/Històries
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dimarts, 04 agost de 2020 | 3a Època | Edició núm. 14.429 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

IL·LUSTRACIÓ: JAUME LLORENSIL·LUSTRACIÓ: JAUME LLORENS
: : Històries > Història del Pla de Ter | 08·03·2010

«Arbeit macht frei» («El treball us farà lliures»)
[la Marfà, en el Dia de la dona treballadora]

Xavier Díez Rodríguez |

El treball us farà lliures, sota aquesta inscripció en alemany, els deportats a Auschwitz, entraven a un camp de treballs forçats del que sortien després per les altes xemeneies dels forns crematoris. Les grans lletres metàl·liques que presidien la porta a l’infern, bé podrien col·locar-se a l’entrada d’antigues fàbriques rehabilitades com la de Can de Ter.

Probablement algun lector ja es deu haver ofès per l’abús de l’holocaust i per la lleugeresa de l’autor per invocar la shoa en escenaris catalans i en una simple fàbrica tèxtil. Tanmateix, com a historiador mai no he estat original. Fou Friedrich Engels qui a mitjans del segle XIX, en descriure les condicions de les fàbriques tèxtils emprà el terme «genocidi silenciós» per explicar gràficament el que succeí amb milions de treballadors sotmesos a draconianes condicions de vida i de treball, com a danys col·laterals del que alguns historiadors denominen Revolució Industrial. No exagerava. La brutal diferència d’esperança de vida entre una proletària i un burgès era, senzillament, escandalosa. O la incidència de la tisi i la tuberculosi entre el proletariat europeu en general, i el català en particular, com recollia l’higienista Monlau en les seves investigacions, mantenia dimensions dramàtiques. Es pot afirmar que el capitalisme havia matat -indirectament- a milions de persones pel sol fet d’ésser treballadores. Potser per les xemeneies no sortien cendres de la carn cremada, sinó estrips d’ànimes mortes. Ho sento, continuo essent poc original. Només faig servir algunes metàfores de textos coetanis.

> El passat dissabte -6 de març-, a de Ter es va recordar Teresa Pons, de Salt, i Isabel Vilà, en del Pla, en el Dia internacional de la dona treballadora -8 de març-

Sobre la fàbrica de Can Marfà en particular no disposo de dades ni testimonis. La història social requereix d’una gran dedicació i un ús de fons meticulós, i la veritable història de la Revolució Industrial catalana encara està per fer. Tanmateix, sobre la fàbrica Grober, la més gran de l’àrea de Girona, n’hi ha algunes més. I pel que alguns testimonis de l’època expliquen, les condicions resultaven lleugerament més benèfiques que la resta d’indústries arrapades a la sèquia. Alguns exemples.

Un reglament laboral d’aquesta indústria, avui reconvertida en la plaça Josep Pla, establia, el 1911, una jornada laboral d’onze hores setmanals (tot i que als seus inicis, dues dècades enrere, i com a pràctica estesa a la indústria tèxtil catalana solia ser de tretze), la prohibició de sindicar-se, de portar impresos, de comunicar-se amb qualsevol company o l’obligació de sotmetre’s a l’arbitrarietat d’encarregats i quadres intermitjos. L’explotació de menors, els tancaments patronals, les llistes negres, els pactes de la fam, l’ús de presoners del franquisme o l’abús sexual solien ser pràctiques habituals, mentre que els salaris estaven sovint per sota de la subsistència mínima. Un camp d’extermini, encara que de mort lenta.

Grup de treballadors de la Marfà dels anys trenta
FOTO: ARXIU EL DIMONI

A tall il·lustratiu, l’edició del 20 de juny de 1982 del diari El Punt recollia un seguit de testimonis d’antics obrers. L’autor del reportatge, el periodista i historiador Jaume Fabre, advertia que, encara que haguessin passat dècades senceres, els entrevistats volien mantenir l’anonimat.

Una d’elles relatava:

«Vaig entrar a treballar a la Grober l’any 10, quan jo en tenia tretze, d’aprenent. A la Grober no hi entrava tothom qui volia. Havies de tenir una bona recomanació, que generalment et feia algun familiar que ja hi treballés. Així hi arribaven a treballar famílies senceres, cosa que creava unes estranyes relacions de dependència dintre de la fàbrica. Era una manera de tenir-nos obligats a complir; perquè si fallaves comprometies tota la família, i no t’ho perdonaven.»

