Tornem cap al sud. Però abans fem una visita turística a la casa del que -els diaris occidentals i israelians- anomenaven fins fa poc l’home fort de Gaza: Mohamed Dahlan. Se’l veia durant els anys de les negociacions d’Oslo sortint a la tele i a la premsa, sempre molt a prop de Iàsser Arafat i d’Abu Mazen. Recolzat pels serveis secrets americans i israelians, ho podia tot, tot ho aconseguia. Els diners que durant anys han fluid cap a les forces de seguretat palestines passaven per les seves mans. També els diners negres que s’utilitzaven per a la guerra bruta contra els esquerrans i els islamistes.

Aquest home sempre m’ha interessat i, ara que he tingut l’oportunitat, he preguntat a la gent amb qui ens entrevistàvem que en pensaven d’aquest personatge. Gairebé tothom el detesta. Per corrupte, per connivència amb els serveis secrets israelians, per detenir i torturar palestins oposats al procés de pau d’Oslo, per prepotent, per ambiciós, per ser l’home de la CIA a Gaza. Aquest matí, un dels doctors de l’Hospital Al Awda de Jabalia m’explicava una sinistra anècdota. Es veu que l’Ajuntament de Leganés (Madrid) va donar als HWC (Health Work Commitees) de Gaza cinc ambulàncies modernes, cinc UVI mòbils. Les varen portar per mar fins al port de Haifa, d’això fa mes de dos anys. Les ambulàncies varen arribar al port i allà es varen quedar. No les deixaven sortir. De res va servir que els HWC les reclamessin, que escrivissin i parlessin amb l’ambaixador espanyol a Tel-Aviv, que es posessin en contacte amb l’alcalde de Leganés per denunciar els fets… Els israelians els van dir: Si voleu les ambulàncies, parleu amb Dahlan. No van voler fer-ho. Les ambulàncies, donades pel municipi solidari, encara s’estan rovellant en algun racó del port de Haifa.

Només un home ens en ha parlat bé. Fayez Saqqa, diputat per Betlem d’Al-Fatah. Mentre bevíem una cervesa ens comentava que sempre hi ha d’haver algú que faci la feina bruta, que parli amb l’enemic, que negociï secretament els afers escabrosos. Per això, ens diu en un espanyol perfecte, Dahlan té la fama que té. Aquí deien el mateix dels sicaris del GAL.

Dahlan va implementar el pla de la CIA, el Mossad i l’ANP per desestabilitzar Gaza. Durant un any, els diaris han anat plens del desgovern que regnava a la Franja. Els periodistes pronosticaven una immediata guerra civil entre els palestins. Dahlan feia la feina bruta. Els diners per armes li passaven per les mans. Qui remena oli se n’unta els dits. S’entenia amb els caps de les famílies mafioses, tot era bo si servia per donar mala imatge del govern islamista. Quan els pistolers de Hamas varen reaccionar atacant les posicions de la policia palestina i encerclant els barris on els mafiosos eren la llei, Dahlan ja no hi era. Estava -segons la versió oficial- en un país balcànic operant-se el menisc. Sense comentaris.

Ara estem davant del que queda d’una de les seves residencies a la ciutat de Gaza. Els militants de Hamas varen entrar a sac a la casa abans de cremar-la. En una de les parets han pintat amb esprai: En aquest lloc construirem una mesquita en honor dels màrtirs Abu Musahab i Abu Kirhs a qui varen matar els guàrdies del traïdor Dahlan.

Enfilem la carretera de Deir el Balah

Noor torna a engegar el taxi i el Mercedes enfila la carretera de Deir el Balah. Aquí hi ha un altre port de pescadors -mínim- amb setanta-cinc barques. També hi ha un camp de refugiats, el més petit dels set que hi ha construïts a Gaza. Ens hi parem i anem a visitar una família que vivien en un poblet palestí on ara hi ha la ciutat d’Asquelhon. El poble va ser esborrat del mapa i només perviu en la memòria dels que en van ser expulsats. Asquelhon on, avui sí i demà també, plouen els coets Quasam que dispara la resistència palestina des de l’interior de la Franja.

Ens rep Salah, un home prim, amb barba, té vuitanta-quatre anys i en fa gairebé seixanta que va abandonar -per força- casa seva a mans de l’exèrcit d’Israel. Els seus ulls s’humitegen quan ens explica els fets. L’emoció se l’emporta. Ja vell, se n’adona que no recuperarà el que li varen prendre. L’esperança i la lluita per recuperar el que és seu no ha donat pas cap fruit. Ha viscut, i veu venir la mort, com un refugiat. On és la justícia del món? On són els països que es diuen democràtics i les Nacions Unides? Ens varen dir, després de que ens robessin la terra, que podríem tornar a les nostres cases. Fa seixanta anys que som refugiats.

