El conflicte a l’Orient Mitjà no és de blancs i negres, de bons immaculats i de dolents perversos fins a l’infinit, com els dels films de James Bond. Ni els jueus són uns nazis genocides ni els palestins uns terroristes assassins. Això no és un enfrontament de civilitzacions, entre el progrés d’Occident (Israel, els jueus) i la foscor de l’islamisme (Palestina, els àrabs), de la mateixa manera que no és una lluita entre David (els palestins, els bons), i Goliat (els jueus i els israelians, els dolents).

La qüestió és molt més complicada, és una història farcida d’incomprensions, odis i injustícies, que ens ha portat a una nova guerra en aquesta zona del planeta, amb centenars de civils morts i amb 1,5 milions de palestins patint directament un cruent conflicte.

Només vull expressar algunes reflexions que pretenen tan sols donar una idea de la magnitud del conflicte de què estem tractant, i de la seva difícil solució, que ha de començar per un alto el foc immediat per part dels dos contendents i per la reobertura de la Franja per facilitar l’entrada d’ajut humanitari.

El conflicte i els seus orígens immediats

• L’atac israelià ve precedit pel llançament durant un llarg espai de temps de milers de míssils i coets per part de Hamas (més de 200 tan sols el passat mes de novembre, en plena vigència de la treva entre Israel i Hamas). Míssils que han tingut com a objectiu únic la població civil. De fet, en els últims dies, una escola i una guarderia israelianes han rebut l’impacte de míssils. Només l’afortunat fet que aquestes instal·lacions haguessin estat prèviament evacuades han estalviat desenes de morts de nens i infants. Un milió de persones residents al sud d’Israel viuen entre casa seva i el refugi antiaeri.

• Qui va trencar la treva va ser Hamas.

• Israel ha reaccionat a aquests atacs amb l’actual ofensiva militar, amb l’objectiu declarat de desactivar Hamas. Els primers moments de l’atac israelià es van centrar en operatius militars de l’organització terrorista palestina. La seva reacció però, és manifestament desproporcionada i inhumana, i es pot veure a través del nombre de morts i ferits civils que ha patit cada bàndol fins al moment, on la proporció és de 200 a 1. Els atacs a instal·lacions de Nacions Unides que acollien refugiats i a combois humanitaris, l’impedir la lliure actuació dels serveis sanitaris, són una pura i dura aberració.

• Hamas usa els morts per fer una propaganda extremadament obscena. A més, empra la població civil com a escuts humans.

• Israel no deixa passar la premsa internacional per a que pugui informar del conflicte sobre el terreny. Aquest és un fet altament sospitós si el que es vol realment és reduir l’impacte de la guerra sobre la població civil palestina, com afirma el govern Olmert. Si no es vol amagar res de dolent, per què no es deixa passar la premsa?

Solucions a curt i llarg termini?

• Israel havia fet un pas important a favor de la pau quan va abandonar la Franja de Gaza el setembre de 2005, tot i que aquesta retirada tenia uns motius més aviat espuris. El que ha passat és que Hamas ha aprofitat l’ocasió per disparar amb total impunitat míssils. La recepta «pau per territoris» només pot funcionar si es converteix «pau, territoris, seguretat i progrés», amb garanties i beneficis per a ambdues bandes.

• Israel porta 40 anys ocupant territoris palestins. Israel, per trobar una solució definitiva al conflicte, hauria de saber que Jerusalem no pot ser només de l’Estat d’Israel, i que Cisjordània ha de ser (gairebé) totalment desocupada, garantint la continuïtat territorial de la part palestina. Ha de sacrificar-se i oferir quelcom d’atractiu a l’altra part. La solució passa per un bon pacte, que no satisfaci totalment a les dues parts.

• Una altra qüestió és la dels refugiats de 1948, on qui hauria de cedir són els palestins. Fer tornar els refugiats palestins a les seves antigues residències és una proposta que ja no té sentit, perquè destruiria l’Estat d’Israel. La part palestina ha de sacrificar-se i oferir quelcom d’atractiu a l’altra part. La solució passa per un bon pacte, que no satisfaci totalment a les dues parts.

