UN ACORD DISSONANT

La melodia de Johann Castellbell, Canon en D Major de la London Symphony Orchestra, abraçava els racons més gòtics d’aquella església fosca. Alguns convidats arrufaven el nas davant el blanc immaculat que cenyia el cos de la núvia. Però el nuvi, amb les mans molles d’impaciència i els ulls cecs d’amor, comptava els passos que el separaven de la seva estimada i no veia el moment de suplicar el sí, vull. La núvia, en canvi, tenia les mans seques, la impaciència adormida i els pits molt altius. Sortint de l’església la parella va afrontar, amb somriures de catàleg, la tempesta d’arròs i visques. Mentre els convidats feien via cap al piscolabis, els recent encadenats van pujar a la limusina per dirigir-se al passeig marítim, on el mar vestiria de poesia unes fotos impostades. Els instants s’immortalitzarien a riallades durant el banquet.

Quan els pares, avis i oncles es retiraven perquè aquella música era per joves i ells ja estaven cansats i era tard i volia ploure, la disco-mòbil va canviar el registre. De sobte la sala va quedar a la penombra i una pistola de llum va disparar cercles vermells, grocs i blaus enmig de la pista. La núvia, amb el vestit arremangat i les sabates damunt la barra, donava l’esquena al seu marit, borratxo d’amor, que li passava les mans per la cintura i li estampava petons a les espatlles nues. Un “deixa’m” va caure com un llamp damunt l’orgull borrós d’aquell calçasses. Els pits altius van sortir al jardí a prendre la fresca.

El nuvi, abatut perquè aquell pensar que tot era massa maco per ser veritat li estava passant factura, va confessar la seva pena a l’amic més amic, que li va escopir un ja et vam avisar.

Mentrestant la recent casada seia en un banc de fusta, lacat de blanc, i contemplava la lluna tot preguntant-li: què he fet, Lluna? Per què m’he casat? Entre les dues van comptar les infidelitats dels últims anys i van recordar, un per un, els homes que havien passat per la seva vida. Ara, els trobava a faltar.

L’amic més amic del nuvi també va sortir al jardí a respirar la fresca i prendre l’aire. Sigil·lós com una gasela va apropar-se a la núvia i li acaricià el clatell. Ella es va girar i amb un gest lent i poc sorprès és va obrir de cames sota la llum confident.

**********

LAMBORGHINI

La dona del sex-shop irromp al reservat del restaurant arrossegant una gran maleta de viatge de color vermell cirera. El grup de mares, que s’ha reunit per sopar, esclata a riure anticipant-se a l’espectacle que està a punt de començar. Des del fons de la sala, la Roser, amb els ulls escèptics i encarcarats, es distancia de l’ambient festiu i sense fer soroll es penja la medalla de reprimida de l’any i es corda bé l’armadura, no fos cas que s’infiltrés el virus de l’espontaneïtat i es desinhibís.

La dona del sex-shop enfila la maleta damunt la taula i amb un somriure picantó als llavis, convida al grup a participar del show.

Les mares que seuen a primera fila fan un xisclet enriolat quan la dona treu de la maleta la primera joguina sexual: un penis de làtex de trenta centímetres de llarg i d’un diàmetre semblant al dels carbassons que recull la Roser a l’hort del seu pare. La dona explica, amb molta gràcia, quines són les virtuts d’aquest penis de color violeta, que vibra, gira sobre si mateix i té una punta rotatòria de la qual en surt una protuberància en forma de dit petit torçat, que té la magnífica i extraordinària funció d’estimular el clítoris. La dona el defineix com el Lamborghini dels vibradors.

La verga de plàstic passa de mà en mà: l’examinen, la palpen, l’acaricien, la freguen i com si fos un animaló anguniós i alhora fascinant, inspeccionen amb la punteta dels seus ditets de mare, la morbosa protuberància que tant les encurioseix.

