/Cultura
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
dissabte, 21 setembre de 2019 | 3a Època | Edició núm. 14.111 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Aleix Solà (esq.), primer premi de narrativa Sant Narcís 2013, Lluís Gil -coordinador del Club de lectura- i Miquel Pascual, menció del jurat<br>FOTO: OLGA DAUNIS (PUNT DE LECTURA SANT NARCÍS)Aleix Solà (esq.), primer premi de narrativa Sant Narcís 2013, Lluís Gil -coordinador del Club de lectura- i Miquel Pascual, menció del jurat
FOTO: OLGA DAUNIS (PUNT DE LECTURA SANT NARCÍS)
: : Cultura > Club lectura Sant Narcís :: Lluís Gil | 21·11·2013

NOVA EXCLUSIVA, EL 1r PREMI LITERARI SANT NARCÍS 2013 > «Quinze maneres d’enamorar un trapezista», d’Aleix Solà

Aleix Solà i Pascual | Taradell (Osona)

A l’acte presidit -el passat mes de juny- per Martí Carreras, president de l’Associació de Veïns del; Núria Martí, membre del jurat; Carles Puigdemont, alcalde de Girona; i Lluís Gil, secretari del jurat, va donar lectura a l’acta de la 8a edició del Premi Literari de 2013 , donant a conèixer els guanyadors: 1r premi, al recull de relats Quinze maneres d’enamorar un trapezista, d’Aleix Solà i Pascual, de Taradell (Osona), premi dotat amb 900 € i el trofeu de l’AV consistent en una pedra de Girona amb la reproducció en esmalt del cartell de la Festa Major 2013. 2n premi, al recull de relats Sempre hi ha un ben prop, de Miquel Reverté i Aguilar, de Sant Carles de la Ràpita (Terres de l’Ebre), premi dotat amb 400€ i el trofeu esmentat. El jurat va atorgar una menció especial al treball Recurts, de Miquel Pascual i Campillo, de Mollet del Vallès (Vallès Oriental), el treball no s’ajustava estrictament a les bases, donat que és un recull d’articles i no de relats com especificaven les bases, atenent a la seva qualitat i no podent ser premiat, el jurat va prendre la decisió de fer-ne menció, li va ser entregat el trofeu de l’AV de.

1. Abisme

Ja eren moltes les vegades que l’havien contemplat plegats. Majestuós, imperant. Els agradava apropar-s’hi a poc a poc i aturar-s’hi una estona. Fins i tot algunes vegades havien desviat la seva passejada dominical per atansar-s’hi, o havien variat la ruta de fúting que intentaven repetir almenys un de cada dos dimarts per acabar asseguts just a la vora, amb les cames penjant a la buidor. Era un abisme immens amb un fons difícilment perceptible. Semblava que el món s’hagués partit per la meitat amb la virulència d’un cop de destral. Els dos murs confrontats restaven a l’expectativa, guardant les distàncies per orgull. La sensació era vertiginosa a mida que t’apropaves al marge i, quan et situaves just al final rocós, només podies intuir una caiguda lliure de centenars de metres. Entre el silenci grandiloqüent, es podien percebre els esgarips dels rapinyaires que venien a alimentar-se dels desventurats —homes o bèsties— que havien sucumbit a un ensopec o a un desencís mal portat. També s’escoltava el vent, que xiulava bandes sonores de cowboys per fer-se l’interessant entre aquelles parets amb cicatriu profunda. Eren els únics valents que s’atrevien a dir alguna cosa.