• S’ha d’acabar amb les draconianes restriccions a què es troba sotmesa Gaza: cal facilitar l’entrada i sortida de productes i de persones, així com del proveïment dels serveis bàsics. És essencial garantir una qualitat de vida digna a la població de la Franja, així com la seva possibilitat de desenvolupament.

• Això implica però, com a primer pas bàsic, que Hamas deixi d’entrar míssils i altre tipus d’armament a la Franja amb l’objectiu de seguir atacant Israel. Cal garantir el dret a existir i la seguretat d’Israel: és de justícia i és un requisit indispensable per poder acabar amb el conflicte. Només dues precisions extra respecte les restriccions a Gaza: Gaza no és un camp de concentració, les restriccions les imposen tant Israel com Egipte.

Reflexions paral·leles

• La guerra interessa a totes dues parts perquè els reforça davant de la seva opinió pública. A Israel hi ha eleccions en un termini d’un mes, i el govern de coalició entre el Kadima (centristes) i els laboristes necessiten demostrar que no són uns coloms que s’arronsen davant els terroristes. Per part de Hamas, l’enfrontament forma part de la seva manera de ser, cal demostrar sempre que ets més dur i més pur que l’altra gran força palestina (Fatah, del president Abbas), i més ara que tocaria celebrar eleccions a la presidència de l’Autoritat Palestina. El cost en vides humanes és, en ambdós casos, un peatge que val la pena pagar.

• Hamas va ser auspiciat i fomentat per Israel per afeblir Arafat. La vella dita que l’enemic del meu enemic és el meu amic demostra novament que a llarg termini tendeix a ser falsa.

• Hamas controla Gaza i hi ha imposat un règim islamista radical. De fet, fa pocs dies s’havia aprovat l’aplicació de certs preceptes legals que atempten directament contra els drets humans, com l’amputació fins al colze del braç dret dels lladres. Els drets polítics de les dones i dels homosexuals estan severament retallats. Per tant, el règim de Hamas està coartant de forma clara els drets humans dels propis palestins. Cal no oblidar tampoc que Palestina ha patit una guerra civil entre els partidaris de Hamas i els de Fatah, enfrontament que també van costar molts morts.

• Si Israel mata més que Hamas és purament per una qüestió de capacitat tecnològica i de dotació d’armament. Si Hamas pogués, no dubtaria en esborrar del mapa Israel; de fet, aquest és un dels objectius fundacionals d’aquesta organització.

• El món àrab i islàmic està dividit: Iran, Síria, Hezbol·là (i Veneçuela!) juguen a favor de Hamas. Egipte, Jordània i les monarquies del Golf Pèrsic no estan disposats a fer cap moviment que pugui afavorir ni que sigui llunyanament Hamas.

• Resulta sorprenent l’alt grau de mobilització de certs nuclis del pacifisme català, espanyol i europeu davant l’atac israelià a Gaza. I no només per alguns eslògans emprats, o pel fet que s’ha callat quan Hamas atacava Israel, sinó sobretot pel fet que en els últims anys hi ha hagut en el nostre planeta diversos conflictes bèl·lics que han causats xifres elevadíssimes de morts, sense que aquests nuclis pacifistes moguessin ni un sol dit. Per exemple, segons algunes fonts, la matança de Ruanda de 1994 va causar 800.000 morts; el conflicte del Darfur, encara vigent, uns 300.000. Certs grups es mouen només per anar a la contra dels EUA, no a favor de ningú ni de la pau, per molt que ho intentin dissimular.

• Finalment, resulta interessant, per no dir necessari, analitzar l’entrada en l’escena política (si més no, catalana) dels musulmans residents en el nostre país, que han fet una demostració de força al constituir-se en la part majoritària de les manifestacions en contra de la guerra a Gaza i d’Israel, inclosa una lamentable i punible exhibició d’una arma per part d’un manifestant encaputxat, fet si més no estrany tenint en compte que es tractava d’una manifestació a favor de la pau. Caldrà veure quin tipus de moviment associatiu, social i polític acaben dibuixant aquestes persones, més encara si acaben tenint dret a votar en les eleccions municipals.

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia de Ter
i professor del Departament d’Economia de la UdG