Quan el fal·lus arriba a les mans de la Roser, ella, entre avergonyida i escandalitzada, l’encoloma a la companya del costat en qüestió de dècimes de segon. Es frena un cop més, impermeable als crits esbojarrats i a les riotes del grup. Vol fugir. Aixafada, moixa i emprenyada, barrina la manera de fotre el camp d’aquella reunió de lloques. I ho fa. I torna a casa. I troba al seu home estirat al sofà amb els ulls clavat a la pantalla de la tele, concentrat en una pel·lícula de sèrie B. I la Roser li demana, amb la veu melosa, que pugi amb ella a l’habitació. Però l’home fa com si sentís ploure. La Roser se’n va cap al pis de dalt, es treu la roba i la deixa damunt del llit. Apàtica i nua, es dirigeix cap a la banyera. Obre l’aixeta i deixa caure l’aigua, molt calenta, que es precipita amb força sobre un grapat de sals de bany, amb olor de vainilla, que ha escampat amb un gest parsimoniós. Aviat el vapor satura l’atmosfera. La Roser allarga una cama i posa un peu dins l’aigua. Tan bon punt nota l’escalfor humida a la pell, es retira pensativa. Es gira i, amb un peu moll i l’altre sec, torna a l’habitació. Obre el tercer calaix de la còmoda i hi endinsa la mà. Furga en el seu interior fins que palpa el necesser de vellut negre que conté, embolicat amb una tovallola de bidet, el Lamborghini dels vibradors.

**********

ABSÈNCIA

La mare s’acosta a l’escenari i ressegueix amb la mirada els peuets de la seva filla que lluiten per no perdre el compàs. Les nadales s’esmunyen pels altaveus i els flaixos il·luminen les cares dels petits, que saluden amb la mà i somriuen mentre ballen. Quan acaba la cançó els aplaudiments ressonen fins al sostre i cauen fulminant la mare amb una alegria que no sent. Observa de nou la seva filla i no perd de vista els seus peuets, que baixen insegurs per l’escala de fusta que hi ha a la dreta de l’escenari. Mare i filla es busquen la mirada i quan la troben, corren l’una cap a l’altra i s’abracen fort. “Que bé que ho has fet, Alba, al papa li hagués agradat moltíssim veure’t”. L’Alba continua abraçada a la seva mare quan els nens del següent curs ja són a l’escenari a punt de començar. La nena li pregunta si ho ha gravat tot i la mare li ensenya el mòbil i li diu que sí, que ha gravat la cançó sencera. La nena somriu i a cau d’orella li diu “Ho enviaràs al papa?” Una ombra de tristor cau per les galtes de la mare, que s’eixuga els ulls amb un mocador de paper.

**********

PLANS TRENCATS

La sirena de l’ambulància ofegava els plors de l’Emma mentre la infermera li prenia el pols i li repetia que es calmés. El vehicle va frenar bruscament davant l’entrada d’urgències. Dos auxiliars van descarregar la llitera amb rapidesa. L’Emma cridava què li passa al meu fill, què li passa? Però ningú gosava mirar-la als ulls. Amb la panxa coberta d’elèctrodes i envoltada de corredisses, l’Emma va sentir la pressió freda d’un plàstic sobre la cara i va notar que s’asfixiava just abans de veure-ho tot de color blanc.

En David va aparcar el cotxe a dos carrers de casa seva. Va descarregar el pac de cerveses del maleter i va sentir el pip-pip del mòbil: tres trucades perdudes i un missatge de veu. Un vidre afilat li va punxar l’estómac quan va sentir la veu de l’Emma. Va deixar caure les llaunes a la vorera i amb els ulls fora d’òrbita va tornar a pujar el cotxe. Les marques de les rodes quedarien gravades a l’asfalt.

L’Emma va obrir els ulls lentament. Se sentia desubicada, la boca seca i el cap espès. L’anestèsia encara li corria per les venes. No podia moure’s. Va allargar un braç per tocar-se la panxa i de sobte va recordar on era. Una glopada de pànic la va sacsejar i va esbossar un crit d’horror. La infermera s’hi va apropar i li va agafar la mà. On és el meu fill? Va sanglotar l’Emma. Però la dona de la bata blanca també va esquivar la mirada.

