Si algú té feina a Gaza és la gent de l’Oficina de Drets Humans. Cada dia fan el recompte de les violacions reiterades que l’exèrcit israelià fa per tot Palestina contra la població. Sempre la llista és llarga, cases enderrocades, barreres tancades per als escolars i els pagesos, oliveres i fruiters arrencats dels camps, maltractaments als controls militars, tortures a les presons… cada setmana, nens, joves, dones i homes ferits o morts per trets de l’exèrcit, pels míssils llançats des dels helicòpters, pels obusos dels tancs. Una rutina horrible, tràgica, mortal, diària. No es cansen de relatar la ignomínia, de recomptar i posar xifres a l’abús, de quantificar el genocidi. Tenen la perseverança dels qui creuen que les coses han de canviar, la tossuderia dels qui volen canviar-les. El valor de qui ha vist la mort davant els seus ulls i no vol ignorar-la. La convicció dels testimonis que no volen oblidar.

Raji Sourani ens rep a la sala de reunions. És alt i rabassut. Somriu, és evident que s’alegra de veure’ns. Ell és el director de l’oficina i també és el nostre amfitrió, el que ens connectarà amb els partits i les ONG de Gaza.

Raji Sourani, director de l’Oficina de Drets Humans de Gaza, amb la brigada Palestina FOTO: KOLDO SAGASTI

Ens parla dels últims esdeveniments de les batusses entre els militants de Fatah i les milícies de Hamas. Cent vuitanta morts es calcula que han deixat les escaramusses entre els dos bàndols, ens diu. Però comença des del principi, quan Hamas va guanyar les eleccions i Fatah, Israel, la Unió Europea i els Estats Units no van acceptar els resultats d’unes eleccions que ells mateixos varen reconèixer netes, sense frau, democràtiques. El bloqueig econòmic internacional contra els guanyadors, l’arrest i empresonament a les cel·les israelianes de quaranta-cinc diputats elegits, la prohibició pels diputats de Gaza de viatjar a Ramallah formen part d’un pla per posar de genolls als qui han escollit el govern de Hamas. A Gaza és el lloc on la població a donat el suport més decidit al partit islamista. Els homes de Fatah compren armes amb els diners que els EUA ha donat al president Abbas. El seu comandant, l’home de la CIA a Gaza, Mohamed Dahlan pacta amb les famílies mafioses per desestabilitzar la vida de la Franja. Segrestos d’estrangers, tràfec d’armes i drogues, robatoris, enfrontaments armats son el pa de cada dia a les ciutats i els camps de refugiats. Els diaris europeus i americans parlen de caos, de guerra civil, de desgovern. Desacrediten el president del govern, Haniye. Demanen un cop de força, en realitat un cop militar contra el govern democràtic, un cop d’estat… Abu Mazen fa el seu paper dins aquesta opereta i pren el poder. A Gaza continuen les accions armades de Fatah i els segrestos d’estrangers per motius econòmics. Però Hamas llança un ultimàtum conta una de les famílies mafioses: ho deixen anar els periodistes segrestrats o se’n penediran. La família Dhomus, la que tenia segrestat al periodista escocès Jhonson, se’n riu de l’amenaça, es senten recolzats pel poderós Dahlan. Hamas encercla el barri on està el segrestat i mata en combat una trentena de membres de la família. Fatah també combat al costat dels mafiosos. Els milicians islàmics ataquen a la policia fidel a Fatah i en setanta dues hores es fan amb el control efectiu de la Franja. Les armes callen i els joves barbuts es queden a les cantonades, amb els seus fusells AK47, controlant el present, mantenint la calma. A Gaza on fins fa uns dies la gent no s’atrevia a sortir de nit ara passegen de fosc vora la platja. Els taxistes han de respectar les cruïlles, les rotondes, els stop… Hamas vol ordre i a ningú se li acudeix discutir amb un jove barbut amb un Kalaixnikov.

Amb la gent de Hamas

Sourani ens ha preparat per avui una entrevista amb la gent de Hamas, volem saber de primera mà que diuen. En Nour, el taxista, surt del centre i s’endinsa pels carrerons. Hem deixat enrere els carrers asfaltats, tomba a dreta i esquerra, ací i allà, quan atura el taxi ja no sabem on som. Baixem i entrem en un passadís entre dos cases, dos joves armats ens indiquen una porta,entrem en una sala, en assentem al voltant d’una taula ovalada. Esperem.

Han arribat dos homes un amb cabells curts blancs i una camis blanca de seda bona, per la pinta podria ser de l’Opus, però és Tamzy Barhoom, portaveu de Hamas a la Franja. L’acompanya un home rabassut, fort, desconfiat, està clar que no li agradem, es diu Beha El Madhoon i és un cap dels pistolers islàmics.

L’entrevista es cordial. Responen a les nostres preguntes amb naturalitat, amb cortesia. Només s’esveren quan els preguntem si és veritat que durant el combats es va executar gent a sang freda, quan ja estaven desarmats. Al pistoler se li crispa la cara, el portaveu es posa seriós i nega amb energia aquesta acusació i després s’allarga amb la versió dels fets que ja he explicat abans. Ens diuen que Hamas és ara la resistència palestina, que Fatah ja no lluita contra Israel, que ha abandonat al poble i només volen enriquir-se. Parlen del seu dret a governar ja que han guanyat les eleccions. Parlen del seu dret a resistir l’ocupació israeliana. Ens diuen que ells estaven d’acord amb un govern d’unitat nacional amb Fatah, on el president fos Mustafa Barghouti, però que Fatah i els americans no el volien. Ens parlen del tancament de la Franja, de com els malalts moren per manca de medecines, dels nens desnodrits. No volen renunciar a res, malgrat que Hamas ja estaria d’acord amb un estat palestí a les fronteres del 67.

No volen fer cap emirat a Gaza, volen la unió dels palestins, diuen. Ens fem una foto [que publicarem en breu] abans de marxar. Acabem d’estar amb dos dels homes més buscats per Israel. La veritat és que estàvem una miqueta acoquinats, espantats per la possibilitat que -en qualsevol moment- entrés un míssil per la finestra.

:: VEURE LA CRÒNICA SEGÜENT
> 27 :: Gaza: el port, l’aeroport i l’humor negre
:: VEURE LA CRÒNICA ANTERIOR
> 25 :: Gaza, l’imperi de la runa