«Feliç el qui té cada dia la ciutat davant dels seus ulls
i no acaba de veure mai les coses que conté.»
Jordi Dalmau, audiovisual Escultures al carrer
(Club d’Amics de la UNESCO, Girona, 09·03·2003)

uan parlem de l’obra pública d’una creadora o un creador, el primer que ens ve al cap al comú dels mortals és comptar el nombre de volums (o «escultures») que trobem de la seva autoria pels carrers o places de les ciutats o pobles i no parem atenció (no «cataloguem») aquells detalls (retalls) de vida que, si parem la mirada, hauríem de definir -també- com a imprescindibles per saber qui som i on som. En dues paraules: per reconèixer-nos.

Molt és el pes de la cultura tradicional que ens porta a pensar que l’obra estimulant dels sentits l’hem de trobar en un recinte tancat públic o privat (museu) o absolutament privat (col·lecció particular). Sembla com si ens calgués reconèixer un artista quan la seva trajectòria està reclosa i catalogada. L’artista, gairebé per definició, cerca la provocació (en el millor sentit del mot), no deixar indiferent ningú… Quan Emília Xargay opta per participar del carrer ho fa conscient d’impregnar la quotidianitat d’imputs de distracció/atracció. És el moment creatiu de l’«eugenial» (gentilici per als genials eugeniencs de naixement o adopció) Xargay, en què fon arquitectura i art, vestiment de façanes i tocs d’alegria d’allò que constitueix el tramat urbà per definició: les noves construccions i les velles, amb els seus murals d’esmalt, amb formigó o planxa de ferro, per exemple.

	Escultura (formigó). Detall de la casa d’Emília Xargay (carrer Remences) FOTO: MANEL MESQUITA

Emília Xargay i Pagès (22 de novembre de 1927 – 28 de desembre de 2002), nascuda a Sarrià de Ter, esdevé veïna del veïnat de la Rodona de Santa Eugènia de Ter en heretar del seu pare la casa -que ell mateix havia construït- de la carretera Santa Eugènia, 54, on ubica també el seu estudi de treball. Albert Xargay i Buscató era el mestre d’obres dels desapareguts xalets de la urbanització Teixidor, obra de l’arquitecte Rafael Masó. A casa dels Xargay, els prop del centenar de treballadors de la urbanització i la Casa de la Punxa, hi anaven a cobrar el sou per la feina feta, davant per davant del que posteriorment va esdevenir la casa estudi de l’artista. Aquestes vivències no podien deixar indiferent l’Emília. La seva prompta vinculació amb l’arquitectura i els materials constructius que la sustenten tal vegada la varen portar a maridar art, vida i expressió propera.

No va ser fins al 1981 -quan ja té 54 anys!- que es col·loca la seva primera escultura al carrer. És La família (bronze, 1981) i és a Girona, a la gespa dels jardins de la Font del Rei, arran de l’Onyar. I no és fins al 1984 quan se n’hi encarrega una segona, en aquesta ocasió a Torroella de Montgrí, en commemoració del centenari de la creació de la cobla Els Montgrins (formigó, vidre i bronze, 1984). Però la seva obra ja era ben visible i pública gràcies a la vinculació de l’artista amb l’arquitectura. Com si sabés que la identitat, l’entorn i els ulls que el miren defineixen i configuren l’art, la vida quotidiana i -així- la identitat personal i col·lectiva.

Els avions (mural d’esmalt i formigó, 1967) de l’Aeroport Girona-Costa Brava; Geometria (mural d’esmalt i formigó, 1967) de l’Esplai de “la Caixa” a Girona; La família (esmalt i planxa de ferro, 1971) a “la Caixa” a Girona; Girona (mural esgrafiat, 1972) al passatge-túnel entre la plaça Marquès de Camps i la Gran Via de Jaume I de Girona; La gent del mercat (gres modelat, 1982) del Mercat Municipal de Salt -ara mig ocult per la rampa del pàrquing de recent construcció-; Sant Cosme i Sant Damià (gres modelat, 1983) de la font de Sant Julià de Ramis…

Rosa Maria Subirana (Antologia de la pintura catalana, 1976) ho apunta afirmant que el «1960, Emília Xargay, s’interessa pels esmalts, ella mateixa ho fa tot a partir de l’esbós. Són molt personals els realitzats sobre ciment i per ésser utilitzats en arquitectura. Ara bé, el seu ideal seria poder integrar tots aquests aspectes en l’arquitectura perquè això representaria una major integració de l’art en la vida».

