Quan des de la Comissió de la Festa Major se’m va demanar si volia fer el pregó d’enguany no m’hi vaig pensar gens, ans al contrari, me va fer molta il.lusió i me vaig sentir afalagada, per tant moltes gràcies per haver pensat en mi. Estava en deute amb el barri per vàries raons.

En primer lloc, és on vaig néixer i mai tan ben dit, a diferència dels meus germans que varen néixer en una clínica, a la meva mare la va assistir una llevadora a casa meva, per això és en el carrer Bisbe Sivilla, en una de les cases del Grup, on va esclatar el meu primer plor.

En segon lloc, és on vaig realitzar els meus primers passos en el camp de la recerca. Així el Grup de Sant Narcís va ser el meu primer laboratori on estudiar els processos de transformació del territori. Després he cercat nous escenaris no tan propers on realitzar la meva pràctica professional i, d’aquesta manera, he deixat el barri com part del meu primer currículum.

I en tercer lloc, des de que he format la meva pròpia llar el barri de Sant Narcís ha estat l’espai de la meva vida quotidiana i aquesta plaça, on ens trobem ara, sovint l’espai de joc de les meves filles.

Aquest pregó m’ha donat l’oportunitat de tornar a reflexionar sobre el meu barri i el que li ha succeït des dels seus orígens, sobretot des d’aquell 1983, any durant el qual vaig tancar la darrera pàgina de la meva tesi de llicenciatura.

Quina ha estat, doncs, la reflexió que he fet?

Veig un Sant Narcís que si bé ha gaudit d’un procés de valorització, gràcies a la força de la seva personalitat i singularitat, també ha continuat patint mutilacions i agressions fruit de les tensions de la modernitat.

Certament, Sant Narcís és un cas paradoxal de l’urbanisme franquista, quan les ciutats es desenvolupaven seguint patrons estandarditzats i les directrius de l’especulació i del més sec funcionalisme. En canvi, Sant Narcís, és fruit de la ideologia i de la voluntat del seu autor, l’arquitecte Ignasi Bosch i Reitg, el qual s’inspirà en els ideals de la ciutat-jardí de l’anglès Ebenezer Howard i en els principis de la utopia. Segurament és aquest component utòpic del Grup de Sant Narcís el que atrau a nous residents, els quals cerquen millors condicions de vida, el privilegi de tenir una casa amb jardí tan a prop del centre de la ciutat. Vet ací que la utopia es converteix en realitat i gràcies a aquest fet el barri es continua mantenint viu i dinàmic.

Però, també tanta generositat li ha jugat males passades. Tot i així, Sant Narcís ha suportat estoicament les mutilacions de les quals ha estat objecte.

El primer atac es produí quan va passar de la teoria o del paper a la pràctica

Aquells camps d’esports, clínica, escola i, sobretot, viaducte van quedar tan sols dibuixats en el plànol. I Sant Narcís va quedar en el més absolut oblit i aïllament; això sí ni una casa menys, no podia faltar tampoc l’església, el centre parroquial i l’Hogar del Productor, per si de cas. De ben segur que aquesta primera agressió ha forjat l’esperit identitari de la seva gent. No hi ha barri a la ciutat de Girona on hi hagi tanta cohesió i un teixit associatiu tan consolidat.

El segon atac li ha arribat de la mà de la modernitat

Segurament, el cotxe és el principal artefacte que ha envaït les nostres ciutats, però a Sant Narcís l’ha afectat especialment: garatges que resten superfície als jardins i horts, la tranquil·litat dels seus carrers donen pas al soroll i a la velocitat, antigues rambles desapareixen i es converteixen en carrers corredors i, sobretot, els antics carrilets, que formaven ja part de la imatge del barri, són jubilats i si abans el barri estava encerclat per muralles ferroviàries, ara ho està per barreres de trànsit dens i perillós. Això sí, abans el barri subsistia al marge de la ciutat, com en una bombolla, ara està plenament colonitzat i integrat dins d’aquesta.

I el tercer atac és fruit de l’especialització

En la mesura que sorgeixen grans superfícies comercials a la perifèria de la ciutat, els petits comerços i negocis del barri no poden resistir la competència i es veuen obligats a tancar portes. Per això el Grup de Sant Narcís ha vist com a poc a poc les antigues botigues de queviures on s’hi venia de tot, les fleques o les fruiteries de tracte familiar i d’intercanvi social anaven baixant persianes.

Com en el començament d’aquest discurs he dit que estava en deute amb el barri, permeteu-me doncs -aprofitant que estem de festa, contents i que segurament algú qui gaudeix de poder d’actuació ens escolta- que doni a aquest pregó un caire reivindicatiu i convido a tots vosaltres a afegir-vos a les demandes que faré ara.

És el moment de què nosaltres, els santnarcisencs, que ens sentim tan orgullosos del nostre barri, repensem com volem que sigui el seu futur, recuperem la utopia. Fem, per exemple, que la rambla Catalunya no ho sigui només de nom, alliberem a la plaça Assumpció dels cotxes, potenciem més Zones 30 i de prioritat invertida en benefici dels vianants, estimulem l’obertura dels antics comerços especialitzats en la venda de productes de qualitat.

La utopia és sana, engresca, sedueix i és capaç d’aconseguir allò impossible per altres vies. Avui és un bon dia per començar a fer utopia. I ara ja acabo, que comenci la gresca i que tingueu uns bons dies de Festa Major 2005.

A tots moltes gràcies!

Rosa Maria Fraguell Sansbelló és doctora en geografia, nascuda a Sant Narcís l’any 1954, llicenciada en Geografia amb la tesina La ciutat jardí i l’Obra Sindical del Hogar del Grup Sant Narcís de Girona