/Eugenials
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
divendres, 19 juliol de 2019 | 3a Època | Edició núm. 14.047 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

De l'eugenial Paco Torres Monsó, Nou ordre mundial (Llei de l'embut), a Salt FOTO: ARXIUDe l'eugenial Paco Torres Monsó, Nou ordre mundial (Llei de l'embut), a Salt FOTO: ARXIU
: : Eugenials > Paco Torres Monsó (1922-2015) | 07·11·2012

Notes biogràfiques sobre Paco Torres Monsó

Carme Ortiz |

Infantesa

Dècada dels vint. Francesc Torres Monsó va néixer va néixer a Girona el 7 de novembre de l’any 1922. Va viure al carrer del Bisbe Lorenzana, prop del riu Onyar. Fins als 10 anys va anar al col·legi gironí La Salle. Va continuar la seva formació a l’institut.

Joventut

Iniciació

Dècada dels trenta. Durant els anys de la Guerra Civil Espanyola, del 1936 al 1939, inicia els estudis artístics assistint a les classes de l’Escola de Belles Arts amb el professor Joan Carrera, on aprèn la tècnica de modelar i fer motlles, i a les de dibuix del professor Josep Aguilera. Al final de la guerra -anys de penúria-, torna a reprendre l’institut, però no arriba a fer l’examen d’Estat que es feia en acabar el batxillerat.

Formació

Dècada dels quaranta. A principis dels anys quaranta assisteix a les classes de dibuix del professor Joan Orihuel i munta el seu primer taller. Aprèn a treballar la pedra amb uns amics picapedrers, els Pruneda. L’any 1947 va a Barcelona per a treballar amb els escultors noucentistes Enric Monjó i Josep Clarà. Primer com a aprenent al taller d’Enric Monjó, on coneixerà Josep Maria Subirachs i Josep Martí Sabé, i a través d’ells Esther Boix, Ricard Creus, Joaquim Datsira i Emili Alba. Junts anaven a la cúpula del Coliseum del FAD a fer classes de dibuix amb model, on també va fer amistat amb Josep Guinovart. Més tard demana l’ingrés, també com a aprenent, a la torre museu de Josep Clarà. D’aquesta etapa, en són molts dels seus dibuixos de paisatges i d’apunts del natural i retrats, així com les primeres escultures: retrats realistes de familiars –Rosa (1946) i El meu pare (1947)- i nus femenins que seguien el cànon acadèmic après dels mestres noucentistes –Pagesa asseguda (1948)-. És a finals de la dècada quan torna a Girona, on comença a fer ceràmica i a realitzar feines de restauració al Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants.

Maduresa

Inici de trajectòria artística i primers reconeixements

Dècada dels cinquanta. Període inicial, punt de partida de molts esdeveniments que marcaran el seu futur artístic i vital. L’any 1950 es casa amb Rosa Rodríguez Aguiló, i el mateix any participa en la fundació del grup Postectura. L’activitat expositiva comença amb la mostra que farà el grup a les Galeries Laietanes de Barcelona. En l’àmbit artístic, aquest fet significa l’abandó progressiu de les formes academicistes apreses i desenvolupades a la dècada anterior. Les seves escultures busquen l’expressivitat en formes simples i inacabades i en l’ús progressiu de la forma geomètrica que emmarca la figura representada. Bons exemples en són Picapedrer (1956) i La cega (1955). Guanyarà el concurs per a instal·lar la seva primera escultura en un espai públic, Les Foques (1950), a la plaça del Marquès de Camps de Girona. Inicia també la seva participació en molts esdeveniments artístics: Saló d’Octubre de Barcelona (assisteix a diferents convocatòries de la dècada), II Biennal Hispanoamericana d’Art (l’Havana, 1954), III Biennal Hispanoamericana d’Art (Barcelona, 1955), entre moltes d’altres. Inicia les sortides a l’estranger: l’any 1954 rep la primera beca, que convoca l’Estat francès a través del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona, per l’obra Grup d’alabastre (1953-1954), fet que li suposa una estada molt profitosa de tres mesos a París l’any 1955. Allà coneix l’obra de Giacometti i estudia al taller de Ferdinad Laznet, on perfecciona la tècnica de la ceràmica i aprèn a dominar la tècnica de l’esmalt. Al llarg de la dècada rep diferents premis: premi Aleijadinho de la III Biennal Hispanoamericana (Barcelona, 1955), primer premi d’escultura Immortal Girona (Girona, 1957), premi Julio González (Barcelona) i Gran Premi d’Escultura de la III Biennal d’Alexandria (Egipte, 1959).

Un escultor consolidat

Dècada dels seixanta. Etapa d’evolució formal que albira canvis. A l’inici de la dècada, gràcies a l’exposició que realitza a l’Ateneu de Madrid l’any 1961, rep la beca March per a estades a l’estranger, fet que li suposa una profitosa estada a Londres el 1962, on entra en contacte amb el cosmopolitisme de la ciutat i amb la riquesa dels seus museus. Al llarg de la dècada continua l’activitat expositiva: IV Saló de Maig (Barcelona, 1960), II Exposició Internacional d’Escultura Contemporània (Museu Rodin, París), Biennal de Salzburg (1966), René Metras (Barcelona, 1967), I Saló d’Escultura (Barcelona, 1968), entre d’altres. La seva obra es va transformant per a arribar, els darrers anys, a una important crisi de representació. Perd progressivament les formes definides per deixar rastres modelats i expressius dels volums treballats, acompanyats en molts casos d’una geometrització important de les formes representades. Bons exemples en són les obres Picador (1963), Espia atòmic (1965), Petit personatge (1965), Dona caminant (1966) i Figures creuades (1967).

