/Cultura
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
divendres, 14 desembre de 2018 | 3a Època | Edició núm. 13.830 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

La finalista Núria Naval amb Xavier Reyner, president de l'AV Sant Narcís, Lluís Gil, del Club de lectura, i Carles Puigdemont, alcalde de Girona FOTO: NÚRIA MARTÍLa finalista Núria Naval amb Xavier Reyner, president de l'AV Sant Narcís, Lluís Gil, del Club de lectura, i Carles Puigdemont, alcalde de Girona FOTO: NÚRIA MARTÍ
: : Cultura > Club lectura Sant Narcís :: Lluís Gil | 04·09·2014

EXCLUSIVA: FINALISTA PREMIS LITERARIS SANT NARCÍS 2014 > «Retrats», recull de relats breus de Núria Naval

Núria Naval | Premis Literaris del barri de Sant Narcís 2014

Pare poeta

Quan era petita pensava que no podia haver millor pare que un pare poeta. Escoltava els seus versos i em sentia estimada. Amb el meu riure, feia ell la imatge més dolça; amb les meves pors, les metàfores més valentes i amb els meus somnis, l’harmonia perfecta.

Però més endavant, ja d’adolescent, van aparèixer els dubtes. Per què mai li havia sentit un t’estimo sense rima, sense vers, sense poema? Per què empresonava la paraula més lliure dins un paper ple d’artificis? Per què no m’estimava cada vespre, quan arribava a casa i jo m’hi llançava als braços?

I ara que ja no sóc ni petita ni adolescent, o potser sóc les dues coses però també sóc mare, ara que puc comprendre, que puc seure tranquil·la al seu costat, em trobo que el poeta s’ha quedat sense paraules. Ell, que s’ha passat la vida flirtejant amb elles i que s’ha deixat seduir per totes. I amb les paraules, també li han fugit tots els records, la vida viscuda i compartida. Així, sense adonar-se’n, com quan ve una onada i s’enduu tot el que has construït, sense poder fer-hi res.

I reclòs en el silenci de la teva soledat, et pregunto què llegeixes i tu t’arronses d’espatlles com dient no, res…, i miro, i veig que són els teus poemes allò que tens a les mans. Són els teus records, la mare, jo, tu, les teves paraules… i penso que tens raó, que ja no llegeixes res, sinó que ho vius tot de nou. Tornes a viure allò que la memòria t’ha esborrat i penso quina sort, pare, aquesta dèria teva de fer poemes, ni la malaltia més cruel et pot deixar sense les teves paraules. I aquí les tinc, atrapades entre les meves mans, com papallones dissecades que no han perdut el seu color.

I aquí les tinc, sentint que cada t’estimo teu, si mai a mi la memòria també em falla, el podré viure de nou.

Mare

Em preguntes per què m’agraden tant els teus quadres; aquell Camp de vinyes a prop d’Alella, les Roses esclatades dins un gerro groc, o un Mar i cel gairebé sense horitzó. I no sé com dir-te que m’agraden perquè els miro i no hi veig res de tot això, perquè els miro i només et veig a tu.

Sota el porxo de la caseta d’estiu, arrecerada rere el cavallet de fusta i amb un pinzell a la mà que, més que un pinzell, em semblava una vareta amb el poder de transformar-te de dalt a baix només d’agafar-la. Mai t’he vist tan relaxada, tan lluny de la ciutat, de les presses, tan observadora, tan feliç… com quan pintaves.

Abans de començar cap quadre, ja feies un ritual que em captivava. Deies que era per no embrutar-te’l, que et treies el rellotge, però jo crec que era per alliberar-te del temps, de les obligacions. També et desfeies dels anells, compromisos i records, perquè l’únic que volies que retingués la teva mà era una paleta de colors.

Sota el llit havien quedat amagades les sabates de taló que tan fràgil et feien. Dins un armari tancat, el vestit jaqueta de color marró que, tant t’engavanyava, que no et deixava ni abraçar l’aire. Tot fora, i en el seu lloc, la roba d’embrutar. Era una faldilla llarga i ampla, plena de flors que ballaven amb la brisa d’estiu, era una samarreta de tirants que deixava veure una pell rosada i un cos de dona que jo encara anhelava. Potser era bruta i envellida, aquella roba, però de color, de llum, de vida! I al cap, un barret de palla que sempre et deixava anar cabells a la cara i que, vés a saber si encisats per aquells colors lluents, s’arrambaven al pinzell cada cop que amb el dors de la mà t’aixugaves el front.