Ambdós, agafats de la mà, miraven l’abisme des del seu límit. Feia ja estona que contemplaven la seva immensitat, allargant aquell silenci, ssshhhttt, contraris a moure els peus del terra ni que fos un mil·límetre per evitar la fatalitat. Tenien les pulsacions molt accelerades i no sabien ben bé si ho feien com a repte o per demostrar que els tenien ben posats. Si estiraven el coll, amb moltes dificultats, es podia percebre vagament el final que els esperava en la relliscada. Fou ella qui decidí trencar la quietud:

– Sempre dius que m’estimes.
– Més que res en el món.
– I confies en mi oi?
– Ja ho saps.
– Doncs salta. Si jo et dic que pots volar, pots.
– Molt bona… —digué escapant-se-li un fil de somriure.
– T’ho dic seriosament. Només és qüestió de creure-t’ho.
– Què xerres! tot això del ioga i aquestes collonades t’està afectant —li digué, ignorant les seves paraules.
– Et dic que saltis! —va replicar ella, irada.
– Estàs de broma? —li va dir ell, cohibit, mirant-la als ulls per primera vegada— em mataré! Vols que em mati? És això el que vols?
– Faig cara d’estar de broma? —va respondre amb duresa. No dius que confies en mi? Doncs salta d’una vegada carai. No et demano si penses que pots volar o no. Parlo de que t’ho creguis, de que hi posis collons si és que en tens i et convencis a tu mateix. A mi m’agraden els homes que els tenen ben posats. Es tracta només d’una simple qüestió de fe.

Després d’aquell discurs sentenciós, no va saber què respondre-li. Ella sempre havia estat qui decidia cap a on es movia la seva relació, i ell es limitava a acontentar-la i seguir-la com un xai. Moltes eren les peticions capritxoses i habitualment extravagants. Era una consentida des de sempre, i ell ja havia desistit en l’ intent de canviar-la. Va pensar que la contradicció, com havia passat altres vegades, podria resultar fatal. No volia entrar en una disputa i obrir la porta a la possibilitat de perdre-la.

Ni tan sols ho va meditar. No va obrir la boca ni va deixar anar cap frase lapidària de comiat. La va mirar als ulls intensament i, a mida que es girava de cara a la buidor, el seu cos s’anava inclinant cap al desastre. Sense previ avís va avançar la cama dreta i es va deixar caure al buit, a plom. Només iniciar-se el descens, el seu pes a la deriva va agafar tal velocitat que presagiava l’inevitable. Resultava absurd com en una situació que evidenciava un final tràgic, ell perdia el temps preguntant-se si era preferible col·locar el cos com si es llancés a la piscina o com si s’hagués d’obrir un paracaigudes. La profunditat era tal que només uns segons es feien eterns. Uns segons en què la gravetat només es dedicava a impulsar-lo cap a la catàstrofe. L’impacte s’intuïa molt proper. La fi gairebé es podia tocar.

Ella, des de dalt, seguia absolutament absorta. No havia estat a temps d’agafar-lo, de quedar-se’l amb ella. Ni tan sols havia cridat el seu nom. Aquesta vegada havia anat massa enllà en la seva demostració autoritària tan habitual. Havia volgut comprovar si mantenia el control absolut i fins aquell moment no s’havia adonat de la influència malaltissa que tenia sobre ell. Esperava el fatal desenllaç per saber exactament per on començaria a desmuntar-se el seu món.

No es podia saber amb exactitud quan mancava pel xoc imminent, però només en un segon la caiguda va deixar de ser inevitablement mortal per convertir-se en un descens plàcid. Dues protuberàncies grotesques van aparèixer a l’alçada dels seus omòplats, obrint-se pas mentre li esquinçaven dolçament la carn. Eren dues ales majestuoses cobertes de plomes fins a la sacietat. Les va esbatanar amplament fins a vèncer la resistència del vent i així evitar el final predictible. Durant uns instants va quedar suspès en l’aire. Llavors les va batre dues o tres vegades amb elegància i va planar fins a posar-se amb lleugeresa sobre el terra, gairebé levitant. Va aixecar la vista, buscant els llims del penya-segat. Des de dalt, ella el mirava incrèdula i espantada, amb els ulls negats de llàgrimes sostingudes, encara sense regalimar galtes avall:

– Uau! Fantàstic, quina passada! Ara salta tu! —li va deixar anar sense concessions.

