De les 1.413 persones mortes, 313 eren nens. Els ferits van passar de cinc mil. 2.114 cases van quedar totalment derruïdes i 3.242 més completament inhabitables, més de 50.000 persones van quedar sense sostre. Escoles, hospitals, magatzems de queviures, tallers, edificis religiosos i universitats varen resultar afectats en un grau o altre. Un any després la vida segueix igual o pitjor. L’ajuda internacional no ha arribat i les condicions de vida a la zona son d’una duresa extrema. Els damnificats no poden sortir de l’àrea del desastre i esperen endebades que la solidaritat del món alleugi el seu sofriment.

El que podria semblar la crònica d’un dels molts desastres naturals, terratrèmols, riuades, incendis, sequeres tsunamis, no ho és. Els desastres naturals, per la seva fatalitat, per no tenir responsables politics, tenen assegurats -si hi ha imatges per a la tele- la solidaritat de la opinió pública i dels governs.

La crònica de la que parlem no és un desastre natural

És el resultat de l’operació Plom fos, l’atac que l’Estat d’Israel va llançar conta la població de la Franja de Gaza del 27 de desembre de 2008 al 18 de gener de 2009.

Bombes de fòsfor i de raïm, prohibides per totes les convencions de guerra. Bombes en zones densament poblades. Destrucció de magatzems de queviures i escoles de la ONU on molta gent s’havia refugiat buscant un lloc segur i l’únic que hi van trobar va ser la mort. L’atac israelià a Gaza és un crim de guerra, un crim contra la humanitat. Ho ha dit en el seu informe per les Nacions Unides el Dr. Goldstone, que també ha recomanat a la comunitat internacional que es jutgi als responsables -Barak, Olmert, Livni, Netaniahnu i els generals de les IDF- en els Tribunal de Justícia internacional. De moment, però, ni les potencies, ni la Unió Europea li han fet cap cas. No és estrany, tampoc cap país, amb l’excepció de Veneçuela i Bolívia, va prendre cap mesura política, judicial o diplomàtica contra Israel mentre perpetrava la massacre de palestins.

Va ser la gent, cal recordar-ho, qui va prendre la iniciativa per aturar la matança, i no els governs. Els governs estaven i estan més preocupats per les balances financeres que pels drets humans. On hi ha negoci, i a Israel n’hi ha, els governants perden la consciència. La gent però va sortir al carrer espontàniament als carrers i places de ciutats d’arreu del món. Les institucions, presidents i alcaldes no van assistir a les demostracions de solidaritat amb les víctimes. Ni a Espanya, ni a Catalunya, ni a Girona. Potser perquè les víctimes eren palestines…

Un any després recordarem els seus noms. Per que en cap conflicte hi ha victimes anònimes. Totes tenen nom i cognoms.

Un any després, 1.400 persones de més de quaranta països, inclosos 25 catalans, participen en la Marxa per la llibertat de Gaza, per trencar el bloqueig econòmic, comercial i sanitari que Israel imposa al milió i mig d’habitants de la Franja de Gaza.

Els governs d’Europa i els EUA acusen a la resistència palestina de tirar coets, de ser violenta. I callen quan els dirigents dels moviments socials palestins són empresonats. La lluita pacífica contra el mur fa molts anys que dura però els mitjans no la inclouen a l’agenda informativa, Fa dos mesos, Israel va empresonar a Abdallah Abu Rahmah cap del Comitè Popular Contra el Mur de Bil’in i el 15 de desembre van detenir a Jamal Juma, president de Stop the Wall, ONG reconeguda i premiada internacionalment, quan tornava d’un viatge per Europa. Les seves detencions són administratives, és a dir, els acusadors no han de presentar càrrecs contra ells i -per tant- no es poden defensar.

Altre cop pacifistes a la presó. No sortiran als diaris. Són palestins.

Isidre Pallàs és membre de Celrà x Palestina i corresponsal d’eldimoni.com