En David estava assegut en un racó de la sala d’espera. Premia els punys amb tanta força que les ungles li van ferir les mans. La seva filla era morta. Els plans de futur amb l’Emma, les bones intencions i les segones oportunitats passaven ara a formar part d’un no res esfereïdor. Va repassar mentalment els canvis dels últims dos mesos. S’havia traslladat a viure a Barcelona després de deixar-ho amb la Berta. L’Emma li proposava una nova oportunitat; començar de zero amb vista a una paternitat plena de compensacions. Ara, abatut, plorava llàgrimes d’impotència en aquell racó d’hospital. Plorava per la Júlia, perquè era la seva filla sense tacte, sense veu, sense somriures. Plorava perquè no sabia com doblegar l’instint de pare que s’havia solidificat dins seu en els darrers mesos. I tenia por; l’Emma d’ara, sense panxa ni fill, no s’assemblaria a l’Emma de les seves fantasies de vida familiar, de tres millor que dos. I mentre pensava tot això, l’Emma es despertava i un metge i un psicòleg l’esguardaven al costat del llit on jeia buida. I en David, sense psicòleg i amb el cap confús, es treia el mòbil de la butxaca i teclejava el número de la Berta. Sóc jo, et necessito.

**********

JOC DE MIRALLS

La dona de quaranta-cinc anys té un smartphone blanc. El protegeix amb una funda brillant de color fúcsia amb textura de pell de serp. Li sembla que aquests tipus de detalls coloristes la fan més jove. I no els escatima. Porta ulleres de pasta de color blau, arracades llampants, bosses de mà vistoses, jaquetes multicolor i maquillatges que il·luminen la seva mirada, tocada per petites arrugues, no massa profundes encara, però evidents. La dona de quaranta-cinc anys ha viscut sempre sola però idealitza la vida de parella. Té relacions esporàdiques, d’una nit, a vegades d’un o dos caps de setmana. Però mai res seriós. Són relacions frívoles i insubstancials que, un cop acabades, la fan sentir més buida que mai. Reconeix que no ha tingut sort amb els homes. Malgrat tot, pensa que encara és prou jove per refer la seva vida i per començar de zero. Prou jove per no trencar del tot la seva difícil relació amb el mirall i amb el pas del temps. Perquè tot i que vesteix amb detalls coloristes, tot i procurar-se un estil jove i desenfadat, la dona sap molt bé que la propera frontera serà les dels cinquanta. I això la trasbalsa. Sap que mantenir a ratlla una joventut que, per llei natural s’immola dia a dia, és d’entrada una batalla perduda. I perquè en el fons és una ingènua i subestima als altres i per què no sap com gestionar la seva desesperació, ha començat a escampar perfils ficticis de si mateixa a les xarxes socials, amb fotografies de quan tenia trenta anys. És una drecera com una altra per conèixer gent, pensa. Tot i que sap que actua d’una manera immadura, infantil i ridícula, fa els ulls grossos i espera amb impaciència despertar petites passions virtuals. I aconsegueix intimar, per fi, amb algú sorprenentment correcte, prudent i respectuós. Un home dels que ja no en queden amb qui neix una complicitat que els enamora. L’home, de trenta-nou anys, que en realitat en té quaranta-nou i està a punt de fer-ne cinquanta, vesteix amb detalls coloristes per semblar més jove i porta ulleres de pasta de color blau. Té relacions esporàdiques d’una nit, a vegades d’un o dos caps de setmana, però mai res seriós. Relacions frívoles i insubstancials que, un cop acabades, el fan sentir més buit i sol que mai. Reconeix que no ha tingut sort amb les dones però, malgrat tot, pensa que encara és prou jove per refer la seva vida i començar de zero. Prou jove per no trencar del tot la seva difícil relació amb el mirall i amb el pas del temps. Però l’home de trenta-nou anys, que en realitat en té quaranta-nou, es fa l’orni davant les insinuacions de la dona de quaranta-cinc anys, que fa creure que en té trenta, de quedar per desvirtualitzar-se. Perquè l’home, de quaranta-nou, està trasbalsat per la imminent frontera infranquejable dels cinquanta. I pensa que ella se sentirà decebuda a la primera cita. I creu que no és just fer-la passar per una situació violenta. Perquè l’home és, a la vida real, una persona tan correcta, prudent i respectuosa, que ara es penedeix d’haver mentit d’aquesta manera i maleeix la seva sort per haver conegut una dona tan interessant, intel·ligent i atractiva, però massa jove. I perquè reconeix que la seva actitud ha estat immadura, infantil i ridícula, elimina els seus perfils de les xarxes socials i desapareix del mapa.