Moment de crisi

Dècada dels setanta. Continua l’activitat expositiva: “Exposició d’art espanyol” (Milà, 1972), convidat al Saló de la Jeune Sculpture (París, 1974), “75 años de escultura” a la Galeria Biosca (Madrid, 1975), “Amnistia i drets humans” a la Fundació Miró (Barcelona, 1976), Galeria 3 i 5 (Girona, 1977), “Escultura siglo XX”, Galeria Laietana (Barcelona, 1978), Galeria Ciento (Barcelona, 1979). Tot i l’acceptació per part del públic d’una part de l’obra -els torsos tous Tors tallat (1974), Peça petita lligada (1978), Tors negatiu (1979)-, segueix l’etapa de crisi creativa que desembocarà en un fort qüestionament i en la descomposició progressiva de la forma que s’inicia a finals dels seixanta. Primer tindrà una llarga etapa d’inactivitat i, progressivament, treballarà la imatge pop que -amb ironia- ens ensenya un punt de vista crític i personal sobre la societat del tardofranquisme. D’aquest moment podem recordar: Dama ibèrica (1973), Columna Capitolina (1971), Pits, culs i melics (1975) i Chupa-chups (1973).

Plenitud

Participativa

Dècada dels vuitanta. Inicialment segueix la tendència pop amb obres situades a l’espai públic: A, B, C, Q (1980) -també conegudes com a Lletres toves instal·lades davant la plaça de l’Hospital de Girona- o els Llapis (1981), llapis trencats situats en un lateral de l’Institut Santiago Sobrequés de Girona. Incrementa l’activitat expositiva, tant la col·lectiva com la individual, i comença la seva relació amb la Fundació Espais, que durarà fins al tancament del centre a principis del segle XXI. “Assembling” a la galeria Metrònom (Barcelona, 1982), “Quaderns de Viatge” a la Fundació Miró (Barcelona, 1983), “Torres Monsó. Disseny-Projectes-Utopies” a la Sala Municipal Fidel Aguilar (Girona, 1984), “Espanya, escultura multiplicada” al Ministeri AAEE i Ministeri de Cultura -exposició itinerant per diferents ciutats europees (1985)-, “Torres Monsó. Escultures-Sculptures” al Centre Cultural d’Albi (França, 1986), Galeria Theo (Barcelona, 1986), “Volums” (amb Gabriel) a la Fundació Espais (Girona, 1987), “Konstruktion-Destruktion 88” (amb Pep Admetlla) a la Sala Girona de “la Caixa” (Girona, 1988), Galeria Sebastià Jané (Girona, 1989). És un moment de síntesi creativa en què les seves obres es despullen de decoració objectual i simbòlica. Inicia un recorregut on l’aspecte conceptual de l’obra tindrà el protagonisme i, en un primer moment, farà un treball de depuració i síntesi de l’estructura de l’obra i del color (tendència formal minimalista que resumeix les preocupacions latents a tota l’obra). Són peces contundents –Escala (1984-1985), les sèries Black Hole (1983-1987) o El llarg viatge (1981-1988), “….”SOS (1988)- que contenen visions crítiques i moltes vegades àcides dels temes sobre els quals reflexiona l’artista: l’univers, la mort, l’ésser humà, la condició humana i l’existència…

Reconeixements i reflexió

Dècada dels noranta i primera dècada del segle XXI. L’any 1990, el Museu d’Història de la Ciutat de l’Ajuntament de Girona organitza una important exposició sobre l’autor, una retrospectiva que dóna una visió seleccionada i de conjunt de l’obra realitzada. Moments de reconeixement públic, com els lliuraments de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, 1991) i el del Premi Athenea (Girona 2002), acompanyats d’un treball personal i introspectiu que, de forma constant, desenvolupa fins avui. L’obra evoluciona formalment, s’incrementa la instal·lació, l’activitat performàtica de l’artista, l’ús de la fotografia i la videografia, i conceptualment -sense perdre la ironia- pren un to àcid i descarnat. Les seves exposicions són destil·lats, síntesi de la seva curiositat intel·lectual: “Els quatre genets de l’Apocalipsi” a la Fundació Espais (Girona, 1995), “Torres Monsó. L’artista del mes” al Museu d’Art de Girona (1996), “Torres Monsó” a la Fundació Doctor Josep Trueta (Girona, 1997), “La vie en rose” a la Fundació Espais (Girona, 1997), Espai 22A, (Barcelona, 1998), “Balanç” a la Fundació Espais (Girona, 1999), “Torres Monsó” al Centre d’Art Contemporani de Sant Cebrià (França, 2000), “Dominus vobiscum” a la Fundació Espais (Girona, 2002), “Je t’attendrai” a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas (Barcelona, 2002), “Circ” a la Fundació Espais (Girona, 2004), “Konstruktion-Destruktion” (amb Pep Admetlla) al Museu d’Història de la Ciutat (Girona, 2005), “Miratges” a la Fundació Espais (Girona, 2007), “Anatomia d’una tesi visual”, Galeria No+Art 3.14 (Girona, 2008) i “Versus”, Sales Municipals d’exposicions (Girona 2009). D’aquesta etapa són les següents obres: Umbral (1999) -instal·lació-, Multiplicant (Por) (1994-95), Svàstica (fragment de la instal·lació “Creu gamada i sexes” [2000-2001]), Circ (2004).

Text de Carme Ortiz* per al catàleg de l’expo a la Fundació Vila Casas
*En aquests moments la professora Ortiz està treballant en l’elaboració de la tesi doctoral, centrada en l’estudi de l’obra i la trajectòria artística de Francesc Torres Monsó (Estudi de la trajectòria artística amb base biogràfica de l’artista gironí Paco Torres Monsó)

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)