I quan ja estaves preparada i decidies fer el mar, te’l miraves amb una curiositat expectant, com si el que volguessis pintar estigués summergit dins l’aigua i hagués de surar en qualsevol moment. Jo t’observava en silenci, a tu i al mar, mentre em distreia amb un caçapapallones a la vora de la piscina. De sobte, quan ja ho tenies, et miraves uns segons la tela blanca i, tot fent el primer traç, somreies. A qui somriu? em preguntava jo mentre arreplegava els tresors d’un vaixell enfonsat. I ara penso que et somreies a tu, per haver-te pogut escapar de la teva vida i retrobar-te amb tu mateixa.

M’agradava tant veure’t així… i sentir-te sospirar i esbufegar, no de cansament, de satisfacció. Era com tenir dues mares, la que pinta i l’altra. I era en aquests moments, que m’hagués agradat apropar-me a tu, parlar-te de mi, dels meus dubtes… però de sobte, com un núvol que passa i tot ho enfosqueix, m’adonava que justament allò que et feia a tu tan feliç també era el que t’allunyava de mi. Pintar se t’enduia a un món de llibertat on no existia ni les angoixes, ni les rutines, ni les obligacions d’una família de la qual, jo, tot i que t’aguaitava en silenci, en formava part.

I de sobte vaig començar a mirar amb recel aquell mar. Què té el mar del Maresme que no és ni blau ni verd, ni un rabeig de pau ni una fera furient? I aquelles roses, tan esclatades, tan ufanoses… I les vinyes, sí que a l’estiu són d’un verd esplendorós, però també els meus ulls a l’estiu es tornen verds i tu no els veies! Déu meu, que a prop estan els sentiments més oposats… Vaig estar a punt de fer com ells, de reclamar-te, d’exigir-te que tornessis amb nosaltres, amb un vull dinar o un no trobo els pantalons… Vaig estar a punt de menystenir-ho tot, la pintura, l’art… t’imagines?

Però un dia em vas salvar. Encara no sé quin soroll o quin calfred et va fer desviar la mirada, només sé que et vas girar i em vas dir, vols que et pinti?

I aquella va ser la millor tarda d’estiu. Et podia veure somrient, tranquil·la, amatent, però sentint-me dins de la teva mirada i del teu temps. De sobte, ja no era un destorb sinó que dins meu neixia la immensitat d’un mar, la fortalesa de la terra i la frescor d’unes roses. I encara et sorprenies que m’estigués tan quieta. Quina paciència tens! em deies, i com no volies que m’estigués quieta si allò era tot el que desitjava.

Ara ja saps per què m’agraden tant els teus quadres. I saps, també, que quan contemplo el meu retrat no és a mi a qui miro sinó el que veuen els meus ulls.

Helena

L’home que a l’octubre passeja descalç per la platja, amb els texans arromangats i les mans a les butxaques, ho fa sense deixar de mirar el mar, un mar que avui és gris, lànguid i calmós, quasi somnolent.

Les onades s’allargassen fins als seus peus i, de la sorra mullada, no se n’aparta encara que s’hi amuntegui una trencadissa de petxines. Quan un gos se li apropa, li fa una manyaga, o si passen els nois que fan fúting, els saluda alçant lleument la barbeta, però tots s’aparten deixant-li per a ell la vora del mar.

I és a l’alçada del pi vinclat quan alenteix el pas, i es mira els peus, com si volgués atrapar amb els dits aquests últims sospirs d’escuma blanca. Sospirs que li embolcallen l’ànima i el fan sentir més a prop d’ella, de qui ja fa més d’un any que s’està en aquesta platja, en aquest mar, que ahir era blau i avui és gris, del mateix color que les cendres.

Pinzellades

Rere un paravent de tela i bambú, seu en una cadira de vímet amb una revista a les mans. Amb les cames creuades, el batí de seda mostra tota nua la cama que reposa damunt l’altra. La pell llisca blanca i llisa a l’alçada de la cuixa, es torna eixuta en passar pel genoll i cau vertiginosament per damunt d’unes venes que la porten fins a la punta d’uns dits que s’estiren i s’arronsen, marcant el ritme impetuós amb què la sabatilla va picant contra el taló.