**********

PIGUES

Quan l’Oriol va a buscar l’Ariadna a l’habitació de la casa de colònies on passen l’estiu, se l’ha troba estirada bocaterrosa damunt d’una llitera. Abans d’entrar l’escruta durant uns segons i, amb una mà recolzada al pany, fa un pas endavant per cridar-li l’atenció. Però res. L’Ariadna segueix tombada ignorant la seva presència. Finalment obra la porta i se li apropa.

A l’Oriol li suen les mans i se les frega contra els pantalons. Sent que es trencarà en qualsevol moment, que el terra s’obrirà sota els seus peus o que es desfarà com un glaçó entre els dits. Es situa a pocs centímetres de la llitera i després de dir un “hola”, que sembla més un gemec que una paraula, una onada de calor li puja pel pit, envermellint-li les galtes.

L’Ariadna es gira i l’observa amb una mirada càndida i nua d’intencions. Que ridícul se sent l’Oriol adorant aquella sensualitat immadura des de baix de la llitera. Tot és silenci. L’Oriol abaixa el cap amb la cara encesa i es refugia en la imatge del glaçó desfent-se entre els dits. Desitja fondre’s per desaparèixer i així esborrar aquest moment d’atordiment. Al final aconsegueix preguntar-li què hi fa aquí i per què se n’ha anat de la piscina.

L’Ariadna té les faccions arrodonides, de nina de porcellana i onze anys acabats d’estrenar. Algunes pigues despistades li taquen el nas. Ell les trobava angelicals. L’Ariadna s’incorpora i baixa de la llitera vigilant no tacar el sac de dormir. Se n’ha anat de la piscina per tancar-se al lavabo amb llisquet. Ha enrotllat paper de vàter sobre la seva mà esquerra fins a fer un feix prou gruixut i l’ha col·locat damunt les calcetes del biquini moll. No perdonarà a la seva mare que no hagi previst aquest contratemps. S’ha reclòs a l’habitació perquè no té ganes de parlar-ho amb ningú. I si se’n riuen d’ella? Però ara l’Oriol és davant seu, incomodant-la amb les seves galtes vermelles. I ella voldria fer-lo fora amb qualsevol excusa quan ell li torna a preguntar per què te n’han anat de la piscina? L’Ariadna sent que es trencarà en qualsevol moment, que el terra s’obrirà sota els seus peus o que es desfarà com un glaçó entre les mans. Però l’Oriol no en sap res del seu contratemps. Només troba que les seves pigues són angelicals i busca la manera més subtil de dir-li-ho.

**********

ESTACIONS

Ella:

Aparco el cotxe al pàrquing de l’estació de trens de Figueres. Abans de baixar em repasso el maquillatge a través del mirall retrovisor. Em pinto els llavis i em desfaig dels clips que em recullen els cabells. Surto del cotxe i camino vigilant no trepitjar cap bassa. Fa dies que plou. El cap em bull i tinc ganes de veure’l, però la clandestinitat de la trobada em torba. Penso en els seus ulls, clars i nets, i una bafarada calmosa em relaxa de cop. Em sento còmoda amb ell i la seva presència actua com una droga sobre mi. Hi estic enganxada?

Ell:

L’espero assegut en un banc de l’estació. L’albiro de lluny; camina depressa per la vorera amb el mòbil a la mà. Té unes cames boniques i les mou amb una sensualitat encantadora. Crec que no n’és conscient de l’atracció que exerceix sobre els homes. Un dia em va dir que no s’acabava de creure que fos guapa. M’ho deia amb un posat ingenu que la feia més jove. Quan la vaig retrobar, després de tants anys, estava perduda. La seva vida s’havia convertit en un anar fent: desencantada del seu matrimoni, de la feina i d’un dia a dia rutinari.

Ella:

El que estic fent no és correcte. M’ho repeteixo una vegada rere l’altre mentre em recullo la faldilla per pujar al tren que ens portarà a Portbou. Seiem en silenci fins que el paisatge comença a moure’s darrere la finestra. Llavors sospiro profundament i em desfaig de la culpa i dels remordiments mentre allunyo del meu cap les cares del meu home i dels meus fills. Descreu-ho les cames, em giro per mirar-lo i li faig un petó als llavis. Un petó petit, discret i dolç.

