Resulta freqüent escoltar queixes sobre el centralisme. D’Europa, envers Espanya; de Madrid, cap a Catalunya; de Barcelona, a la resta de comarques; de les capitals, als pobles…

Hi ha un centralisme més proper, que enfada i indigna al ciutadà: el del seu Ajuntament respecte dels barris que no conformen el rovell de l’ou de la ciutat.

La meva exposició potser ser també centralista ja que us parlaré del barri on visc, però només de la part que m’és més propera, la part antiga del barri de Sant Narcís, a Girona.

Sóc una ciutadana afortunada perquè visc en un barri encisador, l’antigament i despectivament anomenat les “cases barates de Sant Narcís”. Aquest barri, construït durant els principis dels anys 50, amb les seves cases blanques, enjardinades, que donen una sensació de tranquil·litat i benestar, és una de les zones més oblidades del nostre Ajuntament de Girona.

En lloc de potenciar-lo com una part per lluir de la ciutat, l’està portant a un punt d’oblit i degradació que està arribant al seu límit.

Es permeten reformes als habitatges que modifiquen, per empitjorar, el conjunt. De fet, qui ve a viure de noves al barri ja sap com és i hauria de preservar-lo. Els jardins veïnals de l’exterior de les cases, responsabilitat de l’Ajuntament, estan clarament abandonats, plens de soques tallades d’aquelles orgulloses palmeres que algú va plantar al voltant dels anys 70 i que van emmalaltir i ningú no es va molestar en guarir.

Els serveis de neteja es limiten al cotxe que ruixa i escombra els carrers alhora que deixa la brutícia arrambada a les voreres. No hi ha seguretat, els robatoris a les cases i als vehicles són dia sí i dia també. Com que hi ha placetes i llocs d’esbarjo, ciutadans d’aquí i d’allà, aprofiten per passejar els gossos que campen i alliberen el seu cos per on volen, sense que ningú, llevat del veí o veïna de torn, els amonesti.

Tenim un parc de vehicles abandonats que, si fos una cosa bona, seria l’enveja d’altres zones de la ciutat i un llarg seguit de mancances de les més populars: voreres destrossades, sense rebaix per a persones amb dificultats, pedaços a l’asfalt que no aguanten el pas dels cotxes i tornen a ensenyar-nos el seu ventre pelat, papereres de disseny de poca utilitat que s’omplen ràpidament i triguen massa a tornar a ser buides.

Disfrutem de plagues d’animalons provinents del carrer, això sí, per etapes estacionals, rates (de totes mides), insectes, els més populars són els escarabats -les paneroles- que comencen a sortir al voltant dels dies de la Festa Major i de vegades n’hi ha tants com paperetes i serpentines després de la rua; mosques de tot tipus, fins i tot unes que canvien de color, tenen el cos vermell o negre, segons la seva maduresa; els til·lers del carrer estan infectats de pugó, regalimen un líquid greixós que s’enganxa als vidres i altres parts de cases i cotxes i que fa que les sabates s’enganxin al terra quan camines…

N’hi ha més, però com a mostra per a l’evidència de la deixadesa existent, ja n’hi ha prou. Doncs, això que passa i que té solució, no és dóna al centre de la ciutat de Girona. Hi ha brigades municipals per a tot: jardineria, neteja, policials… tots vetllen perquè les coses funcionin de manera més agradable per al veïnat.

Centralisme al cap i a la fi

És podria evitar? Evidentment. Només caldria pensar en Girona com un tot, en lloc de dividir-la en barris a l’hora d’organitzar les tasques, perquè el repartiment acostuma a perjudicar als que queden lluny del centre. Com ens van dir de paraula -és clar- en fer una reclamació, aquest barri no és rendible, l’espai que ocupa una casa podria fer-ho un bloc de pisos i l’Ajuntament recaptaria més impostos. Fal·làcies.

Les cases antigues del barri de Sant Narcís poden ser un reclam turístic important i fomentar negocis i guanys per a tota la ciutat. Només cal potenciar-ne l’accés i rentar-li la cara. Tots ho agrairem. Són maneres de plantejar i d’entendre la ciutat.

Elena Serra i Rotllan és veïna de carrer Mare de Déu dels Àngels del barri de Sant Narcís