La porta s’obre més enllà del paravent i, sense aixecar la mirada, escolta les veus que entren, els riures, les goles que s’escuren… fins que passa la pàgina. Van entrant altres passes, lentes i feixugues, o lleugeres amb pudor a tabac, i es van barrejant amb el cruixir de les cadires que, al voltant de la tarima, van formant una mitja lluna.

Deixa a un costat la revista, s’aixeca i amb els dits es pentina els cabells mentre observa de reüll la sala, i l’única cadira que encara resta buida. Es treu una sabatilla, després l’altra, i quan la porta es tanca perquè ja no ha de venir ningú més, sospira lentament tot estirant la beta del cinturó que deixa caure la seda.

S’ha assegut a l’extrem d’un tamboret, amb les cames juntes i inclinades cap a un costat, els braços enrere agafant-se al petit respatller i la cara girada cap a l’altre costat, cap al gran mirall daurat i ovalat que regna la sala i on refugiarà la seva mirada al llarg de tota la sessió.

Parapetats darrere de teles o blocs de dibuix, els pintors van prenent mides, proporcions i esbossant la nuesa de la model que només amb un xal vermell, sedós i lluent, que li penja del coll, cobreix vaporosament la voluptuositat dels seus pits.

De sobte, la porta s’obre tallant el silenci escrutador de la sala. Immòbil, i amb la mirada expectant dins el marc daurat, sent les passes que s’afanyen per entrar, la cadira que s’enretira, els guixos que cauen i el sapgreu que el fa aparèixer dins el mirall.

Cabells arrissats i embullats per la pluja o el vent, emmarquen uns ulls petits que, abans d’asseure’s, ja l’observen, que busquen la millor perspectiva, que s’enceguen mirant fixament els focus que la il·luminen, que li creen ombres… i de nou, ella, torna a sentir el seu cos.

La suor de les seves mans es fon amb la fredor metàl·lica del respatller i, després d’un calfred, sent els seus pits respirar a grans alenades, com si necessitessin més aire, més espai, com si s’ofeguessin sota el xal que…, tot d’una, comença a lliscar suaument per un costat, fregant-li el coll i acaronant-li els pits, primer a poc a poc, eriçant-li tota la pell, i esmunyint-se cada cop més ràpid fins a caure al terra cargolat.

De nou el silenci es torna a trencar; un esclafit de llengua desconcertat, uns pinzells esclarint-se nerviosament, unes mirades confoses, que esperen que la model reaccioni, agafi el mocador i torni a posar com fins ara.

Però una quietud impertorbable s’ha apoderat d’ella, que veu com ell continua esbossant-la a traços enèrgics com si no hagués passat res, com si tingués pressa per tenir-la entre les seves mans. No, no s’aixecarà a recollir res. Avui vol veure com li ressegueix tot el cos sentint damunt la pell cada una de les seves pinzellades.

L’últim viatge

Com cada vegada que té por, la Xia ha anat corrents a l’habitació, ha tret les nines de la seva maleta i s’hi ha ficat a dins tota cargolada.

El pare, quan ha obert la porta i ha vist totes les nines escampades pel terra, ha tancat els ulls i ha respirat profundament. La Xia té quatre anys i només fa tres mesos que viu amb ells. Quan la van veure per primera vegada a l’orfenat de Pingao, ja s’aferrava a aquesta maleta buida com si fos el seu salvavides.

I convençut que no pot fer res més que seure’s al seu costat i esperar-la, es treu les ulleres i comença a imaginar la història de la seva filla amb aquesta sensenit -tal i com ella l’anomena-, de tapes dures i color vermell.

Potser la va trobar en un descampat després que un lladre la robés a l’aeroport i l’ha deixés allà tirada. Potser el que més li va sobtar va ser que fos tan diferent a la que tenia la tia guardada sota el llit, de cuir vell i arrossinat i plena de vestits que feien pudor a tabac.

La va agafar amb els dos braços extesos i la va posar dreta. No li va pesar gens, estava buida, però tampoc no la va obrir per comprovar-ho. O potser és que no li interessava el que els lladres hi puguessin haver deixat perquè, des del primer moment, els seus ulls es van fixar en aquella nansa que s’estirava cap amunt i que s’anava allargant fins a fer-se tan alta com ella. I, als peus, aquelles quatre rodetes que la podien seguir cap a totes bandes, fins i tot podien girar i donar voltes com una ballarina.

Va acabar de pujar-li la cremallera amb la mateixa cura que un mare corda l’abric a un fill, li va passar un braç pel damunt i se’n van anar cap a casa.