Ell:

Està callada observant el paisatge i la miro de reüll. Porta una faldilla texana i unes mitges negres que ressegueixen a la perfecció la forma de les seves cuixes. Li repasso l’escot. Té la pell finíssima i està guapíssima amb el cabell deixat anar. Em va dir per telèfon que volia que aquesta trobada fos relaxada, sense sobresalts, que necessitava moments de silenci i és per això que respecto els seus temps. Quan el tren es posa en marxa ella es gira, em mira amb els seus ulls castanys i se m’acosta per besar-me. Té els llavis tous i vermells. Sap que em tornen boig i que quan em besa pot fer amb mi el que vol.

Ella:

L’estació de Portbou em sembla màgica, d’una altra època. Em transporta lluny de la meva vida quadriculada. Em sembla el lloc perfecte per fugir. Baixem les escales que separen l’estació del poble i veiem el mar de fons. Els meus cinc sentits s’agafen al present amb força. Percebo la seva veu i l’escalfor de les seves mans amb una intensitat oblidada. El meu somriure és distès i sincer. M’agrada com em mira i em fonc sencera. Floto! Brolla complicitat entre nosaltres. Em pregunto si estic enamorada i de sobte em sento cursi. Molt cursi. És real, tot això, o aquesta aventura és un pretexta per escapar de mi mateixa? Entro en conflicte durant uns segons. Aquesta sóc jo? Qui sóc?

Ell:

Li passo la mà per la cintura mentre baixem fins a la platja de Portbou. La seva pell és suau i calenta. Li observo el somriure i la piga que té al llavi inferior. Està contenta. Caminant m’explica que aquesta setmana ha oblidat les claus al mostrador d’una botiga i que s’ha deixat el cotxe obert més d’una nit. Tot plegat és culpa meva, diu rient. Mentre la miro, recordo aquell primer dia a la universitat, ara fa mil anys, quan se’m va acostar per preguntar-me si jo també era estudiant d’història.

**********

BRAVO

En Pere me l’està fotent. La mosqueta morta d’en Pere me la fot amb vés a saber qui. Tantes reunions d’última hora, tants sopars entre setmana, aquell posat quan arriba tard a casa, que no gosa ni mirar-me als ulls i les excuses, absurdes i suades, que si un accident, que si una trobada amb aquell amic que fa mil anys que no veig, que no he pogut treure el cotxe del pàrquing, que les cerveses amb els de la feina s’han allargat. Tu, que no els pots ni veure a aquella colla d’estirats i ara hi quedes per jugar a tenis a no sé quines pistes que t’has inventat. Infidel i mentider. Bravo. Em fa riure la situació. Si et veiessis amb els meus ulls, tu també riuries, creu-me. O ploraries de pena o de vergonya per la teva poca traça. Hauries de tenir més cura amb el mòbil per què no l’has pas perdut, Pere, no. Jo te l’he agafat! “Tinc ganes de follar-te i menjar-te el cony”. A qui collons li dius? Qui és aquesta Pat, Patrícia? A mi no m’has dit mai “vull follar-te i menjar-te el cony”. Amb mi no ets tan barroer. Perquè amb ella sí? Hipòcrita i estúpid. El que no saps és que la teva estupidesa m’ha jugat a favor. Per què creus que porto un any defugin-te al llit? No em veus més guapa i més prima? T’has fixat que porto roba interior nova? No, tu què vols haver vist. Tu mai sospites res. Ets tan simple, Pere. Quan arribava a casa els dijous al vespre i et deia que havia sopat un entrepà amb l’Ester sortint de l’oficina… i tant que venia sopada, sopada i tipa i amb les calces molles. Perquè en Quim sí que en sap de posar-me calenta, no com tu, que ets un peix bullit. I mira’l ara, cardant amb una altra dona, dins d’un cotxe o en alguna pensió de mala mort, menjant un cony que no és el meu i tornant a casa amb aquella olor de colònia barata que jo no em posaria ni boja. No, no estic emprenyada, Pere. Estic desconcertada i prou. Però peti qui peti, t’asseguro que tu aquest vespre em menges el cony.

