Avui hem enterrat en Josep Paulí. Deia El Punt que ens deixava un gentleman. Aquesta mort en solitari, com ingràvida, contrasta amb l’enorme quantitat de gent que s’ha trobat pel seu enterrament. M’ha cridat l’atenció la quantitat de senyores, noies, amigues i conegudes presents. Totes, d’una manera o d’una altra, expressàvem un profund agraïment a en Paulí. Algunes van viure llargues relacions amb ell. D’altres, esporàdiques. Però en conjunt, un denominador comú: en Paulí tenia la capacitat de cuidar-nos a totes. Una frase construïda especialment per a cada una, en cada situació, en cada passejada. Una frase que portava una certa dosi d’ironia, que treia densitat al que era quotidià i que a totes ens feia companyia. Preferia les senyores que ell anomenava «rosses sense història». Suposo que volia dir les noies capaces de mirar el món amb ulls que estaven fent història. Preferia aquest punt, ingràvid, poc pesant, en què tot és possible. Noies i senyores amb capacitat d’aconseguir altura. La seva timidesa, poc dissimulada, el portava sovint a parlar de tot menys del que passava en el moment: la Toscana, Roma… Sortint de l’enterrament s’han conegut dues grans amigues d’en Paulí que no es coneixien. I totes dues li han agraït, com totes nosaltres, infinitament tot el que ens ha ensenyat i regalat a canvi de res. Paulí, què serà Girona sense tu? [El Punt]

*Josep Paulí era el corresponsal a Salt d’El Dimoni (1981) signant amb el pseudònim de Fomà Fomic