Cada matí es despertaven l’una al costat de l’altra, i de seguida sortien al carrer i se n’anaven de viatge fins a la presa del pantà. Des d’allà dalt, contemplaven les muntanyes que quedaven a l’altra banda de la frontera i les seves formes tan misterioses.

Quan la gent li preguntava a la nena d’on l’havia tret, no contestava mai, tenia por que li prenguessin i continuava ràpid el seu camí. Però un dia, mentre tombava pels afores del poble, es va topar amb uns nois que, en veure que aquelles quatre rodes lliscaven molt millor que les dels seus patins atrotinats, l’hi van arrabassar.

Un d’ells la va espènyer a gran velocitat per la pista de ciment, s’hi va enfilar al damunt i va començar a patinar amb els braços aixecats i cridant com un boig. La nena el va perseguir però la resta de nois també volien divertir-se i no va poder fer res més que encongir-se d’espatlles cada cop que la veia caure al terra.

Al cap d’una estona, el noi que li havia pres va voler fer l’última carrera. Es va enfilar a una mena de rampa feta amb quatre fustes i s’hi va llençar. Va agafar tanta embranzida que quan les rodes van ensopegar amb una esquerda, van sortir tots dos disparats.

El noi va quedar estès al terra i, un segons després, un bassal de sang li envoltava el cap. La nena va anar corrents a recuperar la maleta, i quan va veure que se li havien trencat les quatre rodes, la va agafar en braços i va fugir.

Va arribar a casa desalenada, amb ganes de tancar-se a l’habitació i no sortir-ne mai més, però quan va obrir la porta es va trobar que estava ocupada, i la tia li va deixar anar un reguitzell de crits i renecs que quan va pujar al terrat encara els sentia.

Un cop tancada al colomar, va abocar al damunt de la maleta tota la tristesa i la desesperança de saber que no podrien tornar a fer cap més viatge.

I de sobte, es va posar a ploure. Era una pluja intensa, amb llamps que s’escolaven per les làmines d’al·lumini d’aquell colomar i uns trons que feien esgarrifar. Morta de por, la nena es va ficar dins la maleta, va baixar la tapa i, tota cargolada, com si estigués en el ventre matern, es va quedar adormida.

L’aigua ja havia negat tots els conreus quan de sobte, una gran esllavissada va esfondrar la presa del pantà.

A l’endemà, quan la nena es va despertar i va obrir la porta exterior del colomar, es va trobar amb un immens riu sota els seus peus. Ja no hi havia carrers, tot era un riu d’aigua marronosa que només deixava veure algunes teulades i les parts més altes dels arbres.

Va cridar demanant ajuda però ningú no li va respondre. Aleshores va veure un cos surant a l’aigua i va deixar de cridar. Va agafar la maleta, s’hi va aferrar com un nàufrag, i s’hi va llençar.

Ningú sap quants kilòmetres va estar navegant, inconscient, al damunt de la maleta. Ella només recorda que un dia es va despertar en un llit blanc, al costat d’una renglera de llits, i tot de nenes que l’envoltaven. De sobte, una dona grassa va aparèixer gesticulant amb els braços amunt i avall i exclamant alguna cosa semblant a inundació!, supervivents! i miracle!, però no li va dir res d’aquell orfenat, ni que malgrat tenir sopa calenta cada dia, les hores se li farien molt llargues, que enyoraria els seus viatges i contemplar les muntanyes que quedaven a l’altra banda del pantà.

Sis mesos més tard, l’únic que trencava la rutina del dia a dia eren les visites dels “papaimam”. Així era com anomenaven als homes i les dones estrangeres que hi feien cap de tant en tant. La nena sabia quan vindrien perquè aquell dia la despertaven una hora abans per ajudar a pentinar les nenes que després se n’anirien amb ells. Ella no marxaria, ja li havien dit, fins que no obris la boca i parlis, ningú et pendrà. De totes maneres, li agradava que vinguessin perquè a banda de les cincuanta cues, també li tocava fer els rams de benvinguda. I aquests rams els feia en un cobert una mica apartat i ple de trastos vells, on li havien guardat la seva maleta. No podia treure-la d’allà, ni jugar, ni entretenir-s’hi, però sí podia seure’s al seu costat i sentir-se acompanyada.

