Acaben de concedir al veí i escultor de Santa Eugènia de Ter, Paco Torres Monsó, el Premi Nacional de Cultura, un guardó que li arriba als 90 anys, però que a diferència de molts altres artistes o escriptors del país no és el tribut de la societat a un il·lustre jubilat en vies de passar a millor vida, sinó el reconeixement a una persona lúcida, eugenial i en actiu. Tal és l’ànim de l’homenatjat que per a l’ocasió es fa retratar amb una mena d’embut al cap en la línia dels més grans còmics-crítics del món: el gran Dario Fo, per exemple. Moltes felicitats, Paco!

Per a qui està més versat en l’art als carrers de Girona (més de 200 obres), no li serà difícil associar l’autor, les obres i el premi merescut; per a qui desconeix, en canvi, en part, o totalment, l’impacte imprescindible d’aquest artista a la ciutat de Girona, em presto a acompanyar-lo per un itinerari torresmonsià.

Qualsevol ruta de l’obra de Torres Monsó per Girona ha de començar davant de Can Ninetes, al centre neuràlgic de Santa Eugènia de Ter, on l’artista viu des de fa 60 anys, a prop de les Hortes que tant s’estima, a tocar de la gent del seu poble: “És un lloc ideal per a viure. Els hortolans m’estimen molt. Em duen verdures i em diuen ‘per a en Paco'”. Des de 2007, davant del Centre cívic hi ha instal·lada l’escultura anomenada alhora La ben plantada i La Mamaroca, una peça totèmica, espectacularment arcaica de 1965. Cal després baixar pel carrer de Santa Eugènia fins al Col·legi d’Aparelladors (La Punxa) per admirar al pati d’entrada, El picapedrer (1956, instal·lada el 1984), un homenatge a l’ofici de donar forma a la pedra. Si es té una mica d’endoll es pot entrar a la sala de reunions a admirar-hi Pits, culs i melics (1975), una espècie de puzle de 28 peces en polièster: 6 pits, 11 culs i 11 melics. Cal arribar-se llavors fins a la plaça Marquès de Camps i fixar-se en Les foques (1950), una font coronada per dues foques de pedra de Girona que juguen a pilota. En aquest punt, cal agafar la Gran Via, canviar de vorera i admirar a tocar el carrer de la Sèquia dues obres: el relleu de Jaume I (1978) i a l’altra vorera a l’edifici de la Cambra de Comerç, Dues figures i un escut (1966). Sense deixar la Gran Via ni la vorera, passat el trencant d’Eiximenis, cal fixar-se en el número 9 en la magnífica i sensual Flor amb els pètals oberts (1980).

Dues són les obres que amb més contundència aborden aspectes humans, reals. L’una, al primer replà de les escales que duen al despatx d’alcaldia, és una Maternitat (1963) dura i trencadora. En un bloc de bronze, un nen afectat per la síndrome de Down (fiol de l’artista) amb els braços rígids, oberts de bat a bat, és abraçat per la seva mare. És a l’Ajuntament de Girona des de 1990. L’altra, al capdamunt de la Rambla de la Llibertat és un homenatge a Carles Rahola. Dues dones s’horroritzen davant l’execució d’éssers vius, originàriament (1959) arbres tallats de la carretera de Santa Eugènia; definitivament, Carles Rahola, afusellat per Franco i els seus sequaços.

La ruta, que pot ésser més ampla si es vol, ha d’acabar amb tres escultures absolutament didàctiques en tres indrets de la ciutat: Les lletres toves: A, B, C, Q (1980), possiblement un dels indrets més fotografiats i visites de la ciutat; Els llapis (1981) de l’Institut Sobrequés i La parella (1976), al Col·legi Dalmau Carles.

Encara se n’hi hauria d’afegir una altra [FOTO], una assignatura pendent que en el seu moment no va poder acomplir l’Institut de Santa Eugènia, però que algun dia s’haurà d’instal·lar a Santa Eugènia de Ter: el monòlit ecològic i pacifista, acompanyat del banc amb la fórmula d’Eistein: E=MC2. [El Nas de la Bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol és professor de llengua i literatura catalanes a l’INS de Santa Eugènia de Ter

i coautor del llibre, entre altres, IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines