No tot està perdut. L’optimisme, mot encara vigent al diccionari, tracta d’obrir-se pas. La producció de totxos comença a experimentar un repunt a l’alça com feia temps que no vèiem. Res a veure amb la situació del mercat immobiliari, que roman estancat i en franc retrocés: pregunteu-ho als consistoris (tots) que havien basat la seva expansió de serveis de proximitat en la recaptació d’ingressos únicament del boom constructivista. I no estem parlant d’art ni de filosofia ni de pedagogia. No parlem d’aquell moviment artístic abstracte que constituïa una recerca dels plens i dels buits per mitjà de línies i de plans ben travats dins l’espai. O sí?

Parlem de polítiques urbanístiques, d’interessos econòmics, de propostes culturals i socials dins d’un espai municipal concret. I és aquí, en aquest context, on tornem a trobar-nos amb els amics per sempre que vam fer-nos per substituir l’IAE el 2002: el totxo, el maó, la rajola… Quan aquell impost va desaparèixer, alguns vàrem escriure que el que es pretenia era carregar-se l’autonomia dels ajuntaments, especialment la dels municipis de menys de 100.000 habitants; la decisió es va prendre en el precís moment que per llei la totalitat dels plens debatien els pressupostos per al 2003 i el govern central de l’èppoca eliminava unilateralment l’IAE, una de les fonts d’ingressos locals que permetien mantenir serveis propers. Torna el totxo nu. Sense remolinar, sense polir, vermell com una mala cosa, pur (si és que aquest adjectiu s’hi adiu).

A Girona, el podem veure protagonitzant la tàpia que tanca l’accés al xalet Tarrús, de l’arquitecte racionalista Josep Claret. Tal com deia El Punt Avui d’aquest passat dimecres, tot va començar el 2003… els regidors de Cultura (Joan Pluma, fins aquell any) i d’Urbanisme (Ramon Ceide, primer, i Joan Pluma, tot seguit) ens podrien explicar tot l’afer molt millor que molts.

Un altre lloc on senyoreja, des de fa uns mesos, el nostre totxo imprescindible a la vista de veïns i turistes despistats que busquen la Catedral en direcció a Salt, carretera Santa Eugènia avall, és a la casa estudi d’Emília Xargay, a la Rodona. Tres són les portes barrades per maons ferms que, per als que recordem la popular façana de l’artista i la destrossa del trencadís creat per ella i eliminat el maig de 2003 amb diürnitat i traïdoria, són un impacte dolorós. Quan l’optimisme quedi suprimit del lèxic dels mortals, direm que tot apunta malament, molt malament.

Escolteu el quejío de Cameron de l’illa.