**********

EL CONFLICTE

– T’imagines que tinguéssim un fill?
La pregunta era massa primaveral per una tarda incòmoda com aquella. La Raquel l’observava des de la cuina, esperant una resposta. Va abocar el cafè dins les dues tasses d’Ikea, va posar la capsa de galetes damunt la safata i es va dirigir al menjador.
– Cafè i galetes.

Ell estava estirat al sofà, amb els peus recolzats sobre la tauleta, el mòbil a la falda i la mirada perduda. Massa perduda.

– Et faria il·lusió? – Va insistir ella més contenta que mai.
– El què?
– Què deu ser? Tenir un fill! A vegades sembla que no m’escoltis…

El noi va treure els peus de damunt la taula i es va incorporar. Per primera vegada, en aquella tarda incòmoda, la va mirar als ulls.

– Hauríem de parlar, Raquel.
– Sí, hem de parlar de moltes coses! Aquest pis és esquifit i ara que els dos tenim feina podríem buscar-ne un altre, de més gran, i plantejar-nos tenir fills, no? Què en penses? Hi penses, en això?

La Raquel no abandonava el to primaveral. Les seves paraules fluïen entusiasmades, plenes de llum i de vida. Ell, en canvi, la va fer callar amb un “prou” esmorteït.

– Per què em fas callar? A vegades ets tan antipàtic. Ho saps, oi?

El silenci es va tornar a estendre pel menjador. A la Raquel li havia canviat la cara. El seu rostre adoptava ara un aire hivernal.

– És que no pares de parlar i em poses nerviós, molt nerviós. I saps? Ja n’estic una mica fart. Tu m’escoltes? Tu et preguntes alguna vegada què necessito jo? No, mai! Tu sempre vas a la teva… Ara ja no t’està bé, aquest pis? Ara vols canviar de pis? No puc seguir el teu ritme, Raquel. M’ofegues.

La Raquel va desplegar les cames i es va incorporar, desconcertada.

– Ho vull deixar.
– Què és el que vols deixar?
– Vull que ens separem.

Després d’aquestes quatre paraules, la primavera va plegar veles. Ell, ensorrat per una allau de remordiments, va seure a terra i amb el cap entre els genolls va sanglotar un “ja no t’estimo, Raquel. Perdona’m, però ja no t’estimo”. La Raquel, amb la mirada tèrbola, es va aixecar del sofà. Què era el que la marejava? Eren les paraules d’ell? Era la punxada que notava a l’estómac? O era el test d’embaràs amb les dues ratlles de color rosa que havia amagat dins la capsa de galetes? Estava confusa i les cames li flaquejaven. Va posar-se una mà damunt la boca mentre amb l’altra es pressionava el ventre intentant contenir una nàusea cada cop més intensa. Va deixar-se caure de quatre grapes i amb la cara desencaixada i els ulls molt oberts, va vomitar sobre el mòbil del seu excompany, que s’havia estampat contra la catifa. A la pantalla, il·luminat, el missatge d’una tal Sílvia: “Ja li has dit?”.

**********

HIPSTER

En Ferran sosté el carnet de la biblioteca mentre espera el seu torn. Hi llegeix Fernando García Puig. Però ja fa temps que li diuen Ferran Garcia (pronunciat amb essa sonora) i Puig. Veu la Laia a l’altra banda del vestíbul i fa un gest per cridar-li l’atenció. Però potser no és bona idea, fer-ho aquí, enmig de tothom. Desa els llibres sobre el taulell i es gira de nou per observar-la. La Laia és alumna seva de primer de filosofia.

En Ferran es pentina els cabells enrere amb la mà molt oberta. Els té tan llisos que sovint el serrell li cau sobre els ulls. Avui s’ha posat la camiseta que li va regalar la Laia, personalitzada amb una frase de Pekka Himanen. S’acaricia la barbeta i pensa que ja toca repassar-la. Porta barba perquè li posa anys al damunt i això li agrada. Allarga Els dos problemes fonamentals de l’ètica, d’Artur Schopenhauer, a la bibliotecària. La nota enrojolar-se quan li frega el dors de la mà en un gest que vol semblar fortuït. En Ferran somriu lleugerament i deixa entreveure unes dents anàrquiques. Com que té els llavis bonics, les dents tortes no l’enlletgen. Surt de la biblioteca amb la motxilla de pell penjada a l’esquena. Abans d’enfilar al cotxe pensa en la Laia. La truco per anar a fer una cervesa? Sap del cert que ella dirà sí. Potser no hi té dret a marejar-la d’aquesta manera. És tan impresionable i ingènua, la Laia, que aquest joc el diverteix. Sóc un cabró, pensa mentre treu el mòbil de la butxaca i els raigs de sol impacten sobre els seus ulls verd oliva, tornant-los cristal·lins.