Un dia, mentre anava clavant flors de gessamí a cada una de les agulle de pi, va tornar a veure l’home de les ulleres que ja havia vingut feia una setmana. Aquesta vegada, però, no li va preguntar pel seu nom. S’hi va apropar, es va ajupir al seu costat i, assenyalant la maleta, li va dir:

– No podràs anar gaire lluny sense rodetes… Vols que l’arreglem?

La nena es va quedar tan desconcertada, que aquesta vegada tampoc no li va sortir cap paraula. Però de sobte, la boca se li va obrir en veure que, de la seva motxilla, treia un tornavís i quatre rodetes iguales a les que havia tingut la seva maleta.

Quan van estar col·locades, la nena va agafar la maleta amb els dos braços extesos i, com va fer el primer dia, la va posar dreta. Va allargar-li la nansa fins a fer-la tan alta com ella, la va girar i li va donar voltes com una ballarina. Aleshores, va mirar l’home i li va dir: “Xia!”.

De sobte, la maleta s’obre provocant un ensurt al pare. S’havia oblidat que la seva filla era allà dins. La nena, en canvi, se’l mira com si l’hagués sentit molt a prop tota l’estona, quasi com si hagués escoltat la seva història.

I aleshores s’aixeca, recull totes les nines i les guarda dins la maleta. Torna a mirar el pare, li agafa les ulleres de les mans i les hi posa tot fent-li un petó.

L’enxaneta que tenia por de fer l’aleta

En Maic tenia cinc anys, dos germans més grans que ell i dos de més petits. Vivia en un pis vell a tocar de la plaça Mercadal, amb un pare que no parava gairebé mai per casa i una mare que es passava el dia rentant i cridant.

A l’escola, quan la mestra feia una pregunta, aixecava ràpid la mà perquè era llest i sempre sabia la resposta. Però en Maic feia poc que havia arribat al nostre país i, tot i que entenia bé la llengua, no la parlava gaire bé. Això va fer que alguns nens de la classe comencessin a enriure’s de la seva manera de parlar. I malgrat no fer-los al principi massa cas, va acabar per no aixecar més la mà.

A les tardes, es passava les hores tot sol al carrer. Li agradava enfilar-se per tot arreu, i era tan prim i tan lleuger que grimpava per les parets, pels fanals i pels arbres amb gran agilitat. Tanta, que de vegades semblava un animaló fugint de la seva presa.

Un dia, mentre s’enfilava a un pal d’electricitat, una noia el va veure i es va quedar bocabadada. El va esperar una estona, i quan va haver baixat, li va dir que seria un bon enxaneta. El nen se la va quedar mirant sense entendre què li deia. No havia vist mai fer castells a la plaça. Aleshores ella li va explicar que només havia d’enfilar-se amunt, amunt, amunt… i aixecar la mà.

En sentir això, en Maic va fer que no amb el cap i va marxar. La noia, que no entenia que enfilar-se a un castell li fes més por que un pal d’electricitat, el va seguir fins que ell, tot d’una, es va girar:

Canxe co mà, tothom sarriu a mi.

Aleshores la noia es va quedar parada, i no va ser fins al cap d’uns segons que va reaccionar:

− Espera! No és per parlar, que l’enxaneta aixeca la mà.

A partir d’aquell dia, en Maic i la Glòria es van fer amics i ella no va trigar gaire a convence’l perquè s’apuntés a la colla castellera. “Potser sí… -va pensar la mare d’en Maic mentre donava el pit a un nadó i saltejava les verdures-, millor que estigui en algun lloc, que no al carrer”.

Després de mesos d’assaig, va arribar la primera actuació. La plaça Mercadal estava plena de gom a gom però en Maic, enmig de la pinya castellera, no veia ningú.

Quan va arribar la seva hora, va començar a grimpar pel folre del castell tal i com havia assajat tantes vegades. I amb una rapidesa i valentia fora de mida, va enfilar els terços, els quarts…, l’acotxador… però en arribar a dalt, va mirar de reüll la plaça i, en veure tanta gent, es va quedar glaçat, immòbil.

Des de baix tothom mirava aquell enxaneta sense entendre què feia així parat. Les gralles ja no sabien ben bé què tocar quan de sobte, la Glòria, que estava tres pisos per sota, sense alçar la vista, va cridar:

− No tinguis por, aixeca la mà!

I finalment en Maic va fer l’aleta. Tota la gent va embogir d’alegria, tot eren visques i aplaudiments. I les gralles van anunciar, per fi, que el castell s’havia coronat.