La seva dona Aisha, asseguda a terra prepara i talla les verdures del dinar. Fa un gest a una de les nétes. Li demana que porti les fotos dels avis. Fotos de quan eren joves i encara no sabien l’infern que els havia tocat viure. Ens les ensenya. Una noia contenta, cara-rodona, ens somriu des de la fotografia. S’abraça a Irati: Jo també era maca, de jove.

Una dotzena de nens corre per la casa. Són els fills dels seus fills. A Gaza hi ha mig milió de nens de menys de deu anys. La majoria són fills i nets de refugiats. Abans de marxar ens fem fotos amb ells. Des de la porta, Salah aixeca el braç per acomiadar-nos. Amb el cor encongit i envoltats de mainada entrem al cotxe. Els nens criden, corren al voltant del Mercedes, mentre ens fan adéu amb les mans, somrients. La polseguera del taxi els difumina en una boira mineral. La mateixa boira que embota la mirada del món sobre les seves vides.

Hem arribat al final del camí

Davant nostre, el flamant edifici de les duanes palestines. Aquesta terminal fronterera va ser construïda l’any 2000 gràcies als diners -altra cop- de la Unió Europea (UE). Havia de ser l’entrada i sortida de Gaza, de palestins i estrangers, des de i cap als territoris egipcis del Sinai. Es va establir que policies palestins, israelians i de la UE, entre ells un grapat de membres de la Benemèrita, controlarien tots junts el pas fronterer. Si faltava un dels tres cossos policials no es podia obrir. Només seixanta dies en set anys la frontera s’ha mantingut oberta. Ningú, però, incompleix res. Els europeus només poden arribar si els israelians els autoritzen per motius de seguretat, és clar. Els policies palestins hi van només si els israelians no els disparen o els detenen. Els jueus hi van quan els dóna la gana. Cap dels presidents dels països d’Europa que varen firmar el tracte han preguntat mai per què no s’obre la frontera. Israel no l’obre i prou. Qui vol explicacions?

Mentrestant, la filada d’ordinadors sense estrenar es queden desfasats i acumulen pols darrera els taulells. El pannell digital, amb els seus números de color vermell que senyala el valor actual de les divises, en una sala plena d’aire i buida de persones, és un monument a l’absurd. Els escàners per al control dels equipatges dels presumptes viatgers no han sentit mai girar les seves cintes transportadores. Els arcs detectors de metalls no piten, no perquè no funcionin, sinó perquè no hi ha ningú que hi passi per sota.

Acompanyats pels joves uniformats de Hamas, travessem un patí fins arribar amb els controls egipcis. Els ensenyem els nostres documents, però no ens deixen passar.

Acostumats com estem que els nostres passaports vermells europeus ens obrin les fronteres, ara estem decebuts, frustrats, com si acabéssim de travessar l’estret amb una patera i, a la platja, ens donés la benvinguda la banda de música de la Guardia Civil. Acceptem el te calent que els soldats desarmats de la milícia islàmica, que vigilen que ningú s’endugui res de les instal·lacions, ens ofereixen.

Asseguts sota les palmeres, bevem te amb menta i ens refresquem la cara amb el raig d’una mànega d’aigua. Al costat, a l’aparcament on hem deixat el taxi, sis autobusos sense estrenar, també pagats per la UE, esperen als improbables viatgers que un dia han de creuar aquesta frontera. Si el Déu dels jueus vol.

Rafah està al cantó d’aquí, només a un parell de quilometres. De lluny es veu ja la cicatriu que va tallar pel mig aquesta ciutat a cavall entre la Gaza i Egipte: el Corredor Filadèlfia. Un passadís de dos-cents metres d’ample que transcorre al llarg dels nou quilometres de frontera amb Egipte. Per construir-lo, les tropes d’Israel varen dinamitar més de cinc mil cases, totes habitades per famílies palestines. Hi ha edificis en runes a per tot. Pilons i pilons de desferra. Els nens juguen a saltar i perseguir-se, amagant-se i tornant a sortir de dins dels sots oberts per la dinamita. Fa poc, quan els soldats israelians encara controlaven el Corredor, no hi podien jugar aquí, al cantó de la frontera. Els soldats disparaven als nens que jugaven a cuit d’amagar, que anaven a l’escola, que tornaven a casa. Els disparaven -fins i tot- dins de les seves llars.

