Us diran que Francesc Torres Monsó és mort. Ho llegireu pertot arreu. Les ràdios i la tele més properes ho confirmaran. Internet se sumarà a la notícia: “Ens ha deixat el darrer Premi Nacional de Cultura d’Arts Visuals, de 2013”. Però no és cert.

Paco Torres Monsó s’ha “reincorporat al gran buit còsmic”. Aquest precisament va ser el desig que va expressar l’escultor, a peu dret, en un matí assolellat del setembre de 1994, a l’acte ciutadà convocat a la Devesa per tal de dir adéu a un altre dels imprescindibles i eugenials, el pintor Enric Marquès. Tan impactat em van deixar les paraules de Torres Monsó, aquell dia de fa vint anys enrere, que no vaig poder estar-me de replicar-li amicalment per escrit a la premsa local (05·11·1994).

Si, pel que diu la frase d’en Paco, en el nostre deambular per l’univers arriba un moment que ens “reincorporem al gran buit còsmic”, del qual ja veníem, pot semblar un senyal clar que entre aquell primigeni moment infinit i el camí de tornada a aquest mateix úter se situa el que coneixem com a vida terrena finita, i catalogar aquest moment de vida orgànica -per contraposició- com de ple terrenal seria poc menys que temerari. Si per buit s’entén l’espai que no és ocupat, especialment per allò que està destinat a contenir, es podria convenir que el gran buit és aquí, és terrenal i no còsmic. Són les lleis còsmiques les que regulen, d’una manera alhora natural, racional i espontània, tot l’entramat de galàxies, estrelles, planetes, satèl·lits, cometes, núvols i forats negres, fins i tot. La bel·ligerància enfront de aquestes normes escrites en el cel seria el caos. El buit còsmic és, doncs, ple d’harmonia.

El més cert és que la confusió i el desordre campen pel ple terrenal; el món és ple d’injustícies malgrat les innombrables lleis escrites; el cosmopolitisme és arraconat; la solució universal als problemes particulars d’aquest planeta s’escapa pel forat de la capa d’ozó. La societat és plena de competitivitat, plena de gestos insolidaris, d’actituds prepotents, d’enfrontaments armats, de desigualtats econòmiques, de corrupció… La reivindicació de l’ètica humanista i igualitarista és anorreada i els seus defensors, titllats d’agosarats i il·luminats, quan no d’inconformistes o de persones que viuen d’una manera irreconciliable aquest món.

… A,B,C,Q; enfiles la carretera de Santa Eugènia de Ter, des de les foques de Marquès de Camps, tot sortint de Girona; fots un cop de mà al picapedrer de la Punxa; passes per davant l’estudi d’Emília Xargay; superes allà on hi havia les casetes dels ferroviaris de la Rodona, on Enric Marquès havia nascut; et situes a la benzinera de Santa Eugènia, davant la casa d’en Paco i somrius; camines un xic més i, davant de la masia de Can Ninetes, saludes la ben plantada Mamaroca i olores les tomates de les hortes. El sol es pon per l’horitzó eugenienc i saltenc, darrere els embuts.

Eugenial Paco, ben retornat a la plenitud còsmica, al regne de l’harmonia.

Al periòdic-e El Dimoni [eugenials/paco-torres-monso] i a Sies.tv [http://www.sies.tv], Francesc Torres Monsó sempre tindrà uns megues en el núvol dedicats a la seva memòria.