La ben plantada (Mamarroca) de Paco Torres Monsó

La mort de l’eugenial escultor Francesc Torres Monsó, de Santa Eugènia de Ter, porta a una reflexió: l’obra seva que ens acompanya als carrers i places és important? Figures i formes que en un principi ens van sorprendre i que de seguida van formar part del nostre imaginari, figuracions sòlides i alhora revestides de matisos que tenim fixades al rere ull dels nostres trajectes quotidians. Tota ciutat, i Girona també, ha passat per èpoques molt diverses, hi ha hagut un temps llunyà i subsumit en la cotilla de l’art sacre, escultures d’arrel romàntica i també les implantacions de l’ortopèdia feixista. La bellesa però no acompanya als règims dictatorials, acostuma a arrecerar-se o a explotar gràcies a l’agosarament -llibertat creativa- de gent com Torres Monsó. La vida d’una ciutat, les escultures que s’instal·len, depèn de qüestions de tota mena, ara són moda, ara ixen per capricis funcionarials, ara són homenatges o també defineixen el tremp d’una qüestió política. En la pell d’una ciutat s’hi relaten infinites històries. En les places, passejos i rotondes hi ha una cartografia que explica els enfonys del poder. Les històries passen i les escultures acostumen a perdurar. La bellesa de cada època ens la serveix els artistes inquiets, l’autor que aconsegueix plantar una escultura al carrer i que acaba essent una referència gràcies a allò que ningú no ha sabut definir mai i que se’n diu talent, no és habitual. Els artistes que canvien la fesomia d’una ciutat -sovint és un fet atzarós- són pocs, de vegades i quan canvien un racó és revoluciona la vida -la mirada dels ciutadans. La vida de qui observa i de qui no mira res. El públic d’un escultor que mostra al carrer l’obra acostuma a ser poc observador, el carrer és una via, una cinta contínua i un territori ple d’objectius per assolir i en comptades ocasions per aturar-se i mirar. La vida, en una ciutat com Girona, acostuma a ser de tirada tranquil·la. Les escultures de Torres Monsó també ho són, tenen la categoria de la intemporalitat -carrades en un principi i sensuals al final-, la intel·ligència de l’autor està en saber col·locar imatges severes en una Girona poc atrevida i d’austeritat catòlica -món reglat amb el no al sexe al no al pensament crític i el no a l’aventura-, ha fet escultures que contenen el substrat de la ironia. Una mirada escèptica i un talent admirable. L’escultor ha format part d’una generació d’artistes que remet a temps complicats i a una gent que malgrat els avatars del destí, ha treballat, sovint a contracorrent i enmig de mesquineses, per ser fidels a una qüestió que potser al 2015 es consideri marginal, fer obra i que l’obra tingui un substrat de imatges i sensacions perdurables. Aconseguir la bellesa, la de la sorpresa o de la quotidianitat només està reservat a escultors com Torres Monsó. Unes vegades ser modern vol dir trencar amb tot el que hi ha hagut, unes altres implica inventar, l’artista modern és aquell que sap conjugar això perquè la seva obra -el seu pensament- perduri. Potser hi ha poques escultures de Paco Torres Monsó als carrers de Girona, a les comarques gironines i al món sencer. Sigui com sigui li estic agraït de viure arran la seva mirada. És bo viure a l’empara d’un gran creador.