu cos amb pell de camell, alt, ossat, torrat pel sol, flamejants els ulls, tronava la seva veu l’espai. Deia el Precursor: “Ai del que prevarica! Ai del lladre! Ai del cobdiciós! Ai de tu, poble d’Israel! Passaren els temps de David, de Salomó; l’Idumea s’asseu en el tro estimat de Jahvè. Penedeix-te, oh poble!, perquè és proper el dia de la Venjança.”

Un gran clamor seguí a aquestes paraules; el poble, sacsejat per una ràfega de penediment, plorava. En un confús munt es trobaven tots, homes i dones. El publicà, el fariseu, la pecadora, el que prevaricava amb la dona del veí, el lladre, el que mai havia sentit al seu cor l’amor al proïsme, l’Home, en una paraula, amb els seus vicis i corrupteles gemegava als peus del profeta desitjant el bany regenerador.

II. La gran ensenyança

Un dia, estant Joan envoltat de Fariseus i Saduceus, homes notables, coneixedors de l’Escriptura, s’apropà una dona. Era una pecadora. La ira de Déu havia caigut sobre ella en forma d’un terrible mal que consumia lentament el seu cos. Desprenia una pestilència insuportable. Els sacerdots se n’apartaren en veure-la donant crits d’horror.

Únicament Joan no es va moure. La dona arribà arrossegant-se, fins on estava ell. Va dir: “Mestre, mira aquesta desgraciada, què haig de fer per curar-me?” Joan respongué lentament, greument: “No és la lepra del cos la que s’ha d’extirpar; n’hi ha un altra de més horrible; que dóna més pudor: és la de l’ànima. Dona, fes penitència i fuig, amaga’t; potser els teus pecats et siguin perdonats i quedaràs, llavors, lliure del mal.” I dirigint-se als sacerdots, prosseguí amb veu de tro: “Hipòcrites, raça d’escurçons, qui us ha ensenyat a fugir la ira que us amenaça? Odi, venjança, luxúria, maldat; totes les males passions fan niu en els vostres cors. Potser vosaltres heu contribuït a despullar a aquesta dona de la Vida. Mes, en realitat us dic, que no està lluny el dia de la justícia. Feu, doncs, fruit digne de penitència i no vulgueu dir dintre de vosaltres: ‘Tenim a Abraham per pare’. Jo us dic que d’aquestes mateixes pedres pot Déu suscitar fills d’Abraham.”

Foren de Jerusalem a preguntar-li qui era: “Ets Elies?”

Respongué: “No.”

“Ets el profeta?” Digué: “No.”

“Ets, potser, el Crist?” Digué per tercera vegada: “No. Jo sóc la veu del que clama en el Desert. Després de mi en vindrà un de qui no sóc digne de deslligar les corretges de les sandàlies.”

III. Paraules en el Desert

En aquell temps, protegit per l’udol de la Lloba del Tíber, era Tetrarca Herodes Antipes, príncep dèbil que sostenia el centre amb desmaiades mans de governant.

I la vida d’aquest home estava dominada per d’influx d’una sinistra dona: Heròdies, durant un temps muller del germà del Tetrarca l’havia abandonat per a compartir amb Herodes el Poder.

Mentre Joan clamava en el Desert: “Il·lícit és viure amb la dona del germà. Terrible és el càstig que el Cel dona als adúlters.”

I Heròdies, ferida en el seu orgull de dona, instava l’espòs: “Mata’l”

Mes el rei es defensava de la súplica constant:<És un esseni embogit per la fam i el sol de les soledats. No és permès a l'estirp del meu pare de tocar un sol cabell a un esseni.>

Un dia, però, en la fortalesa de Maqueront, al son cadenciós de sistres egipcis i pifres grecs, fou abatuda la voluntat d’Herodes.

I el cap de Juan, el Baptista, fou segat.

Així va morir el Precursor. Callà la veu que parlà als homes en el Desert. Mes quedà la seva ensenyança, com a formidable herència. I Algú va recollir-la: una altra Veu més clara, més precisa, més plena de veritat, es va alçar, consumant plenament l’antic símbol d’Israel, la Idea Monoteista. En els llavis del Gran Rabí, les paraules terribles de Joan es van truncar en paraules de Misericòrdia i benaurança. Però els adoradors de Mamon, de Baal; l’odi, la venjança, la luxúria, la maldat, tots els instints i passions inconfessables de la bèstia humana ofegaren aquestes paraules gairebé proferides. I s’aixecà en el Gòlgota una Creu.

Encara, en el Desert, en les tòrrides planes, bressol d’una raça, la veu de Joan, el Baptista, clama els homes.

Traducció de l’original en castellà de Eduard Martín, alumne de 2n Batxillerat de l’IES Santa Eugènia. Supervisió de Dolors Vilamitjana i Carandell, professora del Dep. de Català

Traducció del primer llibre de Salvador Espriu,
«Israel», escrit en castellà (1929), quan l’autor només tenia 16 anys

0. Espriu, escriptor precoç
1. Portada
2. Jahel
3. Ruth
4. El Santuari de Xiló
5. Abigail
6. Abisag
7. Magnificència
8. Jezabel
9. Bethulia
10. Abans de l’amor