Ella estava totalment compungida; presa de l’esglai s’havia pixat a sobre. No dubtava del que havia vist, però era incapaç d’explicar-s’ho. No podia articular ni una sola paraula coherent. Va fer una darrera ullada avall cercant una resposta que no li havia d’arribar. Llavors es va fer enrere tentinejant i va fugir corrent, vençuda per la por i la pèrdua de la raó.

Al fons de l’abisme ell replegava les ales. Va pensar que potser li hauria d’haver comentat abans, però al moment, aquesta idea li va sonar terriblement inútil dins el seu cap. Segurament ella hauria actuat com sempre: l’hauria menystingut, hauria rigut amb arrogància o, simplement i com era habitual, ni tan sols se l’hauria escoltat. No valia la pena, i tampoc li va voler donar més importància de la que tenia. En definitiva, es tractava només d’una simple qüestió de fe.

2. T’he dit que no!

Aquest conte no és per tu. Et dic que no és per tu. No l’he fet perquè tu el llegeixis. He perdut moltes hores ideant-lo, l’he deixat reposar un temps en un calaix, l’he reprès quan he tingut el cap clar. M’he enfadat quan no em sortien les paraules. L’he escrit a llapis per després esborrar-lo; l’he teclejat per després llençar-lo a la paperera virtual. Sempre he intentat que fos mesurat, concís, perfecte. Que contingués només les frases justes per donar a entendre allò que volia expressar. I sobretot volia que fos per una persona en concret, una persona especial i, òbviament, aquesta persona no pots ser tu de cap manera. Sisplau, no segueixis llegint.

Has d’entendre que està escrit especialment per algú, és personal i intransferible. Cal afrontar-lo amb la complicitat necessària; aquella complicitat que només s’adquireix després d’haver despertat junts uns quants diumenges i haver anat plegats a l’Ikea a adquirir utensilis que segurament no farem servir mai. Només hi ha una persona que pot entendre el missatge que conté en la seva totalitat, i aquesta segur que no ets tu. Es nota. S’intueix. No estàs preparat(da). Si formes part del selecte grup de tossuts i voyeurs que segueixen llegint, pensa que no ho hauries de fer. És una qüestió d’educació. És evident que no et pertany i ho hauries de deixar córrer. Quan un perd la partida cal assumir-ho. El que aquí comparteixo és íntim i té a veure amb uns sentiments que no pots entendre bàsicament perquè no els hem compartit. Espero que si continues malgrat les meves advertències, almenys tinguis la dignitat de tenir remordiments. Espero que et sentis malament per llegir-me.

Per sort i tranquil·litat meva, la majoria de xafarders que havien començat aquesta lectura ja l’han abandonat. Gràcies. Ha costat prou. Ara estaran llegint altres contes dels quals segurament tampoc n’eren els destinataris. Contes que per més que s’hi escarrassin tampoc aconseguiran copsar. Cal que el conte t’esculli a tu, i no a l’inrevés. Cal que l’autor posi tot el seu èmfasi en fer-te’n partícip. Però això ja no té massa importància. El que sí és important és entendre per quin motiu tu si que prossegueixes amb la lectura. Em sembla que ha quedat prou clar que no ets el(la) destinatari(a). T’ho he fet saber per activa i per passiva. Si m’has d’entendre millor, t’ho puc dir en l’ idioma que desitgis —m’ho comentes i ho passo pel google translate. Són dos minuts. O t’ho escric en Arial o Comic Sans. Per simplificar. Tal vegada ets una mica curt(a) de mires i no has captat el missatge. Per si et serveix, no és metafòric. O potser tens l’ego tan inflat que continues creient que hi ha una petita possibilitat que siguis l’ escollit(da). Il·lús(a). No sé què més dir-te perquè em prenguis seriosament. No em facis suplicar ni em facis sentir ridícul. No em facis agenollar-me —cosa que, per altra banda, no podràs saber mai. Per la teva manera de llegir sé que no és per tu. No t’ho prens seriosament, no valores les sensacions que hi ha darrera les paraules; la intenció de les majúscules i la complicitat camuflada en els espais en blanc. Hi ha parèntesis que abracen i una sintaxi que suggereix més que no diu. La ortografia amaga rams de flors d’aniversaris passats i els punts i les comes aturen alguna lleu baralla perquè m’importaves massa. No ho recordes perquè senzillament no hi eres.

