Abans del començament de la Intifada d’Al-Aqsa, a l’any 2000, l’economia de la franja de Gaza es basava en el treball dels obrers palestins que cada dia travessaven els controls per anar a treballar dins Israel. Sortien de bona hora al matí i tornaven -obligatòriament- a última hora de la tarda. Per als empresaris de la construcció, del transport, de l’agricultura, de la indústria, eren treballadors de segona, econòmicament rentables i gairebé sense drets. Per al sindicat de treballadors israelià, l’Histadrut, no existien. Però els diners que guanyaven era el greix que permetia fer rodar els engranatges econòmics de la franja.

L’obès Sharon, el general sanguinari, la bèstia negra dels palestins, amb la seva provocadora visita a l’esplanada de les mesquites a Jerusalem, va provocar el començament de la segona Intifada. La repressió sagnant dels joves que varen protestar contra Sharon va ser el tret de sortida als enfrontaments. Altre cop començaven a comptabilitzar-se els morts. De contestar amb pedres a l’exèrcit es va passar als trets. En pocs dies la situació es va deteriorar i es disparaven trets de fusell. L’exèrcit responia destrossant cases amb obusos dels tancs, els palestins amb suïcides amb cinturons de bombes, Israel amb assassinats selectius…

Israel va tancar les sortides de Gaza i va començar el setge. Els treballadors varen quedar sense feina a Israel. El que semblava que seria una situació excepcional s’ha convertit, set anys després, en la norma. En el pacte de la fam que perdura malgrat que ja no hi ha gairebé atemptats, i que ha portat la gana i la misèria a la gent d’aquest territori prim i estret, entre el mar i el mur.

	L’enorme i buit pas fronterer d’Eretz

Avui l’enorme pas fronterer d’Eretz, amb més de 20 corredors amb les cabines de control de documents, construït per controlar les desenes de milers de palestins que cada dia passaven a Israel, és un edifici buit. Els joves soldats israelians, els funcionaris, la policia de fronteres, els agents del Shin Bet i el Mossad, s’han quedat gairebé sense feina. Aquest estiu només uns quants periodistes i alguns treballadors de les ONG internacionals amb projectes a Gaza travessen els controls. Nosaltres, la Brigada Palestina dels Internazionalistak Komite, ens fem passar per membres d’una ONG basca de metges. Els diem als soldats que anem a controlar com gasten els diners els metges palestins. Ens deixen passar després de registrar minuciosament les nostres pertinences. Una soldat grassoneta, amb molta naturalitat, em pregunta si porto pistola. Sorprès, li dic que no, que mai porto pistola. Em mira com si fos un pacifista, un element estrany.

Passem els tres controls, les portes de torn, on en Josu ha quedat bloquejat. Les reixes amb intèrfon, on cal trucar un timbre perquè t’obrin. Curiosos avancem pel llarg passadís flanquejat de reixes, fem fotos. De cop una veu metàl·lica ens diu que no podem fer fotos. Les càmeres, els micròfons, els altaveus, les ordres apremiants, el control. El gran germà sionista ens mostra les seves dents, no li agraden la gent que entra a Gaza, amics dels palestins. Després de les reixes el passadís és de murs de ciment i el teulat, d’uralita de plàstic. Sense finestres la llum es filtra del sostre. Al final ja es veu llum. Uns blocs quadrats al mig de la sortida impedeixen l’entrada dels cotxes. Al final del corredor el teulat està enfonsat.

La primera visió de la franja de Gaza és un desert de runa. Edificis enfonsats, forats de bombes on abans hi havia una carretera, blocs de ciment escampats arreu, pilons de pilons de terra. On arriba la vista està cobert de runa. Més tard sabrem que on la vista no arriba n’hi ha encara molta més.

Uns nois vestits amb armilles reflectants ens diuen de portar-nos les motxilles. Són els camàlics de la frontera. Les seves famílies viuen a prop, a Bet Janun. Miren de guanyar unes monedes portant els bultos de la poca gent que entra pel control d’Eretz.

	Un Mercedes groc, un taxi vell; en Noor ha estat de sort

Un Mercedes groc, un taxi vell, molt més llarg del normal ens espera. És una limusina, hi cabem tots vuit i el conductor. En Noor, el xofer, avui ha estat de sort, es guanyarà un bon sou.

Anem per la carretera que travessa els pilons de runa, cap a la ciutat de Gaza. Un control palestí amb soldats que somriuen quan ens veuen passar. Carrers plens de gent i sobretot de nens que juguen saltant per sobre les desferres dels edificis. Pocs cotxes, alguns carros i molta gent a peu. Joves barbuts amb uniformes de camuflatge grisos: els soldats d’Hamas. En grups armats,drets, assentats, a cada cantonada, a cada cruïlla de les grans avingudes.

Anem cap a l’oficina de l’Associació de Defensa dels Drets Humans de Gaza, són els nostres amfitrions.

Després d’aquestes setmanes corrent per Palestina per fi veiem el mar. El Mediterrani, quiet, blau, amb aquell vent de sal. El cor hem diu que Gaza és com a casa. Perquè casa és el mar.

:: VEURE LA CRÒNICA SEGÜENT
> 26 :: Raji Sourani, el preu fet dels drets humans
:: VEURE LA CRÒNICA ANTERIOR
> 24 :: Ens en anem a Gaza!