	Mosaic (desaparegut) de ceràmica. Anys 80 Detall de la façana de la casa d’Emília Xargay FOTOS: JAUME PINYOL / INFOGRAFIA: JAUME LLORENS

D’aquí a vestir (en el sentit literal del terme) casa seva no hi ha ni un pam. Xargay, amb l’ajut inestimable del senyor Andrés Lora, El Cordovès, posa fil a l’agulla i reciclant materials de runa trenca la monotonia de la façana de la ctra. Santa Eugènia, 54 i la recobreix del trencadís que tots recordem i els veïns enyoren. Trossets d’infinites rajoles de mil colors construïen càlids personatges, forners, pans, venedores de mercat, fruites arrodonides, cargols, parelles, famílies… era un regal que l’artista -eugenial- oferia al vianant, d’una manera despresa, i esdevenia un punt de referència que podríem considerar el saló d’entrada -tot venint de la capital- al pla de Girona que tan acuradament va descriure Prudenci Bertrana -també veí de la Rodona, a la casa d’uns metres més enllà en direcció al Güell d’on es van rescatar tres murals seus el 2001, prop d’on va néixer Enric Marquès o va viure Manuel Castellano.

Quim Bou, brillant il·lustrador i dibuixant de còmics -exprofessor del Centre cívic Sant Narcís-, en el quart aniversari de la destrossa del nostre mosaic relata -en eldimoni.com- el seu record de com Xargay vestia casa seva:

«Sembla mentida l’important que és l’atzar en la vida de cadascú. Jo vaig assistir, durant molts anys, al taller dels dissabtes al matí de pintura i escultura de l’Emília Xargay. Vaig començar a anar-hi sent un marrec i vaig plegar d’adolescent. Recordo el soterrani a on vaig fer centenars de bodegons i natures mortes enmig d’una vintena de persones. No fa gaire, algú em parlava que més que jo ser un dibuixant amb un do natural, era un dibuixant perquè sóc constant i treballo dia a dia. Crec que molt d’això ho dec a l’Emília. Una de les coses que recordo bé era l’època en que va crear el mosaic de la façana de la casa a on vivia. Dissabte rere dissabte, veia com aquelles peces de ceràmica anaven prenent forma. De fet, entre la quotidianitat del procés i la meva edat, no li donava gaire importància! No va ser fins força més tard que vaig entendre el valor de la seva proposta. El talent, com el de l’Emília, sense la constància i la feina no serveix de res. Bé, rectifico, no serveix de res important. I l’Emília tenia prou talent, empenta i constància com per regalar-la als seus veïns. De la trista manera com va acabar aquest mosaic ens fa recordar, un cop més, que al talent, la feina i la constància, nosaltres hi hem d’afegir un altre valor: la memòria. O això, o no aprendrem mai res.»

Amb aquesta acció senzilla però carregada de simbolismes, Emília Xargay fonia la tradició constructora del seu pare -la casa del pare- amb la tradició -a Catalunya- de la provocació visual del gaudi (cal que recordem Antoni Gaudí?) de l’obra singular exposada públicament sense passar pel sedàs del catàleg, del mercantilisme, de l’encàrrec… i esdevé així un mural gegantí (tota la façana principal i part de la del c. Remences) de caràcter absolutament popular, en l’ampli sentit de l’accepció popular. Construccions senzilles sumades a senzilles accions i treballades directament per les mans de l’artista. En el llenguatge cultural actual, l’arquitectura popular no deixa de ser una «… articulació orgànica i viva de tradicions materialitzades en coses» (Eugenio Trías, La memoria perdida de las cosas, Barcelona, 1988).

