![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
![]() ![]() ![]() |
|
La terminal de l’aeroport de Barcelona està plena de gom a gom en aquests dies que comencen les vacances. Tothom va i ve. A facturar maletes, a trencar vols, a recollir targetes d’embarcament, a acomiadar-se de família i amics. Tots els taulells de les companyies van atrafegats, però només un el vigilen els Mossos d’Esquadra: els d’El Al, la companyia aèria israeliana. Un mosso m’atura quan m’hi atanso. M’espeta en castellà un «¿Dónde va usted?» Li contesto «Vaig a Tel Aviv.» No em surt parlar-li en castellà a un mosso. Així, doncs, entro en el recinte tancat amb cintes extensibles per marcar els passadissos que hi ha als teatres. A dins m’esperen dos nois amb cintes blaves amb lletres escrites en hebreu que sense pensar-s’ho dues vegades em comencen a preguntar a velocitat de vertigen: On vas? Per què? Vas sol? Per què? De què treballes? Tens un paper de l’empresa? Algun telèfon? No t’assembles a la foto del passaport, tens el DNI? On vas? És per feina? On t’allotjaràs a Israel? Portes càmera? Me l’ensenyes… la càmera? Coneixes algú a Israel? I a Síria? I al Líban? Has viatjat per països àrabs? Tens amics al Marroc? On has comprat el bitllet? D’on has tret la informació? Viatjaràs pels territoris? Què es necessita per organitzar un concert?… al final es disculpen. Tot això és en nom de la seguretat. Ja puc embarcar. Em sento com si volgués entrar en una discoteca pija calçat amb unes vambes.
Quan pujo a l’avió em calen quatre hores i mitja per arribar a Tel Aviv. Mentre corre el temps el mapa del Mediterrani passa per sota nostre i jo llegeixo el Jerusalem Post.
L’aeroport de Tel Aviv es veu molt poca cosa abans d’aterrar. No fa per una capital de país. S’anomena Ben Gurion, un sionista de pro.
:: VEURE LA CRÒNICA SEGÜENT
> 02 :: La vella Jerusalem, la porta de Damasc