Com ens costa d’escriure que la Núria no hi és. Però volem fer-ho.

Present en tantes reivindicacions socials, en les que totes l’hem vista però també present en les que no es veuen i ferma convençuda de la lluita per l’habitatge digne per a les persones. Als carrers i a les cases. Vivint el dia a dia en les entitats. A les assemblees i a les manifestacions i també a les accions de la PAH.

Darrere del piló de samarretes verdes sovint, perquè no tenia afany de ser visible però si afany de solucions de les que quan són justes el poble ens prenem per la mà, desobeint si cal. Davant nostre a vegades, com a política responsable quan va fer falta, ben visible, mostrant les lleis a qui calgués i ajudant a fer-ne de noves per transformar aquest món nostre en un de més just.

Amb educació i fermesa

Sense alçar gaire la veu però amb paraules, contundent i convençuda de la justícia social. Amb decisió i moltes hores de feina, perquè li treia la son veure les desigualtats al nostre entorn. Però a més, fent de formigueta quan calia, oblidant que calia dormir i fent de responsable política quan va haver d’ésser visible i sense amagar el cap sota l’ala, imposant-se davant del que no és just per a les persones més humils. Amb les persones, individualment i amb els col·lectius.

Ella hi era des del principi quan érem totes de la mateixa PAH i ens va recolzar quan vam fundar PAH Gironès. Ella hi era el primer dia de la creació a Can Gibert del Pla. I hi hem estat sempre en contacte al barri, a la plaça, a l’hort, a la cuina, a la Festa Major, a la seva Santa Eugènia de Ter tan estimada, com també a l’Ateneu Eugenienc autogestionat. Amb ella i amb l’Albert.

Amb un cor enorme i una generositat immensa i amb el seu somriure brillant dels de veritat, com totes sabem, i que potser no caldria repetir però ho volem fer.

Un cor verd ens deixa, però ens ha deixat tant de bagatge que hauríem de saber com retornar-li en agraïment. Potser tristament aquest és el moment, avui que totes plorem la seva marxa. Perquè no caldria haver d’esperar que una persona marxi però donar-li les gràcies.

Un cor verd que ens ha transmès valors i principis i del que hem après que cal ser-hi, exigir-los i seguir endavant fins el darrer alè.

Els cors verds no moren. Traspassen i escampen solidaritat. Sembren al seu voltant i ens regalen llum. La Núria ens m’ha regalada tanta que tenim el prat sembrat d’amor i de vida.

El record del teu somriure, si ens permets Núria, ens el quedem, per seguir regalant-lo de la teva part. Gràcies, Núria.