Doncs bé, a cinc mesos de la mort d’Emília Xargay, esdevinguda el 28 de desembre de 2002, el 29 de maig de 2003 el mosaic que alegrava aquell tall de carrer ple de trànsit que ha esdevingut la Santa Eugènia de Ter d’avui se n’anava en orris. Ningú no va saber què dir o què fer. Aquell dijous, a quarts de vuit del matí, una immensa bastida va aflorar fregant les parets de la casa dels Xargay. Un gran llençol de plàstic blau tractava d’amagar el delicte que s’anava a perpetrar al llarg d’aquell dia. El que semblava que seria una neteja de la façana o una restauració per fer lluir més encara el trencadís es va transformar -en un moment- en un atemptat en plena llum del dia. De poc va servir que els veïns de l’immoble del costat alertessin la policia municipal; de res no va servir que fessin acte de presència polítics locals a peu d’obra; de res no va servir que els Amics de la UNESCO de Girona denunciessin el que estava passant; de res no va servir que la premsa local fos avisada amb urgència… En escasses hores, treballant a preu fet i amb tots els permisos en regla, la destrucció es va fer present.

El periòdic electrònic El Dimoni de Santa Eugènia de Ter, que havia renascut a la xarxa uns mesos abans, va encapçalar la denúncia i va aplegar les opinions i imatges que els veïns i amics de l’obra i la persona d’Emília Xargay van publicar en el periòdic digital i en la premsa d’arreu, i va actuar d’aquesta manera com a punt de referència de tot (dintre de les limitacions evidents) el que podria acostar a la ciutadania l’obra i l’actitud de l’artista.

«Si la casa d’Emília Xargay, en lloc de ser a la carretera de Santa Eugènia, hagués estat al cor del Barri Vell, és més que probable que l’Ajuntament de Girona hauria preparat els mecanismes necessaris perquè la desfeta de dijous passat no s’hagués produït» (editorial d’El Punt, 02·06·2003).

Punt i a part mereixen les fotos que va publicar en exclusiva eldimoni.com, fetes pel veí del barri de Sant Narcís Jaume Pinyol, catedràtic de geografia i història i professor d’història de l’art de l’Institut Jaume Vicens Vives, i tractades infogràficament per Jaume Llorens. La lluminositat del treball de la veïna de la Rodona és palesa.

L’historiador de l’art Narcís Selles apuntava dies més tard: «S’hauria de parar esment en les obres que (…) s’han incorporat a l’imaginari ciutadà i passen a adquirir un valor simbòlic. Aquest podria ser el cas del derruït mosaic de la Xargay, d’un interès bàsicament sentimental, però també de moltes realitzacions explícitament no artístiques que porten associades records rellevants per a la ciutat i la seva gent. En aquestes ocasions és important no quedar-se en la mera rememoració emotiva, sinó que seria convenient partir d’ella per propiciar el coneixement històric. Sembla que les institucions públiques han tendit més a fixar elements de memòria, quan s’han molestat a fer-ho, que no pas a promoure la comprensió de la realitat que els justifica i dóna sentit» (Narcís Selles, Diari de Girona, 09·06·2003).

Si fos veritat el que deia el genial mim Marcel Marceau a La Vanguardia d’aquell mateix dijous, «l’art és més important que la política», la façana de l’Emília encara hi seria («La contra» de La Vanguardia, 29·05·2003).

Davant per davant dels desapareguts (27·08·1973) xalets de Rafael Masó, a la carretera de Santa Eugènia, tenia la seva casa estudi Emília Xargay. En el popularment conegut veïnat de la Rodona de l’antic municipi de Santa Eugènia de Ter, actualment i urbanísticament «sector Illa», si no vaig errat. Sí, aquest senzill edifici no és res de l’altre món -constructivament parlant- però ho és tot -o ho era tot- per als veïns de la zona i per a milers de persones que diàriament transiten Salt amunt Girona avall.

