/Eugenials
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dimecres, 20 març de 2019 | 3a Època | Edició núm. 13.926 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Paco Torres Monsó, a casa seva, a Santa Eugènia de Ter IMATGE VÍDEO: AMAGATS SOTA TERRA. TESTIMONIS DE LA GUERRA CIVIL A GIRONAPaco Torres Monsó, a casa seva, a Santa Eugènia de Ter IMATGE VÍDEO: AMAGATS SOTA TERRA. TESTIMONIS DE LA GUERRA CIVIL A GIRONA
: : Eugenials > Paco Torres Monsó (1922-2015) > Històries > Història del Pla de Ter | 23·04·2014

EXCLUSIVA MUNDIAL > Avançament editorial d’«Amagats sota terra. Testimonis de la Guerra Civil a Girona»: Paco Torres Monsó omple un capítol del llibre

Jaume Prat i Quim Paredes | Santa Eugènia de Ter

Jaume Prat i Quim Paredes estan preparant el llibre Amagats sota terra. Testimonis de la Guerra Civil a Girona; és la transcripció de totes les 31 entrevistes que varen fer per al documental del mateix nom, estrenat el passat 2 de febrer de 2013; investigant el que deien els testimonis, ordenant-lo cronològicament i dotant-lo d’un indubtable interès des del punt de vista del que diuen els protagonistes i de com ho van viure (des dels diferents bàndols, ideologies, classes socials, llocs, fe, etc.). L’objectiu és tenir el llibre acabat l’any que ve, pel 75 aniversari de l’acabament de la Guerra Civil. eldimoni.com ofereix, per gentilesa dels seus autors, l’avançament del capítol dels records de la guerra de l’eugenial veí Paco Torres Monsó, en el seu 91 aniversari.

Paco Torres Monsó, a casa seva, a Santa Eugènia de Ter IMATGE VÍDEO: AMAGATS SOTA TERRA. TESTIMONIS DE LA GUERRA CIVIL A GIRONA

Paco Torres Monsó, a casa seva, a de Ter IMATGE VÍDEO: AMAGATS SOTA TERRA. TESTIMONIS DE LA GUERRA CIVIL A GIRONA

“És clar, tu què saps lo que tiren, ni què fan,
tu el que mires és de fotre’t a baix terra,
enterrar-te, defensar-te… i no pots.”

Paco Torres va néixer a Girona el 7 de novembre de 1922. Veí de l’antic número 66 del carrer del Carme, dels 5 als 10 anys fou alumne del col·legi La Salle del que en guarda molt mal record, “en vaig sortir escopetejat perquè et parlaven del, de si feies pecats, de si tenies que estar preparat contínuament per si et mories de repent, dons sinó, ui! te n’anaves a l’infern i jo, a la matinada, de vegades em despertava amb malsons”. Als 10 anys va anar a l’Institut Vell del carrer de la Força, “on també feien religió però no tant dura”.

Quan esclatà la Guerra Civil li faltaven menys de quatre mesos per fer els 14 anys d’edat, “ningú sabia exactament què passava però jo ja ho veia, entenia més o menys com anaven les coses…, però jo només em preocupava d’anar de casa a l’Institut”. Va viure els canvis que experimentà l’Institut, on van arribar-hi professors nous mentre que d’altres fugien i, fins i tot, un d’ells, el senyor Espona de literatura, va ser assassinat acusat de ser feixista, i també el descontrol que regnava per tot durant les primeres setmanes, “se sentia dir que tenien la guerra guanyada, que hi havia les columnes, com la Durruti…, però com que hi havia diferent partits nostres no s’havien entès i la cosa s’havia allargat”.