Si hores d’ara encara continues llegint, no t’entenc. T’ho juro que no t’entenc. M’està agafant cremor d’estómac i he de contenir el reguitzell de barbaritats que escriuria totes seguides, segurament sense incloure ni una sola pausa —almenys que no puguis agafar aire al llegir. No vull fer servir la violència, però gairebé m’estàs obligant. Et torno a repetir per enèsima vegada que només hi ha un ésser en aquest món que està capacitat per comprendre aquest conte, i si arribat aquest punt encara no l’has desxifrat; si encara no has estat capaç d’ interioritzar el que intenta transmetre; si no t’ha colpit ni t’ha eriçat els pèls del braç, si no has plorat ni has hagut de xuclar els mocs cap amunt; si ni tan sols has rigut o t’has posat una mica calent(a)… és definitiu que no ets la persona adequada. Més clar, l’aigua. Crec que per respecte a tu mateix(a) hauries d’abandonar definitivament i d’una vegada per totes. Cal que assumeixis la teva limitada capacitat lectora. Segueix el teu camí i busca el conte que realment et correspon, sigui on sigui, però cedeix aquest al seu legítim propietari o propietària.

Si malgrat les advertències optes per prosseguir amb el conte entre les mans llavors no diguis que no t’he avisat. T’ho vinc repetint des de la primera frase, «aquest conte no és per tu». Si és evident! Hores d’ara ja no hi puc fer més, ho sento, a fe de Déu que ho he intentat. Si has arribat fins aquest punt, significa que he malgastat el meu temps i les meves forces per res. Tu t’has capficat en continuar la lectura i jo he sigut incapaç de fer-te entrar en raó. No he sabut aturar la teva curiositat. Em sap greu perquè el damnificat(da) seràs tu quan arribis al punt i final i t’adonis que no has entès res. Quan et quedis de pasta de moniato. Amb cara d’encantat(da), vaja.

És evident que l’error l’he comès jo. Volia frenar les teves ànsies lectores, i només he aconseguit alimentar el teu interès. He d’intentar mesurar les meves inqüestionables capacitats literàries perquè això no succeeixi. No puc continuar escrivint relats que agradin a centenars de milers de persones; cal que només li agradin a una. O sigui que a partir d’ara mateix no penso escriure res que et pugui resultar mínimament interessant, res que t’aboqui a continuar resseguint amb la mirada una línia, i una altra, i una més. Fins aquí. He dit prou. Que no, que ja està. No insisteixis.

Això sí, només em queda recomanar-te que si t’has deixat embriagar per la narració i en vols més, si el cos t’ho demana, recorda que sempre pots tornar a començar aquest conte una vegada i una altra. Les vegades que calguin, les vegades que consideris necessàries. Potser així, finalment i després de molts esforços, entenguis el conte d’una vegada per totes. Et deixis seduir, te’l facis teu. Serà llavors quan podrem dir que en definitiva, era jo qui estava totalment equivocat, i que potser si que el conte era per tu. Únicament i exclusiva, per tu.