«Jo no havia complert encara els catorze anys quan vaig començar a treballar a la Grober, gràcies a un oncle meu. Però com que estava molt desenrotllada semblava més gran i em van agafar. Ni mai que ho hagués fet! No en guardó gens bon record. Quan feia quatre o cinc anys que hi treballava, un encarregat em va fer un fill i em van acomiadar. Em vaig trobar al carrer jove, soltera, amb un fill i sense feina. Sempre més vaig viure de fer feines. Recordo molt bé el pare de la criatura. Encara és viu, i és una persona coneguda. No em va voler ajudar gens. De fet, allò era una cosa corrent, a la fàbrica. No diré que totes les dones passessin per la pedra, perquè no seria veritat, ni que tots els encarregats exigissin el dret de cuixa a canvi d’un tracte de favor a la feina, però sí que és veritat que els anys que jo hi vaig ser hi havia moltes males persones que s’aprofitaven de les noies joves i, d’altra banda, l’empresa feia la vista grossa amb els homes, perquè el que és amb les dones, pobres d’elles gue quedessin embarassades: anaven al carrer, com em va passar a, mi. Això era abans de la guerra, quan hi havia el señor Grober. Després, les coses ja van ser molt diferents».

Un altre testimoni:

«Ja pot escriure que és ben veritat que durant molts anys els presos van treballar per a la Grober a qualsevol preu. Alguns no s’ho creuen, però jo li puc assegurar perquè ho he vist amb els menys ulls. La feina bàsica que feien era plegar cordons de sabata».

Resulta ben curiós (o no tant) que l’únic moment en el qual les classes dirigents catalanes han desobeït obertament l’Estat fou quan, l’abril de 1919, després de grans mobilitzacions obreres, l’Estat imposà la jornada laboral de les vuit hores. La patronal del país impedí, a la pràctica, que així fos, acomiadà treballadors que no es doblegaven a les seves pretensions o organitzaren tancaments patronals que condemnaren a la fam a milions de treballadors catalans. Quatre anys després organitzaren el cop d’Estat de Primo de Rivera amb la intenció de no haver de complir la llei, i posar fora de la llei els treballadors organitzats. Després, algú s’estranya sobre el perquè de la terrible violència desfermada durant la República i la Revolució.

Probablement, qualsevol rehabilitació d’aquestes fàbriques -com la Marfà- tindrà la temptació de muntar una exposició amb un enfocament clarament econòmic. Com sol passar en les grans obres i espais industrials, es pensarà molt en les màquines i s’oblidarà les persones. I quan es parli de les treballadores (perquè efectivament eren majoria atès que el seu salari era la meitat dels homes) es farà en espais marginals, com un capítol, o una secció més d’una història que evitarà parlar de llocs de la infàmia.

Evidentment, evocar aquests llocs de memòria (de la memòria incòmoda) difícilment poden tirar endavant, tenint en compte la força asimètrica dels descendents d’explotadors i explotats. Tanmateix, m’agradaria encoratjar els veïns de de Ter a ésser valents, i reivindicar Can Marfà com el que fou. Un indret de sofriment, d’explotació, de pedagogia sobre com no tornar a repetir els errors del passat. Com Auschwitz.

Xavier Díez Rodríguez és membre del secretariat intercomarcal de Girona Ustec·STEs (IAC), doctor en Història Contemporània, llicenciat en Filosofia i Lletres i postgraduat en Pedagogia Terapèutica. És historiador i ha estat autor de diversos llibres d’història sobre cultura i pensament llibertari, memòria històrica i la transició. És col·laborador dels diaris El Punt, Diari de Girona i Segre i ha publicat nombrosos articles acadèmics. Ha estat professor convidat a la Universidad de Trelew (Argentina) i participat en diversos congressos i seminaris internacionals. També és escriptor de ficció. Els seus principals treballs són Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya (Pagès, 2001) i El anarquismo individualista en España (Virus, 2007)

Xavier Díez Rodríguez per a eldimoni.com

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)