**********

MATRIMONI

La nit esclata contra els vidres del menjador de casa seva. La parella sopa en silenci. L’home sent que aquest matrimoni el fastigueja. La dona somia amb una vida sense ell, a quilòmetres lluny d’aquesta rutina abominable. Es miren de reüll: on hi havia una piga ara hi veuen una berruga.

**********

BOTÓ A BOTÓ

El senyor Guifré Fontanet cita la Caterina al seu taller de costura. Han d’ultimar els detalls d’un vestit de núvia auster però molt elegant, confeccionat amb seda natural i de color marfil. Cal, però, buscar algun detall que el diferenciï d’altres vestits de casament; ensopegar amb aquell punt d’excel·lència que donen els petits retocs. Per fer-ho, el senyor Fontanet confia plenament en el criteri estètic de la Caterina, la modista més jove del seu equip. Després d’encendre la petita estufa de llenya que hi ha al racó, el senyor Fontanet s’apropa a la Caterina amb intencions libidinoses i ella es deixa seduir amb naturalitat. El senyor Fontanet la despulla botó a botó i li acaricia el cos amb la punta dels dits, com si tingués entre les mans una nina de porcellana que cal manipular amb molta cura. Senten l’escalfor del seu alè i la cremor del desig sobre la pell. Mentre es besen amb passió ell li diu, sotto voce, que no pateixi pel vestit, que el tindrà a punt pel diumenge.

**********

CENT DOS DE MALUCS

La Roser s’ha atipat de torrons i polvorons i aquest matí la bàscula li regala tres quilos de més. Les fotos de Nadal li obren els ulls; les galtes plenes com un porc a punt de matar. Creu que està perdent sex appeal i l’intimiden els cent dos centímetres de malucs. Planifica una dieta i treu la pols a la bicicleta estàtica que decora el menjador. Eufòrica, devora una tableta de xocolata amb ametlles caramel·litzades. Ho té clar, demà començo.

**********

DOLORES

La música de Compay Segundo arriba a tots els racons del dormitori. És la seva medicina contra la nostàlgia. La Dolores mandreja sota els llençols mentre ressegueix amb la punta dels dits les flors de la vànova sintètica que li cobreix el cos. Clava la mirada a les cortines vermelles de l’habitació i pensa que les ha d’escurçar, que fa lleig que arrosseguin un pam sobre el terra. Allarga un braç i agafa els sostenidors de damunt del radiador, que ja són secs, i se’ls posa fent malabarismes dins del llit. Primer els tirants, després les copes. Talla cent deu “D”. Es treu les calces del mig del cul i es palpa les natges. Cada dia li semblen més grosses però això no li treu la son. S’incorpora i s’acosta a la finestra. Arracona les cortines i deixa que la primera llum del dia bufetegi els dotze metres quadrats d’habitacle. A la Dolores la claror sempre li ha semblat despietada i cruel. Observa les parets de l’habitació, mal pintades d’un color rosa brut que s’esclovella. La catifa vermella, com les cortines, que va comprar al basar de sota la pensió per intentar maquillar les toves d’un terra gastat i vell i fer-lo més càlid. Damunt la tauleta de nit hi ha una làmpada de vidrets de colors i una caixeta fúcsia en forma de cor. Al costat de la caixeta descansa l’embolcall trencat d’un profilàctic sense marca i vint euros en bitllets de cinc. Una mampara amb motius japonesos amaga un bidet mal instal·lat. Dins del bany amb prou feines hi cap un plat de dutxa de setanta per setanta, un vàter sorollós amb la tapa de plàstic i un lavabo esquifit a qui la calç i els anys han robat la brillantor. Tot plegat necessita una bona neteja de cara, pensa la Dolores, i una mà de pintura també. Encén una cigarreta per ajornar el moment de dignificar aquest lloc. L’olor del tabac es barreja amb la del seu cos. Olor de sexe, de perfum barat i parets humides. La roba de la nit anterior llançada de qualsevol manera sobre una cadira de ferro rovellada que va arreplegar d’un contenidor del barri. Una flassada penjada amb cordes fa la funció de porta d’armari. A dins hi abunden malles i tops de lycra de colors cridaners: verd festuc, rosa xiclet, blau turquesa… la Dolores creu que aquests colors ressalten el to de la seva pell i l’afavoreixen. Una foto amb el somriure d’una senyora de pell morena i cabells blancs està girada de cara la paret damunt la calaixera de fusta que hi ha davant del llit. Els braços d’una Dolores jove i alegre abracen la senyora que somriu. La posa bé mentre hi bufa al damunt, per espantar la pols del vidre. Li dóna la volta sempre que té un servei.