3. Tarifa plana

– No ho facis! —va cridar, més per instint que premeditadament. Es va omplir els pulmons d’aire i intenció, i va bramar ben fort a través del telèfon. El seu xiscle contenia a parts iguals el desesper de l’últim intent i l’esperança que el seu missatge la fes canviar d’idea. Fou tan potent el crit, tan poc mesurat que es va eixordar a si mateix. Un agut molest li xiulava dins les orelles. La intenció era la mateixa que en els anteriors «sisplausisplausisplau!» que li havia reiterat fins a fer-se carregós: persuadir-la que allò no era la solució. De cap manera. El que volia sobretot era aturar-la a temps i esperar que aquella conversa que havia sonat a imitació barata de tragèdia shakespeariana, es quedés en una anècdota de la qual podrien riure en el seu cafè habitual de cada dimecres a la tarda. L’estimava, sens dubte, i no estava segur si el crit era una exhortació amb matisos o una matisada súplica.

I així va ser com aquelles tres paraules carregades d’intencions i el seu signe d’exclamació final van penetrar pels forats de l’auricular acompanyats d’una salivació nerviosa —de la que s’acumula, pastosa, a la comissura dels llavis— produïda segurament per l’èmfasi de l’emissor en el moment de cridar. Aquella imploració va descendir fent giragonses pel cable que connectava l’aparell encara analògic a la línia general, com si es tractés del tobogan de l’Aquadiver —o Waterworld, que ningú se m’enfadi. Va creuar per la presa que comunicava el pis amb el món exterior, frisós d’arribar al seu destí i evitar la presumible fatalitat. Amb enèrgica vehemència, aquells mots exclamats als quatre vents van iniciar el seu viatge imprescindible a través de pilars de fusta o formigó segons la moda de la temporada; fils telefònics de caiguda suspesa entre façanes i madeixes de cables fetes nius sota els balcons. Van travessar la ciutat pel cablatge que es sostenia fent equilibris de funàmbul sobre els carrers. Esquivaven amb traça altres missatges aparentment prescindibles: converses comercials no exemptes d’ofertes i promocions —i alguna que altra mentida, trucades eròtiques plenes de solitud i a preu de furt; esbroncs sobirans sovint innecessaris, sovint exagerats. Van tenir l’habilitat i el temperament necessari per no barrejar-se amb altres oracions exhortatives que haurien estat unes males companyes de viatge i que haurien pogut confondre a la receptora i crear un daltabaix. No es van deixar influenciar per paraules consentides i malcriades que les desviessin del seu camí. Enmig d’aquell garbuix inconnex de frases aleatòries, la gent es desitjava bon dia, demanava per persones equivocades o escoltava misteriosament sense dir res. Alguns es trobaven a faltar, altres s’engegaven a prendre pel sac.

Aquells tres mots amb el seu signe d’admiració van ser capaços d’orientar-se i ignorar la resta de missatges que circulaven amb presses per la ciutat. La seva integritat la devien sobretot a la claredat que en ells havia dipositat el seu creador, «no ho facis!». Sabia el com i el perquè volia dir aquelles paraules i no unes altres. Ni tan sols es van corrompre ortogràficament per la por a equivocar-se i, al finalitzar el trajecte, van escollir el pal apropiat, en el carrer apropiat, davant per davant de la façana apropiada. Sense més dilacions i amb la confiança de qui sap el que ha de dir, van agafar embranzida cable amunt, sense alentir el ritme per si s’havien desordenat durant el trajecte. De forma impetuosa van entrar directament a l’aparell i després a l’auricular fent un soroll de buidor forçada, com l’aigua quan s’escola pel desguàs. Amb un aire pretensiós es van mantenir, per uns moments, a l’expectativa. Es creien l’heroi de malles estretes i calçotets sobreposats que apareix en el moment exacte, coneixedor que és l’únic capaç de resoldre la situació. En només unes dècimes de segon, van fer un salt en l’espai descrivint una paràbola que acabava just a l’orifici d’entrada a la seva orella. Estaven neguitosos per transmetre el missatge que se’ls havia confiat. Aquell missatge tan valuós i tan fràgil a la vegada.