Paco Torres (dreta) en una classe d’escultura impartida pel professor Joan Carrera (esquerra) FOTO: ARXIU EL DIMONI

Paco Torres (dreta) en una classe d’escultura impartida pel professor Joan Carrera (esquerra) FOTO: ARXIU EL DIMONI

També, el mes de desembre de 1936, començà com alumne, dins la branca de Belles Arts dirigida per Josep Aguilera, a la nova Escola Municipal d’Arts que s’havia establert en l’incautat convent-col·legi de les monges Escolàpies de la plaça Catedral llavors a mans del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada).

Fins llavors, Belles Arts, estava situada en un local del carrer del Nord on s’hi continuà impartint la branca d’Arts Industrials dirigida per Esteve Solés. A l’acabar la contesa l’any 1939, Belles Arts tornà a la seva seu original alhora que les monges escolàpies tornaven a ocupar l’edifici de la Pia Almoina fins l’any 1974. L’objectiu principal del CENU era la creació d’una escola nova, gratuïta, única, laica, amb coeducació i en català.

Allà, en Paco, inicià els seus estudis artístics de la mà, entre d’altres, dels professors Joan Carrera del que va aprendre la tècnica de modelar i fer motlles, i del mateix Aguilera pel que fa al dibuix. L’any 1938, hi va guanyar, dins els Premis Quer als millors alumnes, el primer premi en la modalitat d’escultura amb l’obra que presentà per formar part de l’exposició anual de fi de curs.

Malgrat trobar-se en guerra, el seu pare va poder continuar treballant a la fàbrica de licors de can Catà del Pont Major, fet que comportà un certa estabilitat familiar, sobretot en referència al menjar, “els hi donaven un cupo de sucre per fer els licors i llavors ells se’n guardaven una part per fer licor i amb l’altre s’ho repartien entre els treballadors per fer canvis: patates, cafè…, jo què sé, qualsevol cosa; a la nit hi anàvem [a fer intercanvis] el meu pare i jo tot veient gent amb sacs que s’amagaven on portaven algo de menjar”.

Socors Roig de Catalunya

Socors Roig de Catalunya

També recorda que, més endavant, l’anomenat Socors Roig repartia pa, deien que veia de França, era un pa molt bo, blanc!”

El fet de que el seu pare treballés en una fàbrica de licors va ser el detonant perquè un familiar seu anomenat Casimiro, “que va venir de Barcelona a Girona per escapar-se d’anar al front”, muntés un quiosc de begudes a la “plaça del Vern, on hi ha el Verdaguer, vàrem fer un quiosc i jo els vaig ajudar fent de manobre”.

Aquest establiment es va fer molt popular essent molt freqüentat pels personatges més influents de la ciutat en aquells moments i també per nombrosos refugiats d’origen basc. “Em penso que era l’únic lloc de Girona o tenien licors perquè llavors no hi havia res, després, quan van entrar els nacionals el van fer tirar a terra perquè suposo que van considerar que era roig”.

Escales de la Carbonera de Girona FOTO: CARME IRLA

Escales de la Carbonera de Girona FOTO: CARME IRLA

Però, a banda de les notícies que anaven arribant -segons en Paco- van ser les alertes de bombardeig les que van fer adonar a la població del vertader i crític moment que els tocava viure. “La gent tenia molt de pànic a l’aviació! Quan estava a l’Institut i tocaven les sirenes baixàvem a la carbonera per una escala que hi havia al pati que a baix hi ha el carrer Ballesteries i allà estàvem apilonats a l’escala, tots allà, ben estrets. La carbonera era un refugi i l’escala també tot i que no crec que fos un refugi massa segur. Aquí tiraven bombes per desmoralitzar, no eren massa potents però, és clar, si et tocaven et mataven, eh? Al començament no venien, va ser cap al final que varen venir més. De tant en tant els avions tiraven alguna casa a terra, l’enderrocaven, i els estudiant anàvem a ajudar a treure runa i tot això, hi anàvem tota la classe, no fèiem gaire res per això, eh?”

