Qui justifica l’atac a la població civil de Gaza, amb l’argument que Israel té el dret a defensar-se, es còmplice d’un crim de guerra. Qui afirma que va ser Hamas qui va provocar l’atac en trencar la treva, o té poca memòria o està mal informat. Israel va esmicolar-la amb els bombardeigs de Gaza del 4 i el 17 de novembre de 2008, amb el resultat de quatre morts el primer i sis el segon. A Hamas li podem imputar d’altres crims, però no aquest.

De la massacre de Deir Yassin, inici de la política de neteja ètnica de Palestina al 1948, a la guerra del Líban i les matances de Sabra i Xatila el 1982, de la mort de milers de joves a la primera Intifada, al bombardeig de Qana, la base de l’ONU al sud del Líban el 1996, dels assassinats selectius de dirigents palestins i la segona Intifada, als bombardeigs, avui, de la Franja de Gaza, Israel sempre s’està defensant.

Però els veritables enemics d’Israel no són els palestins, ni els libanesos, ni els àrabs, ni la gent que ens horroritzem davant la impunitat dels seus crims de guerra. Els veritables enemics d’Israel són els que varen fundar l’estat sionista sobre d’un mar de sang. Són els homes i les dones –Ben Gurion, Golda Meir, Shamir, Dayan, Rabin, Peres, Sharon, Barak, Netaniahu, Olmert, Livni– que des de 1948 fins avui només han pogut imposar les seves idees i el seu projecte d’Israel sobre la base de la guerra i el terror. Criminals de guerra sense escrúpols ni humanitat, finançats pel sentiment de culpa d’Alemanya i el poder econòmic i mediàtic del lobby jueu als EUA. Xuclant de la mamella infinita dels rèdits econòmics i morals del segon holocaust. El primer va ser l’armeni.

Els veritables enemics d’Israel no són només, els assenyalem, la cúpula militar i política de l’estat hebreu com a responsables d’aquestes matances. Sinó els que les inciten des de les pàgines del Washington Post i el Wall Street Journal, els que les justifiquen des de les tribunes dels nostres diaris i televisions, aquells que parlen de pau i democràcia i donen suport a l’apartheid i l’extermini del poble palestí.

Els enemics d’Israel són els governs del món que li venen les armes i després diuen que lamenten que les facin servir per matar civils a Palestina i al Líban. Els presidents dels governs d’Europa, Sarkozy, Gordon, Merkel, Zapatero, i tots els dels EUA, que escriuen els seus discursos de pau i justícia a la cara del darrere dels convenis de compravenda d’armes. Són aquells que amb el seu silenci aproven la violació sistemàtica per part d’Israel de totes les resolucions de les Nacions Unides, dels convenis internacionals de control d’armes, de no proliferació atòmica, del respecte als drets humans bàsics de la població palestina.

Els enemics d’Israel basen el seu poder en la ignorància i la mentida repetida una i altra vegada –com feien Goebbels i el seu aparell de propaganda a l’Alemanya nazi– per crear una realitat paral·lela, un miratge creïble: que Israel és la víctima i no el botxí. Com als nazis, als sionistes se’ls acabarà el temps del poder bastit en les mentides. Es pot enganyar tothom una vegada i alguns sempre, però no es pot enganyar sempre tothom.

Els enemics d’Israel no som nosaltres, els que volem un estat palestí amb les fronteres de 1967, i per capital, la Jerusalem est. Els que exigim l’alliberament dels dotze mil presoners palestins, 300 d’ells menors de 15 anys, en presons israelianes. Els que lluitem perquè s’acabin les matances a Gaza i s’acabi l’ocupació. Els que defensem el dret del retorn dels refugiats palestins, com va acordar l’ONU el 1948.

Els enemics d’Israel no som els que volem una pau justa a Palestina, basada en el respecte a totes les resolucions de l’ONU, als drets humans, a la dignitat i a la llibertat dels palestins. Els amics d’Israel som els que volem veure a la presó els generals i polítics sionistes responsables de tanta sang que corre pels carrers.

Perquè, si Israel ha d’existir, només ho podrà fer en pau, amb el vistiplau de tots els palestins.

Isidre Pallàs és membre de Celrà x Palestina i corresponsal d’eldimoni.com