Però quan finalment van penetrar al pavelló auditiu es van trobar en un espai desconegut i inert. Un espai on no eren reconegudes, on no tenien cap mena de transcendència. Perdudes. Ermes. Soles en una immensa buidor. Les paraules perden el seu sentit si no són escoltades. El complicat trajecte havia finalitzat i semblava que malgrat l’esforç no podrien portar a terme l’obra per la qual havien estat creades i cridades. Potser no eren prou suggerents; tal vegada havien d’haver estat majúscules o incorporar un parell més de signes d’exclamació. Mentre es qüestionaven la seva inoperància i sense que hi poguessin fer absolutament res al respecte, aquelles paraules es van anar fonent una darrere l’altra; van ser completament oblidades a l’instant; segurament esborrades per l’efecte d’aquell pot de pastilles que ella s’havia pres gairebé sense respirar pocs segons abans de la seva arribada.

4. Estimats Reis Mags

A Quim Monzó

Hola com esteu, em dic Pau Comellas Traveria però això em sembla que ja ho sabeu perquè sou mags. Espero que no hagueu marxat de l’Orient perquè al final hauré de demanar més coses de les que havia posat a la carta que vaig fer el dilluns perquè al final he de donar més regals que no són per mi. En Blai m’ha dit quan estàvem fent la fila que només es poden demanar juguets una vegada perquè hi ha nens que no en tenen i perquè més d’una vegada no es pot. Però a mi em sembla que m’he portat molt bé i que dues vegades si que es pot si t’has portat molt bé i no són per mi.

Ademés no vull juguets perquè jo ja en tinc molts i són regals pel papa i la mama que me n’he descuidat i es veu que pels papes també es poden demanar coses als reis encara que siguin persones grans. Però juguets no perquè si ets gran em sembla que jugar no val. I també heu de portar un conte per l’Elsa que és la meva amiga de la classe i que em sembla que també és la meva novia però no ho sé perquè a vegades és la del Blai.

El meu papa és pintor de quadros i vull que li porteu molts pinzells i pintures perquè pugui fer molts quadros, perquè diu la mama que el papa ara no pinta quadros perquè tot el dia fa el que li sembla i no és mai a casa i diu que ja no pinta res. Aixins si té molts pinzells ja podrà pintar tots els quadros que vulgui i la mama no plorarà més, perquè avui ha plorat tot el dia i jo no vull que plori perquè després se li posa la cara lletja com de monstre i a mi no m’agrada. Només ha deixat de plorar una estona perquè el papa li ha pegat una bufetada i llavors ja no plorava perquè cridava, i es veu que cridar i plorar junt costa molt i no es pot. A la mama porteu-li unes ulleres perquè li han caigut al terra amb la bufetada i s’han trencat, i la mama sense ulleres no s’hi veu gens. Si vol mirar els quadros del papa ha de necessitar les ulleres perquè sinó es posa molt a prop i fa els ulls petits i també se li posa cara de monstre. I no m’agrada.

El papa té una amiga que es diu Natàlia que és la que ven els quadros del papa per tot arreu del món i també és la mama de l’Elsa que és la meva novia perquè ara ja me’n recordo. La Natàlia m’agrada molt perquè sempre em porta sugus però a la mama no li agrada gens la Natàlia. Jo em pensava que no li agradava perquè no li portava sugus, però no li agrada perquè no porta calces. Quan la mama crida al papa li diu paraulotes de la Natàlia que no es poden dir perquè ens ho van dir el primer dia de catequesi i diu que sempre es treu les calces. Aixins que per la Natàlia vull que porteu moltes calces perquè es veu que se les treu molt i diu l’Elsa que la senyoreta de la classe de les tortugues els hi va dir que sense calces no s’hi pot anar. Però ara ja no anem a la classe de les tortugues perquè ja som grans i anem al cole dels grans. La meva classe m’agrada perquè és al costat del pati i surto el primer a jugar a futbol i en Blai surt el segon i fa de porter.