També recorda que, davant el perill de bombardeig, el Consell Municipal excavà una llarga (més de 50 m) i molt estreta (menys d’1 m, “un i un altre passava però molt just”) trinxera en forma de ziga-zaga d’uns 1,5 a 2 m de fondària (“no molt fonda però el cap no ens sortia pas”) molt a prop de casa seva, “a tocar l’Onyar”, en el lloc que avui ocupen el parc de jocs infantils i aparcament de vehicles del carrer del Carme, “llavors una mica de parterre amb trèvol”, on, amb la seva família, va anar a refugiar-s’hi més d’una vegada quan tocaven les sirenes. “També ens donaven instruccions que si no teníem refugi ens poséssim als angles de les cases”.

Esquema de la trinxera del jardins del carrer del Carme de Girona CROQUIS: PACO TORRES MONSÓ

Esquema de la trinxera del jardins del carrer del Carme de Girona CROQUIS: PACO TORRES MONSÓ

“Quan a la matinada tocaven les sirenes, encara recordo el so, era horrorós, perquè tot era fosc, no deixaven, és clar, encendre ni una cerilla, res!, tot fosc!, només veies fantotxes que anaven cap a les trinxeres, allà tots acurrucats, semblaven zombis. Els avions els sentíem, eh? Rrrrrrrrrrrrrrrrrrrr, hòstia!, i els vèiem! Passaven per sobre i quan havien passat dèiem: ara ja estem salvats!, perquè les bombes portaven un impuls, per tant, quan els avions els tenies a sobre i tiraven les bombes, les bombes, amb l’impuls, anaven més avall, i dèiem: ja estem! Se sentien caure les bombes i això que no eren massa grans, eren petites, no pesaven pas molt, eh? Però és clar, tirades des de dalt i tot plegat. Se sentien baixar, eh? Xxxxiiiiiisssssiiiiiiiiiu! zzzzzziiiiiist! Hòstia si se sentia! Passat el bombardeig només veies ombres, tot era fosc, tot era fils d’electricitat per terra, tot desfet, i ningú deia res, tothom cap allà a entaforar-se dins casa seva. Et quedava una cosa aquí dintre [al pit] que no t’ho treies en dies.”

Està convençut que si no es va bombardejar més la ciutat és pel fet que no era un objectiu important malgrat que, en aquells moments, per Girona corria una altra teoria: “es deia que en Queipo de Llano hi tenia la seva amant, jeje, però jo no ho crec perquè de Sevilla aquí…”

Gonzalo Queipo de Llano (1875-1951), militar que dirigí el cop militar a Sevilla i on inicià una brutal repressió; nombrat Jefe del Ejército del Sur per Franco, actuà durant la guerra amb quasi total independència. Destacà per l’ús de la radiodifusió com a mitjà de guerra psicològica amb les seves famoses xerrades a Radio Unión.

A finals del mes de gener de 1939, desprès de que Barcelona fos ocupada el dia 26 per les tropes nacionals, molta gent marxà de les seves cases, “es deia que quedar-se a casa per quan entressin els nacionals, els feixistes, mal assumpte i tothom anava pels boscos, a fora, marxaven, agafaven roba… i marxaven”. La família d’en Paco va fugir cap els boscos de La Creueta, “dormíem allà on podíem i menjàvem com podíem”. Malgrat que en un primer moment la seva avia va quedar-se al domicili familiar, “jo no vinc, que em matin aquí, jo no em moc”, a l’endemà va haver-hi un bombardeig sobre la ciutat i una de les bombes va caure molt a prop de casa seva, “prop de la trinxera i l’avia va pujar pitant!”