Al setembre, en tornar a l’escola, la mestra va continuar fent preguntes i, en una d’aquestes, davant d’un silenci general, en Maic va aixecar la mà de cop. Els nens van tornar a riure, abans i tot que ell parlés. Però aquell matí en Maic només sentia dins el seu cap els aplaudiments de la plaça i l’encoratjament de la gent. Va respirar tranquil i va respondre. A l’endemà ho va tornar a fer, i a l’altre, també.

Els nens aviat van deixar de trobar-li la gràcia i ell va anar esforçant-se per parlar cada dia millor.

I així va ser com en Maic va anar coronant tots els castells del món haguts i per haver.

Caramels de llimona

El dia que la mare em va dir que l’avi viuria amb nosaltres, em va regalar una samarreta del Barça, amb el número deu a l’esquena i el meu nom escrit. Em va fer molta il·lusió, feia temps que la volia però em va estranyar que em fes aquell regal sense que fos cap data assenyalada. Aleshores vaig pensar que potser ho havia fet a canvi de compartir la meva habitació amb l’avi.

A mi no em feia res dormir amb ell, el que no acabava d’entendre era allò de perdre la memòria. Sempre havia estat molt despistat, tot ho perdia, fins i tot, al parc, m’havia perdut a mi vàries vegades, però la memòria?

Quan la mare va acabar de preparar-li el llit, va deixar una bossa de caramels de llimona a la tauleta de nit, eren els seus preferits. Aleshores s’hi va asseure i em va preguntar si m’enrecordava del conte dels caramels que l’avi m’havia explicat tantes vegades. És clar que sí, però vaig demanar-li per què m’ho preguntava, és que potser l’avi també havia perdut aquest conte? La mare es va posar a riure, i en aquell moment em vaig adonar que feia dies que no reia. “No, fill -em va respondre-, si tu te n’enrecordes, no està perdut”.

Parlava d’un nen que mai feia abraçades ni petons. No sabia ni per què ni quan s’havien de fer. Un dia va anar al mercat i en una paradeta va veure un rètol que deia “caramels màgics”. Va preguntar a la dependenta, una senyora gran, què tenien de màgics. I la senyora li va dir que ja ho veuria, que si li deia perdrien la màgia. En va comprar un bon grapat.

Quan va arribar a casa, en va desembolicar un, i només de posar-se’l a la boca, les seves cames van començar a córrer cap a la cuina, on la mare feia estona que cuinava, i se li va llençar al coll. La mare, sorpresa per aquella abraçada, va exclamar: “Gràcies, fill. Com ho has sabut, que estava fent el teu plat preferit?”. El nen va arronsar-se d’espatlles i no va saber què dir.

A la tarda, mentre mirava una pel·lícula amb el seu germà petit, se’n va menjar un altre i… de sobte, el va abraçar amb totes les seves forces. El seu germà es va arraulir com un pardalet. “Com has sabut que aquest monstre em feia por?”

El nen va quedar meravellat amb aquells caramels màgics. En va comprar més i, cada vegada que en menjava un, abraçava a qui ho necessitava. I de seguida es va adonar que la seva família i els seus amics eren més feliços.

Un dia va tornar al mercat a comprar-ne més, però va veure que la dona només en tenia de llimona. “Que n’ha fet dels caramels màgics?” va preguntar tot desconcertat. “No se’n poden tenir sempre d’aquests, si no, ja no serien màgics”. El nen es va quedar tot pansit. Com s’ho faria ara? I amb el cap cot va fer mitja volta. Però quan ja estava a punt de sortir del mercat, va alçar el cap, es va girar i va anar corrents cap a la venedora. Va donar-li les gràcies i li va fer una abraçada.

– Que encara te’n quedava un? -va preguntar-li ella.
– No, per què ho diu? -i sense esperar cap resposta, va afegir-: que me’n posaria un grapadet de llimona?

Quan vaig acabar de recordar el conte, la mare encara aguantava la bossa de caramels. Em va passar la mà pels cabells i no em va dir res més.

A la tarda va arribar l’avi. Estava molt content de veure’ns i no semblava pas que estigués malalt. Els meus germans petits li ensenyaven els xuts que feien contra el pobre armari del rebedor. I ell reia de valent. Però aleshores vaig entendre què era allò de perdre la memòria. Es va girar cap a mi, i em va dir: “tens algun caramel, nano?”.