De la mateixa manera que a la Torre de les Aigües (a l’actual seu del Museu del Cinema de Girona), a la casa de Santa Eugènia, 54, «l’interès arquitectònic és escàs»… fora del trencadís que vestia les dues façanes -la principal i la lateral- el que no se li podia negar -tampoc- és «el seu paper simbòlic», tal com sí recollia la memòria del projecte municipal d’obres redactat per salvaguardar l’edifici que allotja la col·lecció de pel·lícula de Tomàs Mallol^*. Així doncs, pel que fa a la Rodona, el mal ja està fet, però on rau -doncs- la diferència de tractament municipal? On eren els responsables municipals el 29 de maig de 2003? En eldimoni.com podem trobar algunes pistes, diverses preguntes de la ciutadania i cap resposta de les institucions.

Per al segon aniversari de la mort de Xargay, el desembre de 2004, diverses entitats veïnals i ciutadanes (AV de Santa Eugènia; Amics de la UNESCO de Girona; La Taca, assoc. d’artistes de les comarques gironines de Sarrià de Ter; Col·lectiu per a la Igualtat, Bonart, revista catalana del món de les arts i El Dimoni) varen convocar l’acte En reconstrucció. Flors per a l’Emília a la porta de la façana de casa seva. La presència dels, igualment, eugenials Paco Torres Monsó i Pep Admetlla i d’un nombrós grup de gironins va fer que la calidesa de les flors lliurades a l’artista i dels petits parlaments a peu de carrer recordessin la potència d’una dona de mirada neta. El col·lectiu La Taca va simular la reconstrucció simbòlica del trencadís amb la creació d’un trencaclosques del mosaic a partir de les fotos de Pinyol.

Arran de la desfeta del trencadís, Jordi Vilamitjana escrivia: «En matèria d’edificis i monuments, hi ha un terreny a mig camí de la cosa pública i de la cosa privada que és terreny abonat a l’especulació. Cal fer-hi alguna cosa. Cal que l’Ajuntament s’afanyi a fer-hi alguna cosa. De la dissortada experiència del mosaic de la casa Xargay, n’hauríem de treure un parell de compromisos: el de vigilar que no torni a passar mai més, i el d’engegar una campanya valenta i didàctica en favor del patrimoni comú, a tota la ciutat, a tots els barris» (Jordi Vilamitjana, Diari de Girona, 05·06·2003).

Així doncs, d’alguna cosa havia de servir l’error comès amb una de les obres més populars de Xargay a la ciutat de Girona. D’alguna cosa havia de servir la tasca pedagògica de sensibilització i protecció del patrimoni popular duta a terme pel Club d’Amics de la UNESCO. D’alguna cosa havia de servir el paper (digital) de difusió i conscienciació d’El Dimoni al llarg d’aquests darrers anys en relació amb la salvaguarda del llegat col·lectiu que representen les petites/grans obres que configuren el nostre paisatge comú.

Quan a la primavera de 2006 es va anunciar l’enderroc de la plaça de braus de Girona, situada a l’antic municipi de Santa Eugènia de Ter, la veu d’alarma d’eldimoni.com i de la resta de mitjans de comunicació va ser unànime: calia salvar el vitrall de la capella dels toreros obra de Xargay i les dues imatges -una marededéu i un calvari- també de l’artista. Ara sí que vàrem ser-hi a temps. Totes tres obres les trobem avui a aquesta mostra-homenatge a l’eugenial Emília Xargay i Pagès. [Text publicat en el catàleg de l’exposició Xargay. El vol d’una ratlla]

Webibliografia

:: Club d’Amics de la UNESCO Girona
> Projecte Apadrinem escultures
http://www.unescogi.org
Dolors Reig / Jordi Dalmau

:: El Dimoni de Santa Eugènia de Ter [periòdic-e]
http://www.eldimoni.com
> Eugenials en eldimoni.com
http://www.eldimoni.com/sumari.php?cat=5
> Emília Xargay en eldimoni.com
http://www.eldimoni.com/sumari.php?cat=5#501
> En reconstrucció. Flors per a l’Emília
http://www.eldimoni.com/flors_per_a_xargay