Van estar uns dies en una masia abandonada pels seus propietaris, “sentíem gent que passava però no sabíem exactament si eren d’uns o dels altres”. El dia 4 de febrer, quan els nacionals es disposaven a entrar a la ciutat es trobaven amagats en un sortint prop del riu Onyar, quasi davant mateix del cementiri, “vàrem passar tota la nit allà, se sentien els obusos que passaven per sobre, al meu germà els budells li roncaren tota la nit dels nervis i a les 5 o les 6 del matí van començar a passar tropes per baix, pel carrer del Carme, tropes italianes, també passaven patrulles pel bosc i una d’elles ens va enganxar a nosaltres. Ens varen apuntar i fer aixecar els braços enlaire i el que manava la patrulla va veure que érem crios i dones i va dir: família!, família!, i ens varen deixar marxar i a corre-cuita ens en vàrem anar cap a casa. Vàrem arribar just quan estaven a punt d’obrir-nos la porta de casa, perquè ho estaven esbotzant tot, obrien portes, entraven a les cases i s’ho emportaven tot. Vàrem tenir sort que pel cementiri entrava la tropa italiana i no ens varen fer res, però per la carretera de Barcelona varen entrar el moros i ho van passar molt malament”.

Recorda que, en un intent desesperat per aturar l’exèrcit franquista, el mateix dia 4 de febrer, les minvades tropes republicanes van tallar les comunicacions amb la ciutat, “havien volat el pont de la Barca i el pont Major ”, i van muntar una parell de centres de resistència, al castells de Montjuïc i Sant Julià de Ramis.

Concretament van ser volats pels sapadors del Vè Cos de l’Exèrcit que també inutilitzà els pont de Cant Salvatella i d’en Xuncla. 

“Tiraven obusos des de Sant Julià i com que els feixistes estaven a Girona on s’havien quedat encallats doncs, érem front nosaltres! Però va durar poc, dos o tres dies. No sé si van arribar a caure a Girona els obusos tirats des de Sant Julià perquè no ens movíem de casa. També varen repartir soldats per les cases, a nosaltres ens ven encolomar dos soldats italians, bé no sé si eren soldats o tenien graduació, ens portaven una mica de menjar, xuscos i bueno, mira, ens ajudaren una mica”.

Quan van tornar a sortir al carrer en Paco va poder veure que a la Devesa hi havia un bon grapat de canons abandonats per les tropes republicanes, “eren molt antiquats, em penso que de la guerra d’en Napoleó, jaja”, que contrastaven amb la bateria de moderns canons que els nacionals estacionaren en una explanada del carrer de la Rutlla, “allà on passava el tren de Sant Feliu, n’hi havia 15 o 20, tots en fila, i començaven a disparar: un, dos, tres…, anaven un darrera l’altre i llavors tornaven a començar, anaven disparant contínuament i així tota l’estona”.

Cotxes abandonats a la frontera francesa FOTO: DESCHAMPS (BIBLIOTECA NACIONAL)

Cotxes abandonats a la frontera francesa FOTO: DESCHAMPS (BIBLIOTECA NACIONAL)

La retirada dels afins a la República va ser molt dura, en Paco ho va contrastar quan, dies després de finalitzar oficialment la guerra, acompanyant el seu pare, va anar fins a Molló per mirar de trobar el cotxe de la fàbrica entre els centenars de vehicles abandonats per la gent que havia fugit direcció França, “cap a la frontera hi havia una carretera cap a França i lo que feien era tirar els cotxes daltabaix del barranc per deixar passar als altres. Em sembla que el vàrem trobar [el cotxe de la fàbrica] però estava…, tots s’anaven quedant amb l’ossamenta perquè hi anava gent a treure les rodes i demés elements”.

Acabada la Guerra Civil (1936-1939)

Acabada la guerra, en Paco continuà amb els seus estudis tant a l’Institut, “es varen suspendre molts cursos i assignatures i vàrem haver de repetir, ens varen canviar els catedràtics… va ser un desastre”, com a Belles Arts que va tornar als retrògrads sistemes d’ensenyament d’èpoques passades i, de passada, a l’antiga seu del carrer del Nord, “era horrible, hi havia un bidell que tenia un gos i el tenia ple de puces i veies les puces que saltaven pels bustos d’en Franco i això, je je. Després ja no hi vaig anar més [a Belles Arts], ja no em va interessar”.