**********

COTÓ FLUIX

Mentre el seu cos processava una ingesta vertiginosa de calories, el seu cap planejava el següent sabotatge. Va llepar-se la xocolata dels dits i d’un bot va aixecar-se del sofà. El cinturó de la bata la va fer caure de morros. L’últim tros de pastís encara li omplia la boca quan va tornar a obrir la nevera. Va llambregar les lleixes amb els ulls desorbitats. Amb gestos ràpids va treure el bol de maduixes, el pot de nata en esprai i el xarop de caramel. Amb la mà dreta va estirar el calaix dels gelats mentre amb l’altra premia el pot de nata encanyonat dins la boca oberta. Per un moment va imaginar-se la nata sortint-li per les orelles, omplint-la de greix fins a fer-la rebentar. El cop sec de la barra de gelat contra el marbre va esvair aquesta imatge a l’instant. Centrada en el seu objectiu i víctima d’una angoixa incontrolable i patològica, va abocar dins la batedora les maduixes, el gelat de xocolata, la nata i el xarop de caramel. Amb la màquina en marxa va pensar que aquesta barreja era massa inofensiva, un batut per a nens, res prou autodestructiu. Què era el que feia amb el menjar sinó autodestruir-se? Amb el soroll de la batedora a tota potència va agafar un grapat de galetes i les va llançar a dins. Llavors va veure la carmanyola dels fruits secs i va pensar per què no. I moguda per aquesta necessitat escabrosa, va trobar atractiva la possibilitat de patir la pitjor indigestió de la seva vida. I va rematar la feina amb un litre de lleixiu perfumat.

Unes hores més tard es trobava ingressada a la UCI. L’endoscòpia va determinar cremades per hipoclorit de sodi a l’esòfag i a l’estómac. Fins que la recuperació no fos total li administrarien líquids per via intravenosa. Vint-i-quatre hores després la van pujar a planta, a l’habitació tres-cents catorze.

Va dormir gairebé tot el dia i quan es va despertar amb prou feines va tenir força per aixecar el cap i situar-se. “Bon dia Carmina, ja ens hem despertat?”. La Carmina es va notar la boca seca i amb un fil de veu va demanar aigua, aigua, sisplau. La infermera li va dir que no n’hi podia donar, “ni aigua ni res fins que el metge ho digui”. La infermera va mullar un tros de cotó fluix i li va passar pels llavis i per la superfície de la llengua. “És tot el que podem fer, maca. Paciència”. Jeia adolorida sobre un matalàs prim en una habitació blanca i despullada. Va tancar els ulls i les llàgrimes van caure lentament per les seves galtes esgrogueïdes. Va girar el cap i va observar l’agulla que tenia clavada a la mà esquerra. Va sentir llàstima, vergonya i poques ganes de viure.

Aquella mateix dia, l’exmarit de la Carmina s’havia tret el rellotge i s’havia agafat la tarda lliure per passar-la a la platja, ara que encara hi havia poca gent. Caminava descalç per la sorra, sense presses, enfonsant els peus a consciència. La brisa marina li amanyagava els cabells i el sol li escalfava la cara. El mar era pau. La vida era pau. L’Eulàlia li va passar les mans pel voltant del coll i li va fer un petó llarg i humit als llavis, tan humit com el cotó fluix remullat.

**********