I. Ciutat hebrea

Betúlia, la brava. Ciutat d’Israel, austera i ferma, destacant, agra, sobre la color fosca de la terra. Els seus carrers, costeruts , plens del cansament de la pols; tots els seus murs, forts; totes les seves cases, blanques en la nuesa del matí. Lluny ressonen les aixades dels vinyaters en travessar la terra amb tou i acompassat soroll. Hi ha en l’heretat paterna figueres i oliveres de tronc retorçat i dur com goles de llop famolenc. Perquè aquests són arbres estimats d’Israel. Ja en els temps dels Patriarques foren conreats; abunden en les planes d’Engaddi i d’Endor i també en les planícies heroiques de Jezrael, i plau a l’hebreu, ja vell, esperar la mort sota la delícia de la seva ombra.

Ciutat silenciosa, d’homes rudes, amb pudor a vi i olor de ramat; de dones tristes, abrasades d’esfullada bellesa, de rostre marcit sota La greixosa abundància dels seus cabells; de riure fred, ple de sarcasmes de fel. La seva existència és aspra, crua, omple d’afanys sota el sol del matí; aclaparada de treballs pesats a la tarda. S’aixequen de nit per a prevenir totes les hisendes per l’endemà.

Dia de Betúlia, afable sota la resignació d’una pobresa sense fi. Criden els nois malgirbats jugant amb les escombraries del carrer; canta el cec barbut, el de petites esquenes, el de les ganes sense llum, el de vacil·lants passos, amb brega i descompassada veu, l’excelsitud de Sió, la Santa; avança la caravana a través del camí que corre entre escocells i bancals camperols; passa el gos, animal salvatge a Israel, perseguit per pedres i malediccions. Després, quan el sol crema amb més força el camp, la família menja els pobres menjars en l’estatge emparat per les paraules sagrades del Deuteronomi.

I davant la ciutat, fosca, de terrós color, s’obre el pla, pedregós i infecund, on es podreix, menjar per eixams de mosques, la carronya del mul que l’amo matà per vell i inútil.

II. Pasqua del Senyor

… I, per a la perenne tristesa de Betúlia, arriba, per fi, el mes de Tiscri, el dels frescos matins, el de les plàcides nits banyades de lluna. I amb ell, la Pasqua.

Pasqua del Senyor… Alegria a Israel. Abandonen els fills de Jacob la pal·lidesa del treball quotidià i van, cantant lloances, a Jerusalem.

Sió la Santa, estimada amb ímpetu pel semita… Brilla la Casa del Senyor, enramada de palmera i salze, mostrant el seu recinte ple de romaní de tota la Palestina.

Estan, els dies de Pasqua, replets de santificació i alegria. Alegria de la terra, rica en collites. Alegria de tots els béns que prosperen pel treball de l’home. Boten les cries al costat de la sol·licitud de llurs mares; bullen les abelles en els ruscs, grasses de mel; en l’estable, fresc de fenc tendre, els bous donen el baf tremolós de llurs musells. Ple està l’aire de bels dels ramats pasquals -bens de Kedar, moltons els de Nebaiot- aparellats per a la cerimònia de la Immolació.

Abandonen el comerciant la seva botiga, el pagès els seus camps, la dona el floc de lli. Trepiden els carrers i closos de veus, de laments, de brams, de mugits, de crits, de salutacions; vola la pols. Per la calçada, en la tarda roja de sol d’ocàs, transita la caravana. I el príncep de la Sinagoga, ancià de carns eixutes, canta el Salm:

“Al·leluia! El Senyor guardi la teva entrada i la teva sortida. Lloeu al Senyor que féu les grans llumeneres.”

I tots clamen:

“Perquè la seva misericòrdia és per sempre.”

“- El que féu el sol que presidís el dia i la lluna i els estels a la nit.”

I repeteix la munió: “Perquè la seva misericòrdia és per sempre.”

Arriba, diluïda per la distància, l’ensenyament d’un Rabí:

“… Si fas bé, procura saber a qui en fas i s’agrairan els teus beneficis. Fes bé al piadós i se’t recompensarà, si no per ell, per l’Altíssim. No facis el bé al que sempre medita malament ni al que practica el bé de mala voluntat. Dóna al piadós i no emparis el pecador; afavoreix l’opressiu i no donis a l’impiu. Retén-li el pa i no l’hi donis a fi de no adquirir poder sobre tu; perquè com més bé facis tant més malament experimentaràs; perquè també el Senyor odia els pecadors, i els impius paga amb el Càstig.”

“Dóna al bo i no emparis el malvat.”

Sortí de la ciutat una dona. Era flaca, rígida, de ventre enfonsat, de mirar eixut. Portava una àmfora de fang groller.

Travessà el pla en direcció a una bassa. I, deixant l’àmfora sobre el seu calent pedrís, descansà.

Àdhuc, en la caravana, ressonava la veu del Sacerdot:

“Lloeu al Senyor que ferí Egipte en els seus primogènits.

“El que tragué Israel dels seus enemics.”

I tots cantaven l’antífona del Salm: “Perquè la seva misericòrdia és per sempre. Perquè la seva misericòrdia és per sempre.”

Traducció de l’original en castellà de Oualid Kouzaz Ouagga, alumne de 2n Batxillerat de l’IES Santa Eugènia. Supervisió de Dolors Vilamitjana i Carandell, professora del Dep. de Català

Traducció del primer llibre de Salvador Espriu,
«Israel», escrit en castellà (1929), quan l’autor només tenia 16 anys

0. Espriu, escriptor precoç
1. Portada
2. Jahel
3. Ruth
4. El Santuari de Xiló
5. Abigail
6. Abisag
7. Magnificència
8. Jezabel
9. Bethulia
10. Abans de l’amor