No sóc partidària dels percentatges ni de les paritats entrades amb calçador. Això d’entrada. Però estic una mica indignada perquè els darrers esdeveniments polítics -el nou Govern i tots els càrrecs que se’n deriven- no són en absolut un reflex del que és la nostra societat. M’explico. Quan el col·lectiu de les dones ens miràvem ja amb un xic d’esperança el panorama de la nostra presència en la professió política, quan començàvem a notar (només començàvem, que consti) que el nostre esforç (sempre infinitament superior al dels homes, per nassos, és clar) per deixar de ser inexistents o quasi en segons quins àmbits ha fet a Catalunya un pas enrere important.

Com que em moc pel món, pel nostre món vull dir, la meva ciutat, la meva demarcació i el meu país, tinc el meu criteri personal sobre les coses. Per tant, per fer l’afirmació que estic a punt de fer no he hagut de documentar-me especialment. Mireu, a Catalunya (com a la resta de llocs) hi ha dones que valen molt i d’altres que no tant. Exactament igual que passa amb els homes.

No em crec -i a més, ningú no me’n podrà convèncer- que qui sigui no ha trobat dones capaces de portar a terme tasques de govern, tant si és a conselleries com a altres llocs significats del Govern o el Parlament i de les seves àrees d’influència. Trobo, per aquest motiu, molt greu que a cap de les tres ments pensants d’aquest Govern d’Entesa -que, d’altra banda, m’il·lusiona-, vull dir José Montilla, Joan Saura i Josep-Lluís Carod-Rovira, hagi estat capaç de trobar-ne més de les que en l’actualitat integren el nou govern, que són quatre de catorze. De la mateixa manera, tampoc els nous consellers i conselleres s’han lluït gens en aquest sentit i la presència de les dones, doncs, ha minvat en lloc d’augmentar com seria lògic, no per lleis de paritat ni altres normatives per l’estil, sinó perquè també són membres de la societat, perquè també es preparen i perquè, sens dubte, també poden estar plenament capacitades.

Dijous, precisament, vaig assistir a Amposta a unes jornades sobre ràdios i televisions locals. A la primera part, l’única dona que va tenir un paper més destacat que les que érem al públic com a oients va ser una presentadora d’una de les taules de debat. A la segona part, el panorama es va alegrar una mica. Una de les autores d’un estudi de recerca sobre els governs locals i la comunicació pública, Marta Corcoy, presentava les dades d’aquest document, no sense que abans, tot i ser-ne coautora, un catedràtic ens hagués posat a tots en antecedents sobre un treball exhaustiu que ell no ha realitzat. L’última taula rodona de la jornada ja va ser un luxe asiàtic per al món femení, no una, sinó dues dones entre els quatre ponents. Paritat en estat pur.

L’estudi realitzat per l’esmentada Marta Corcoy i per Patrícia L. Gómez (que no era a la jornada d’Amposta) evidenciava, entre moltes altres dades interessants, una que ens és familiar. Un percentatge baixíssim de dones ocupen llocs de decisió, responsabilitat i rellevància en l’àmbit de la premsa. És un camp que conec bé. És la meva professió. Gosaria dir sense por a equivocar-me que en l’actualitat hi ha més dones que homes que treballen com a periodistes, en els diferents mitjans de comunicació, tant escrits com audiovisuals, com digitals (potser aquest últim una mica menys, però tot arribarà). Tinc el convenciment que entre tota aquesta munió de periodistes-dones n’hi ha de molt bones professionals, intel·ligents, sagaces, rigoroses i amb dots de comandament i les idees clares. Moltes, us ho asseguro. Però, vés per on, a la immensa majoria les mana un periodista-home, que, de vegades, és tan trempat com elles, i, d’altres, ho és força menys.

I aquesta circumstància es produeix tant en àmbits periodístics conservadors i reaccionaris, com en els més progres, fet que resulta al meu entendre encara molt més greu molt més difícil d’eradicar perquè no hi ha un enemic clar contra el qual combatre. Senzillament els consells d’administració o els consells editorials no hi pensen, se’ls passa per alt aquest fet.

Tots, homes i dones, sabem que en aquests moments són molts els treballadors i treballadores de Catalunya, de qualsevol camp laboral de la societat, que estan manats, dirigits, regits o com se’n vulgui dir, per veritables incompetents, per incompetentets, o, senzillament, per persones grises. Si la raó per la qual no hi ha dones en els llocs de decisió és la por a que ho facin malament, crec que s’hauria de donar al sector femení, com a mínim, la possibilitat de ser tan incompetentes, incopetentetes, o grises com molts dels homes que avui ens comanden. Hi hauria més d’una sorpresa.

Pepa Bouis
és periodista, subdirectora de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) i col·laboradora d’eldimoni.com
[Text facilitat per l’autora a eldimoni.com]