Nano? L’avi no m’havia dit mai així. Es fa tan estrany quan algú a qui t’estimes t’anomena amb un altre nom… I aleshores, quan em vaig girar per anar a l’habitació, va afegir: “Guillem, i de llimona?”. Em vaig aturar en sec, i em vaig fixar en la samarreta que portava posada, era la del Barça, la que duia el meu nom al darrera. Vaig mirar la mare, i ella va abaixar el cap.

Vam seure tots dos a l’habitació i, en silenci, vam desembolicar un caramel cadascú. Quan me’l vaig posar a la boca, el vaig mirar i el vaig abraçar ben fort. Ell es va quedar sorprès però a poc a poc vaig anar sentint l’escalfor dels seus braços i la dels seus ulls vidriosos amb què després em va mirar, com si intentessin recordar alguna cosa.

No sé si mai el va trobar, el seu conte dels caramels, però jo el vaig continuar abraçant cada vegada que junts ens en menjàvem un de llimona.

Dol de color blau cel

El pare la va buidar al cap de dos dies. Quan em vaig llevar, ja no quedava aigua, s’havia escolat tota pel forat, deixant rere seu els tresors enfonsats del nostre vaixell pirata. Les mateixes monedes d’or, espases i corones amb què havíem estat jugant la meva germana i jo la tarda que es va ofegar.

El sol va anar assecant les parets de color blau cel que feien aquella forma tan estranya, i la pintura va començar a despendre’s i, el seu polsim, a barrejar-se entre insectes i fulles seques. Quan vaig tenir prou forces per baixar i recuperar les joguines, em vaig trobar amb els fils d’una teranyina que s’enfilaven pels barrots blancs de la llarga escala. El pare em va dir que no m’hi apropés, i quan me’n vaig anar sota el porxo i em vaig girar de nou, vaig tenir la sensació de contemplar l’esquelet d’un immens animal.

Dos mesos més tard, mentre mirava per la finestra de la meva habitació, vaig veure el pare baixant les escales. Vaig sortir corrents i quan m’hi vaig abocar, el vaig veure dins d’aquell forat amb una pala i un cubell, i una escombra a les mans. L’arrossegava tan lentament, amb les dues mans aferrades al pal i l’esquena corvada, que el cruixir de les fulles seques, rebotit per la buidor de les parets, em va fer encara més dolorosa l’arribada de la tardor.

Aquella mateixa tarda va caure un fort aiguat. Hores i hores de pluja que el pare va estar contemplant, lleument reconfortat, en comprovar que, tal com queia, l’aigua s’escolava ràpidament pel forat, net i lliure de brossa.

I escombrar aquell buit del nostre jardí va esdevenir una obsessió al llarg de tot l’hivern. Una obsessió que feia cada dia més sorollosa la seva absència. Crec que només mirava les notícies per saber quin temps faria, per saber si plouria o no, perquè cap tempesta no l’agafés desprevingut. Mai més no tornaria a omplir-se d’aigua.

Un dia, amb l’arribada del bon temps, el meu germà petit va voler baixar a la piscina. Ell era l’únic que pronunciava la paraula sense baixar la mirada, sense atropellar les síl·labes, com si no s’hi hagués ofegat ningú. Vaig dubtar uns segons, no sabia si estava bé que baixéssim a jugar, però tenia raó, enlloc hi havia tan d’espai per xutar la pilota com allà dins. I vaig acabar baixant, un dia i un altre. Feia de porter davant l’escala, i em deixava fer gols per tal d’animar-lo però al mateix temps patia si cridava massa; i em tirava al terra, fent veure que queia, perquè rigués una mica, però tornava a patir si la rialla ressonava més del compte dins d’aquell sot de color blau cel. I, mentrestant, el pare escombrava a dos metres de nosaltres, d’esquenes a les ganes de viure del seu fill petit, que eren les mateixes que jo contenia dins meu, tan profundament, que també jo m’anava ofegant dins d’aquella piscina.

Fins que una tarda, a principis de juliol, vaig veure una cosa diferent en el pare. Escombrava molt més ràpid, amb gestos enèrgics, i no sé per què em vaig sentir alleujat, com si la rapidesa del seu moviment l’allunyés de la tristesa. I aleshores, mentre jo acabava d’inflar una pilota, el meu germà es va posar a explicar acudits. I, en un d’aquests, de sobte, el pare va riure.