Podem veure, a ull nu, els forats que els projectils han deixat a les façanes de les cases més properes al mur. Estan totes esberlades pels impactes de les bales dels fusells dels soldats i de les bombes de fragmentació i els míssils Harrier que disparen els helicòpters. Els míssils fabricats per la Lockeed, els helicòpters per Boeing. Totes dues empreses americanes.

Hi ha roba estesa FOTO: ISIDRE PALLÀS

A dalt d’un balcó, en una d’aquestes cases esberlades, hi ha roba estesa. És roba de colors, molt gastada per l’ús i les bugades. S’asseca al sol, penjada dels cordills, sense agulles d’estendre. Truquem a la porta de l’escala. Ens obre Abdullah, el pare dels nens que vesteixen aquesta roba estesa. És mestre a l’escola de Rafah. La seva família és l’única que viu en aquesta escala de sis pisos torturats pels tirotejos dels soldats. Les altres famílies se’n varen anar fartes d’enterrar els morts. Pugem dalt del terrat. La barana de ciment és un colador perforat per les bales. El mur de ferro, de quatre metres d’alçada, es perd a la vista, lluny, allà, anant cap al mar. Veiem la immensitat de la devastació, les cases enrunades. El cantó egipci amb els soldats de Mubarak, l’amic d’Amèrica, malgrat la calor que fa porten els cascs posats. Es veuen, al costat palestí, homes fumant burilles recollides del terra dels cafès de les ciutats d’Egipte. Les cigarretes de contraban, a sis euros el paquet de Marlboro, és un luxe inabastable.

Des d’un racó canta una cadernera. Malgrat estar engabiada canta a la llibertat, al cel immens que passa de presons i fronteres. Tots els presoners, també les caderneres, volen escapar dels barrots que els limiten.

El que queda de casa seva FOTO: MIKEL MARIÑO

Quan baixem, un home em crida des de la porta d’una casa enrunada. Em fa passar a dins on era la saleta. Les parets dels costats encara estan senceres. La del fons, no. És per on va entrar l’excavadora de l’exèrcit. Ens asseguem a terra, sobre la sorra fina d’aquest desert artificial, creat per voluntats jueves. Vol que faci fotos del que queda de casa seva. Crida, aixeca el cap al cel, gesticula amb vehemència. M’assenyala els seus fills, mira els murs esberlats, es lamenta en un idioma del que no entenc les paraules, però en comprenc el sentit. Callo, assegut a terra el miro fix als ulls. No plora, però té els ulls humits per l’emoció i la mort i brillants per la ràbia. Un nen -un dels seus fills- em tradueix el que el seu pare em diu: que quan vagi al meu país expliqui, a tots els meus, el que els hi han fet els soldats d’Israel. Els hi he dit que ho faré.

Túnels que travessen fronteres

El Corredor Filadèlfia FOTO: ISIDRE PALLÀS

Hi ha una alternativa a la presó i les reixes. Passa per sota terra, però no es una tomba. Son els túnels que travessen la frontera. Per sota del corredor, el mur de ferro i els descampats de runa. N’hi ha forces però ningú en sap ben bé el nombre.

Els construeixen d’amagat, durant mesos, grups de sis a vuit homes. Sempre estan amarats de suor, pouant cabassos de sorra i posant els puntals, un ventilador vell els hi renova l’aire, mai no surten a fora mentre els construeixen. El promotor del túnel els paga un dòlar, a cada un, per metre construït. Les galeries tenen un, dos, tres quilòmetres. Són baixes per passar-hi ajupit. Van d’una casa de la banda palestina fins una altra a la part egipciana. Hi passen contraban, aliments, medicines, persones, armament. La inversió, un grapat de mils d’euros, es recupera venen al mercat negre el productes passats d’estranquis sota terra i d’amagat dels guardes.

Ara, els Estats Units han venut als militars egipcis unes màquines que provoquen vibracions, com petits terratrèmols, per ensorrar les fràgils galeries construïdes pels miners palestins. Els estan fent servir al llarg del Corredor Filadèlfia. Amb un any hi ha mort més de vint-i-cinc persones a l’ensorrar-se els camins sota terra. Gent que els travessaven o hi estaven treballant, en diran terroristes.

Mirem al fons del forat tenebrós, feixuc, arrodonit i fosc. Se’ns apareix com una metàfora terrible. Com els nens palestins. Com els nens que un dia varem deixar de ser. Esperem que esdevingui el millor. Després de la lluita vindrà la llibertat. Després de la foscor, davant dels nostres ulls, esclatarà la llum.

No podem fer res més, hem de travessar el túnel.

:: VEURE LA CRÒNICA ANTERIOR
> 27 :: Gaza, el port, l’aeroport i l’humor negre