“I si tenies fama de roig ja no podies estudiar més, llavors hi havia els addictes que aquests si que no els tocaven res. Acabada la guerra, una vegada acabada la classe ens feien baixar a tots els alumnes al pati que hi havia a l’Institut, tancaven la porta de sortida i allà tots teníem que cantar el Cara al sol amb el braç enlaire… la salutació feixista i res, sempre tenies que anar amb la mà enlaire. De vegades, per fer una mica de contra, quan aixecàvem la mà fèiem així (només estiraven 4 dits de la mà, menys el dit gros, representant les 4 barres de la senyera); oh!, s’ho miraven, eh?, és clar, és una mica infantil però…”

“Perquè lo que va ser fort també va ser la postguerra, els anys quaranta va ser horrible, gana… necessitaves un salvoconducte per anar a Barcelona i ja no et dic si tenies que anar cap a Figueres, cap a la frontera! Vaig passar gana, molta! I nosaltres teníem la sort de que teníem una tia que vivia a Caldes de Malavella que era pagesa i ens passava menjar; l’anàvem a buscar, ens amagàvem, anàvem amb el tren i ho amagàvem a sota el seient… Va ser una època molt bèstia!”

torres-monso-paco-indiferent

El document indiferente

També havia tingut parents a la presó… “ens varen passar pel sedàs! Jo vaig fer 3 anys de mili a artilleria i ens varen portar a la frontera pels maquis, a Espolla i Cabanes, vàrem estar 4 o 5 mesos i al veure que estava tot quiet vàrem tornar cap aquí, abans de marxar vam voler tirar algun tiro i els canons no disparaven!, estaven tots fotuts. Ah! I també tinc un paper conforme sóc indiferent a la cosa nacional, encara el guardo!” El document en qüestió, datat el 25 de novembre de 1940, està expedit per la Inspección de Depuraciones de la IV Región Militar, organisme pertanyent a la Dirección General de Servicios del Ministerio del Ejército que també incloïa la Inspección de Campos de Concentración, i classifica, amb el número d’expedient 1703, a Francisco Torres Monsó, soltero, estudiante, com a INDIFERENTE al Glorioso Movimiento Nacional. Per descomptat que, al mateix document, hi apareixen els llavors inefables ¡ARRIBA ESPAÑA! i ¡VIVA FRANCO!, durant molts i molts anys inseparables en qualsevol paper de caràcter oficial.

“Al final va ser una cosa molt rara tot plegat.”

Curiositat: mentre les tropes italianes restaren a Girona, sovint cantaven una marxa militar anomenada Giovinezza (Joventut) ja que era l’himne del partit feixista del dictador Benito Mussolini, doncs bé, a en Paco i els seus amic els agradà tant la melodia que en feren una curiosa traducció lliure de la lletra. Passades set dècades, encara la recorda -i la canta- perfectament:

“El dilluns volem fer festa.
El dimarts anar a passejar.
El dimecres anar al cine.
El dijous a festejar.
El divendres passar comptes.
El dissabte anar a cobrar.
I el diumenge, treballaríem, però no ens deixen treballar!
Param papam papam papam!”

 

El documental Amagats sota terra. Testimonis de la Guerra Civil a Girona


Documental dirigit per l’eugenienc Quim Paredes Baulida,
amb l’assessorament de Jaume Prat -creador de la del Rec- i Jordi Pericot -inventor del retallable del Pont del-
1
Tinc més informació
Comentaris

Una resposta a “EXCLUSIVA MUNDIAL > Avançament editorial d’«Amagats sota terra. Testimonis de la Guerra Civil a Girona»: Paco Torres Monsó omple un capítol del llibre”

  1. […] Prat, Jaume i Paredes, Quim. Avançament editorial d'”Amagats sota terra. Testimonis de la Guerra Civil a Girona”: Paco Torres Monsó omple un capítol del llibre. El Dimoni, 23 d’abril de 2014 (Article) […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)