:: «El dietari gironí» (15·03·2004): L’eugenial Emília Xargay
> Programa radiofònic d’OnaGirona [guió i àudio -amb la veu d’Emília Xargay-]
http://www.eldimoni.com//article.php?id_article=793
:: «Memòries de ciutat» (06·08·2006): Història de la plaça de toros de Santa Eugènia
> Programa radiofònic d’OndaCero a Girona [àudio]
http://www.eldimoni.com//article.php?id_article=2631
:: Parlem de Sarrià (2004): L’Emília Xargay ens parla d’en Dalí
> La revista de Sarrià de Ter [núm. 49]
http://www.eldimoni.com/parlem_de_sarria49.pdf
Quim Torra

:: Diari de Girona
http://www.diaridegirona.cat
Narcís Cadena / Jordi Dalmau / Jordi Vilamitjana
:: El Punt
http://www.elpunt.cat
Editorial / Altres
:: La Vanguardia
http://www.lavanguardia.es
Jaume Fabre

:: Escultures al carrer
http://www.ajuntament.gi/artalcarrer

^*Monar avall, una història paral·lela anterior amb final feliç

El reconegut internacionalment Museu del Cinema de Girona, inaugurat l’abril de 1998 amb la fantàstica col·lecció Tomàs Mallol, té la seu -malgrat no ho recordi ni el tríptic ni la pàgina web del museu [www.museudelcinema.org]- a l’antiga Casa de les Aigües, de la qual apunta al cel la seva torre (la popular i reconeguda Torre de les Aigües).
La premsa local ja havia informat, també a l’abril però de 1979, que la demolició de la fàbrica Gròber havia fet palès el lamentable estat en què es trobava la Torre de les Aigües. Els primers ajuntaments democràtics acabaven de prendre possessió.
Varen haver de passar 6 anys sense que res no passés fins que la portada del Punt.Diari del 9 de març de 1985 va obrir a tota plana «L’Ajuntament ho autoritza. La torre de les aigües del Mercadal de Girona haurà de ser enderrocada». Continuava el tema a la pàgina 3 dedicada en la seva totalitat a aquest fet sota el titular següent: «Girona és a punt de perdre un dels seus senyals d’identitat». La informació es complementava amb l’opinió de Jaume Fabre -sotsdirector del rotatiu- a la seva secció Entre 4 rius que titulava: «Un llarg adéu»:
«La torre de les aigües de Girona és, per a tots els que vivim entre els quatre rius, un dels més significatius símbols del Mercadal, un dels elements urbans més característics, un monument plenament incorporat en el decret urbà, una imatge inseparable i entranyable, un punt d’identificació, un senyal d’identitat».
L’endemà mateix -i els dies successius- els diaris locals anaven plens de cartes al director que fins i tot advocaven per obrir una subscripció econòmica pública ciutadana per cobrir les despeses de la restauració de la torre. Una altra afegia: «M’indigna veure que els mateixos que van posar el crit al cel quan van anar a terra (27·08·1973) els xalets Masó [de la urbanització Teixidor] donen ara permís per enderrocar un altre edifici de gran interès per a la ciutat» (J. Palma, Punt.Diari, 10·03·1985).
La comissió de govern (comissió municipal permanent) de l’Ajuntament de Girona d’aquell moment, a només tres dies de l’aparició de la primera notícia d’alerta a la premsa, va decidir «congelar» l’enderrocament. El desembre del mateix any el govern de la ciutat aprovava una despesa de 4 milions de pessetes per a la restauració de la torre.
Deixeu-me acabar aquesta història paral·lela recollint un parell de línies de la memòria del projecte municipal de les obres que s’iniciarien -definitivament- l’abril de l’any següent (1986) on es descriu la peça amb aquestes paraules: «… l’interès arquitectònic de la torre és escàs, fora de les cornises del remat» … però… «no se li pot negar (…) el seu paper simbòlic».