Va ser una rialla estranya, com una aixeta que fa un any que no s’obre i surt l’aigua a batzegades. Va ser una rialla… que a ell també el va sorprendre. I quan els nostres ulls es van trobar, vaig baixar la mirada, mig avergonyit, era jo qui ensenyava al meu germà aquells acudits. Però aleshores se’m va apropar, em va aixecar la barbeta, i em va mirar com si no m’hagués vist de feia temps.

Ens va abraçar a tots dos, en silenci, tanta estona com va necessitar per no haver d’escombrar mai més aquella piscina buida. A l’endemà, l’omplíem de nou.

I assegut al costat de la vella manguera, d’aquell rajolí d’aigua que tornava a omplir la meva infància, vaig anar abocant totes les llàgrimes que posaven fi a aquell dol de color blau cel.

L’avi

Seguint el pas lent però ferm del seu vell bastó, puja cada tarda fins a l’escola a recollir la seva néta. Deu minuts abans que soni el timbre, ell ja hi és. El pati està pràcticament buit, i els bancs, també, però ell no s’hi asseu. Empoma ben fort el bastó, el clava a la sorra i es queda recolzat sobre l’ample mànec de fusta.

Els bancs buits del seu costat comencen a omplir-se de rostres agraïts que el saluden. Les mares parlen entre elles i treuen les pastes i sacsegen els batuts que han comprat per als seus fills. L’avi fa un badall i espera tranquil que falti un minut per a les cinc de la tarda. Aleshores, de la butxaca de l’abric, treu una poma vermella i una petita bossa de plàstic que es penja del dit petit de la mà esquerra. Amb l’altra, agafa la navalla que sempre duu als pantalons i comença a pelar la fruita. Fa unes peles finíssimes i tan llargues que, tal com pengen, van caient dins la bossa de plàstic.

Quan la nena surt al pati, se li apropa corrents i ell, amb uns ulls que contemplen una possible darrera trobada, deixa caure l’últim tros de pell.

A prop de l’Estret de Gibraltar

Amb els genolls clavats a la sorra, abraça el seu fill enmig d’una platja fosca, freda, sense lluna ni estrelles. Que n’és de lluny, l’horitzó… pensa mentre l’estreny ben fort contra el pit, amb aquella força inconscient amb què només la por et fa abraçar. La seva por ve de lluny, ha creuat muntanyes i deserts i a cada passa ha anat arreplegant, com els borrissols d’herbes que ara rodolen per la sorra, dubtes, angoixes i remordiments.

I si tot el que li han promès és una gran mentida? I si el seu fill petit no aconsegueix creuar l’Estret? Però l’home que li agafa el braç i la consola no pot deixar de mirar la línia que té al seu davant, aquella línia imaginària que separa el mar del cel, però que és ben real quan el que separa és la misèria de l’esperança.

Tot d’una, el fill, aliè als perills del mar, als capricis del vent, a la sort, a la vida i a la mort, es desfà de l’abric de la mare. On viu ell, al seu petit poble del desert, no hi ha ni mar, ni platja, ni cel sense estrelles, i això és tot el que veu aquest capvespre mentre camina per la sorra. De sobte, s’atura, s’ajup i torna corrents. Mare! ja sé per què no hi ha estrelles…, li diu i, obrint el palmell de la mà, li mostra una estrella de mar, perquè han caigut del cel!

La mare se’l mira, només té quatre anys, i no sap si el que veu és innocència o pura necessitat d’inventar-se un altre món. Mira, que no veus que té una pota trencada? I aleshores la mare pensa que no val la pena dir-li res perquè aquesta petita estrella i un suro serà tot el que s’endurà quan creuï el mar.

Arriba l’hora i el fill puja a la barca amb el seu pare i s’allunya d’ella sense mirar enrere, segurament amb els ulls fixats a l’horitzó, buscant la manera de retornar l’estrella al cel.

Al cap d’unes hores, enmig de la platja deserta, se sent el crit llunyà d’un muetzí cridant a la pregària. La mare, que s’ha quedat adormida a la sorra, abatuda pel cansament, es desperta de cop. Ella, que ja no creu en res, mira el mar, que ja no és tan fosc, i busca el seu fill, que ja no hi és.

Però de sobte, allà al cel, li sembla veure una petita estrella. Allà on no hi havia res, una petita estrella fa pampallugues. Aleshores tanca els ulls, respira, i pensa que potser sí que encara creu en alguna cosa.

0
Tinc més informació

Et pot interessar

Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)