Somnolent encara, es vestí Heli, el sacerdot, l’efod sobre la túnica de cotó de lli fi, suau i calent al tacte. Era ja un home vell; el seu coll, com el de la cigonya, es decantava amb un trist moviment decrèpit. Es recolzava, en caminar, en un bastó, ja que no podia aguantar-lo la retorçada vellesa de les seves cames. Tenia la faç apergaminada; els ulls, opacs sota les nevades celles, miraven amb cansament, vacil·lants; el crani pelat, pansit en la dolorosa inflor de les seves venes.

Estava malhumorat aquell matí ja que era la festivitat dels Tabernacles, i venien de tots els àmbits d’Israel per glorificar Jehovà. Havia de celebrar els llargs actes complicats del culte: coure els pans del Propiciatori; vessar l’oli per a l’ ungüent de la santificació; salmodiar les pregàries agradables a Elohim; immolar les bèsties pacífiques en holocaust a la Divinitat; cremar l’encens davant l’Arca; preparar els atuells de coure, calderes, tenalles, tridents, garfis i brasers… Donat que els seus fills sacerdots, Ofni i Finees, que havien d’ajudar-lo no seguien els camins grats a Jahvè, i caminaven perseguint mosses i consumant malapteses allà, Gilgal.

Amb amargura contemplà el Sol que inundava de llum dels colls i camps pròxims. Regnava en ells la Vida; corrien les ovelles, belant, cap a la vall; es perseguien, rabents, els ocells en el blau; una aura suau feia gemir, amb discret xiulet, les fulles dels arbres, i les daurades espigues es movien, al seu bes, amb un ritme meravellós; la rosada cobria les plantes i les flors que entapissaven la terra. I arribava el bram persistent de l’ase apallissat per l’amo.

A tot tingué Heli un gest de fastig. Què li importava la galania del dia, si aquesta no li seria assaborida? I sortí de la cambra alta. Ensopegà amb Ebiatar, el servent mig idiota, que deia la seva sempiterna i monòtona cantilena: «Gran és Israel, Israel és gran, gran.»

S’enfadà Heli i, agafant una cadena, l’assotà mentre li deia: «Acabaràs, gos? Fins quan importunarà el teu esperit malalt?» Quedaren les lloses tenyides de sang de l’esclau. El contemplà Heli, somrient, un moment; llavors, s’allunyà, una altra vegada maleint, per a beneir la multitud que esperava.

Fora, cridaven els homes, reunits al voltant de les calderes, encarint la frescor de llurs habitatges, la fertilitat de llurs camps, la qualitat de llurs fruits recollits en grans hómer.

Callaven les dones, submises, mentre netejaven l’olla per coure la carn, la conca de fang, les bacines, els gibrells; s’emplenava l’aire d’una densa pols, del baf de la multitud, de pestilència de bèsties. I caminaven barrejats els grinyols dels carros, arriats per pesats bous, amb les exclamacions dels ronyaguts nois que, mig despullats, jugaven al sol.

Els beneí Heli, ple d’unció, en el Nom de Jehovà. Llavors, fixant-se en un home alt, de mirada trista, anà cap a ell i el saludà dient: «Salut, Elcana. Protegeix-te Elohim.» Parlà, l’altre, amb esforç en la veu: «Ell faci amb tu segons el que és just».

«- Ha estat bo el teu any?» Aquell digué : «Bo». Inclinà Heli la seva faç en hipòcrita pregària. Digué: «Exalçat sigui Jehovà per tots els segles, perquè davant la seva glòria no existeix el mal».

Fins a ells arribaren els crits de l’esclau torturat. Digué Elcana: «Què passa germà?» Es dilatà la boca del Sacerdot amb la ganyota desdentada de riure: «El meu esclau, que va ser mossegat pel dimoni de la demència.» I, saludant Elcana, partí per començar el Ritu. Cobrí el cap amb la tiara sagrada; es cenyí l’efod amb el cíngol de colors; llavors es posà el pectoral, ric en pedres de gran valor: una cornalina, una maragda, un carboncle, un safir, un jaspi, una àgata, una ametista, un crisòlit, un ònix i un beril cercats i encastats amb or per ordre seu.

Vestit, ja, amb els ornaments sacerdotals, oferí davant del Propiciatori un vedell i un moltó en holocaust. Purificà el Santuari de les immundícies dels fills d’Israel, de llurs pecats i prevaricacions, tal com Jahvè manà a Moisès.

… I li fou portada una vaca roja, d’edat perfecta, sense cap taca, que no havia suportat jou. La prengué Heli, i la degollà a la vista de tots; i, mullant-se el dit en la seva sang, ruixà set cops les portes del Tabernacle. La cremà, entregant a les flames segons la Llei, tant la pell i les carns com la sang i els fems. Llençà, així mateix, al foc, pal d’hisop i de cedre, i grana dues vegades tenyida…

Així, magnífic en la seva pompa sacerdotal, Heli executava el sacrifici agradable a Elohim, mentre, a l’atri, es destacava entre la blancor de les lloses, el vermell i mat color de la sang esclava, ja coagulada.

Traducció de l’original en castellà de Clara Ortega Bosch, alumne de 2n Batxillerat de l’IES Santa Eugènia. Supervisió de Dolors Vilamitjana i Carandell, professora del Departament de Català

Traducció del primer llibre de Salvador Espriu,
«Israel», escrit en castellà (1929), quan l’autor només tenia 16 anys

0. Espriu, escriptor precoç
1. Portada
2. Jahel
3. Ruth
4. El Santuari de Xiló
5. Abigail
6. Abisag
7. Magnificència
8. Jezabel
9. Bethulia
10. Abans de l’amor