![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
![]() ![]() ![]() |
|
Fa unes setmanes, les dos principals faccions palestines, Al Fatah i Hamas, varen deixar de banda les seves desavinences, un trencament que durava des de l’any 2007, i varen formar un govern d’unitat. Responien així al clam de la població Palestina que ho exigia des de molt temps enrere. La desunió enfortia l’ocupació israeliana.
Hamas que controlava la Franja de Gaza havia guanyat les eleccions, netes i transparents i amb les mancances de fer unes eleccions sota ocupació militar. Així ho varen corroborar els observadors internacionals. Abbas, de Fatah, no va digerir la derrota i des de 2007 governa sense el recolzament de la població i sí el de la Unió Europea i els Estats Units.
Amb el govern de concentració nacional, Israel va veure com la seva estratègia tan antiga com la política militar -divideix i guanyaràs- s’esberlava com una copa de cristall llençada a terra.
Israel va amenaçar Abu Mazen amb l’asfixia econòmica. Va empresonar a desenes de parlamentaris i al president del parlament palestí. Va intensificar els contactes internacionals per impedir la unió palestina, però cap país, ni els EUA, li van fer cap mena de cas.
Llavors, tres joves colons que viuen en un assentament il·legal a prop de la ciutat d’Al-Khalil, Hebron pels jueus, són segrestats. La mateixa nit comença la repressió. Centenars de palestins són arrestats, l’exèrcit israelià entra a sang i foc pels carrers i a les cases. Els primers dies es produeix un degoteig constant de morts. Unes setmanes més tard troben els cossos dels nois, morts, molt a prop d’on varen desaparèixer. Sota d’unes pedres, van dir. L’exercit, que havia fet un desplegament inusual, no els va poder trobar. Com a mínim, estrany.
Tot seguit comencen les amenaces. Netanianhu, el primer ministre israelià, acusa Hamas dels assassinats. Simon Peres, president d’Israel i Nobel de la Pau, afirma que la resposta militar serà contundent. Tots els ministres demanen venjança.
La venjança es concreta en detencions, en bombardejos a la Franja de Gaza. Desenes de nens de 5 a 15 anys són detinguts i apallissats per l’exercit i la policia. La gota que vessa la paciència del món és l’assassinat de Muhammad Abu Khdeir, de 16 anys. Segrestat per uns colons a Cisjordània i cremat viu. És massa horrible per justificar-ho.
Israel -però- no atura els bombardejos a la Franja de Gaza, ni les detencions arbitràries d’homes dones i nens. Israel, en la seva espiral violenta, mai es pot aturar. El seu malson és la unitat política dels palestins. Dels territoris ocupats l’any 1967 de Cisjordània i Gaza, però també dels territoris ocupats el 1948 i que ara coneixem per Israel. Aquí, a les ciutats de Jaffa, Haifa, Natzareth, els palestins surten al carrer amb la seva bandera i la seva bandera no és la de l’estrella de David. Surten per aturar la política criminal del govern israelià, surten per lluitar, per recordar al món que fa massa anys els van robar la terra. Surten per que no tenen cap més alternativa que sortir al carrer. I això és quelcom que no havia passat mai a dins d’Israel.
Molts intuïm que el segrest pot ser un atac de bandera falsa, ja que cap grup de la resistència palestina l’ha reivindicat. I, en canvi, justifica la política repressiva contra els palestins i l’expansió de les colònies als territoris ocupats.
El crim contra els palestins fa massa temps que dura. Dimecres -9 de juliol- en moltes ciutats de tot el món la gent ha sortit al carrer per dir-li al govern d’Israel que ja n’hi ha prou d’aquest color, per forçar la comunitat mundial que no miri cap a un altre cantó quan bombardegen i detenen els palestins.
A Girona també ho hem fet; prou complicitat amb l’apartheid israelià.
Senyor President Mas, Israel no és un referent per a la Catalunya que volem.
[…] Girona: 9 de julio a las 19h en Plaça del Vi. […]