Quan dimarts passat, al vespre, em va trucar en Salvador Garciía per donar-me la mala notícia de la mort de Josep Paulí, vaig quedar glaçat. Sense paraules. Aclaparat. Mentre en Vador em preguntava fets relacionats entre en Paulí i jo, no sabia, ni podia coordinar els records, les anècdotes, les dades…

Va ésser al cap d’una estona (vaig trucar a diverses amistats comunes), molta estona després, que em van anar venint imatges i records d’en Josep.

Tots dos vam néixer a Salt. Però no puc recordar exactament la meva primera relació amb ell. El que si sé és que sempre ha estat (potser també degut a que la família Paulí a Salt es un referent). La figura esterilitzada, elegant i enigmàtica d’en Josep sempre em va fer respecte.

La seva etapa de llibreter (que és la que em toca més), ho de confessar, sempre em va fer una certa enveja. La llibreria que va fundar juntament amb el seu germà (al cap de poc temps la va portar ell tot sol), El Setè Cel, era la llibreria que a un bon llibreter li agradaria tenir. M’explicaré. Des de fora, la feina de llibreter sempre ha estat vista d’una manera idíl·lica, romàntica i envejada: envoltats de llibres, que es poden llegir sempre que es volen i en tota tranquil·litat, sempre a punt per mantenir una tertúlia, ja sigui literària o de coses de la vida quotidiana. Muntar i organitzar actes. Conèixer autors i… vendre i recomanar els llibres que a un li agraden. Doncs bé, en Josep Paulí en el seu Setè Cel va aconseguir realitzar aquesta utopia, fins que se’n va cansar i es va dedicar a la política activa i al negoci familiar.

A la seva llibreria, en Paulí, a part de tenir-hi els seus llibres, hi va muntar exposicions de tota mena que van tenir molt de ressò en tot el Principat. Els aparadors eren originals i trencadors… Va ésser en aquesta etapa, que juntament amb altres dos saltencs de pro, en Miquel Berga i en Salvador Sunyer i Bover, van muntar l’editorial Edicions El Pèl. El seu primer llibre (que va ésser un best-seller) va ser Susqueda de Miquel Fañanas, que havia quedat finalista en el Premi Just M. Casero en la seva primera edició.

Durant aquest temps vam mantenir una molt bona relació professional. En aquella època jo era el president del Gremi de Llibreters i durant uns anys ell en va ser el vicepresident. Moltes reunions, algunes a Barcelona que aprofitàvem per anar a veure exposicions o locals de moda…

Quan va deixar El Setè Cel, vam arribar a un acord de cavallers –com a ell li agradava comportar-se- i la 22 se’n va fer càrrec. Tot i que ho vam intentar (els de la 22), després d’un any i mig, vam abandonar i la vam tancar definitivament. El Setè Cel era en Josep Paulí. Era la seva llibreria. Era el seu espai de llibertat literària. Era la seva utopia que durant un temps la fer realitat.

La nostra relació no es va malmetre, ans el contrari. Pràcticament cada dia de cada dia l’he anat veient, a en Josep, algunes vegades parlant-hi, d’altres saludant-nos i d’altres el veia de reüll, quan discretament venia a buscar la seva Vanguardia.

En Josep era un home culte, elegant, llegidor, sibarita, legal i… també introvertit.
Tenia un no sé què de misteriós i solitari en la seva vida que encara el feia més interessant. Dir d’en Josep totes aquestes meravelles ara, poden sonar a fals. Però vaig tenir la sort de poder-les-hi dir en vida, no només a ell sinó a les amistats comunes.

És una pena haver d’escriure aquestes ratlles a un amic que ens ha deixat prematurament i sobtadament. Només vull deixar constància de la pèrdua d’una llarga amistat portada amb respecte i admiració mútua. I, una certa enveja per part meva.

Guillem Terribes és saltenc i llibreter
[Text facilitat per l’autor a eldimoni.com]

*Josep Paulí era el corresponsal a Salt d’El Dimoni (1981) signant amb el pseudònim de Fomà Fomic