El mes de maig s’esgotava, com la fusta que havia cremat durant l’hivern a l’estufa i que ara restava oblidada en un racó del pati. Els llapis i els bolígrafs que havien sobreviscut estaven tots mastegats i maltractats. Els llibres que a començament de curs ens miràvem amb respecte i admiració ara cruixien dins de la maleta, arrugats i gastats. Ja havien tret tot el seu suc, els havíem espremut fins a la darrera lletra i els marges atapeïts de notes i gargots ja no admetien més despropòsits.

Després de Setmana Santa els dies es feien més llargs, la llum de la primavera il·luminava definitivament la nostra vida amb més força que mai, però un núvol fosc, petit però compacte, ens seguia permanentment sobre els nostres caps. El tercer trimestre era la darrera oportunitat de recuperar el temps perdut en els dos trimestres anteriors. Caminàvem arraulits pels carrers estrets i sentíem una fredor al cos que no havíem sentit en tot l’hivern. El fred negre de la ciutat trista havia pujat de cop i volta fins al cap, instal·lant-se còmodament entre les runes fumejants de la nostra intel·ligència, vençuda i derrotada.

De nits no dormíem pensant amb el suspens definitiu que ens abocaria sense remei a l’abisme de l’internat, a la flagel·lació sumària i a l’exili al Collell. El Collell era un castell fantasmagòric, damunt d’una muntanya coberta permanentment per tempestes elèctriques i bandejada a totes hores per pedregades i pluges àcides, el Collell era el càstig definitiu, l’amenaça permanent, l’horror. Un passaport per a l’infern.

Per més que ho intentava, no podia estudiar. Les pàgines dels llibres es convertien en una bola immensa, pesada i lliscosa. El tercer trimestre es presentava com un pendent molt perillós en el qual la bola de la meva incompetència podia rodolar sense aturador. El meu cervell, que no podia processar més de dos conceptes a la vegada, estava totalment col·lapsat per inputs que giraven constantment en bucles sense fi: la bicicleta, les hazañas bélicas i la trena de la Bel, que ara ja li arribava just a la punta arrodonida del primer botó de l’uniforme blau marí de les monges.

Aquell era el meu món real, habitat per gent real, pels meus somnis reals i per la por –real– de passar la resta de la meva vida condemnat a galeres. Tot aquest suc aquós omplia el meu esperit, amb aquella meravellosa i insensata inconsciència, que em mantenia paralitzat, com una estàtua de sal, sota els pins sagrats de la plaça del meu barri, allà sota la pinassa hi anava quedant el pòsit de les coses importants, el cor i l’esperit de tota la meva vida. Tots els dies eren aquells dies.

Sempre que mirava, des del terrat de casa, l’encara vistent campanar de la catedral, m’imaginava un exèrcit d’àngels blancs amb trompetes de plata, que un dia vindrien cavalcant cavalls d’aigua per fer acabar d’una vegada el meu sofriment. El dia del judici final era la meva única esperança, l’únic viatge llarg i emocionant que em podia imaginar emprendre. Ara sembla estrany, però es així com jo, i altres com jo, passàvem els dies més feliços de la nostra vida.

Quim Curbet és fill del barri de Sant Narcís
CCG Edicions