Avui estic molt content perquè per la tarda ha vingut l’Elsa i la seva mama i hem anat a jugar a la meva habitació a fer plastilina i a enganxar gomets. La seva mama s’ha quedat al menjador amb els papes i han dit que havien de parlar de coses de grans i han menjat galetes de la caixa de llauna blaumarí i han begut cafè i no ens n’han donat. A mi em van deixar tastar el cafè una vegada però tenia gust de gripaus fregits i jo ara no en vull mai més. Però al final la mama s’ha trobat malament i se n’ha anat al llit i ha tancat la porta de cop i la Natàlia i l’Elsa han hagut de marxar de pressa i no ha sigut divertit.

Aquests papes meus no paren de necessitar regals: a la mama li heu de portar maletes perquè el papa fa una estona que se les ha emportat totes per anar a un viatge i em van dir que un dia em portarien a Eurodisney i necessitem maletes per portar totes les coses. A mi el Mickey no m’agrada gaire perquè és un ratolí i els ratolins em fan fàstic i a mi m’agraden més els elefants com el Dumbo. I a la mama també li heu de portar una tassa perquè quan s’ha begut el cafè li han tremolat les mans i l’ha tirat a terra i s’ha trencat perquè no portava ulleres i no veia la tassa ni el cafè ni cap cosa.

Hola reis, ara estic una mica enfadat i no sé si vull que els hi porteu res als papes. Resulta que el papa m’ha vingut a buscar amb les maletes i amb la Natàlia i l’Elsa i m’ha dit que anàvem de campaments i que la mama no venia perquè es trobava malament. Jo m’he enfadat amb el papa perquè no m’ha deixat agafar el sac de dormir ni la cantimplora ni la llanterna i jo no sé com es pensa que puc anar de campaments sense totes aquestes coses i no sé si m’ho passaré bé. I amb la mama m’he enfadat però només una mica perquè no ve de campaments però no ho ha fet expressament perquè es troba malament i la perdono. I després al cotxe m’he enfadat amb la Natàlia perquè m’ha dit que ara l’Elsa seria la meva germana i jo no vull perquè si som germans es veu que no es pot ser novios. Però després l’Elsa m’ha fet un petó a la galta i jo he fet beeecs! però m’he enfadat una mica menys.

Estimats reis mags: em descuidava una cosa! Al final si que haureu de portar el conte que us he demanat per l’Elsa perquè quan he anat a dir adéu a la mama feia la cara de monstre que no m’agrada i li han sortit moltes llàgrimes i molts mocs perquè està malalta i han caigut a sobre del conte que portava jo i ara no es pot llegir perquè està ben moll i ben brut i a més porteu-me el que a vosaltres us agradi més. Però el Patufet no cal perquè ja el té en Blai i demà ens el mirarem quan fem la fila.

5. Intendència primera: Al matí tot resplendeix tot canta

I d’un bot i sense xarxa he començat el matí —com ahir, n’estic segur— amb l’autocomplaença de tenir-lo net i polit, planxat i apunt d’estrenar; el dia, que no l’aspecte, que quan m’he plantat davant del mirall feia cara de dues maratons seguides i tot bon punt havien estat uns metres i un parell de tombarelles—a l’aire, t’ho juro. Treure lleganyes, posar lents de contacte amb molt de tacte, treure la son amb aigua a doll, posar desodorant i el que faci falta, posar cera, polir cera Daniel San, en definitiva, xapa i pintura. I he engegat la ràdio només un moment, carinyo, per escoltar en Basté, que diu «bon dia Catalunya!» —quina gràcia, no trobes, el dia que s’atreveixi a dir «bon dia a la Vila del Pingüí!»— i que és tan aviat i ja sembla tenir coses a dir, quin paio, que jo abans era d’en Bassas a mort —puny clos, cop al pit— però me l’han enviat de missioner a Washington per dir-nos la bona nova, la que ve d’Amèrica, que els americans són el melic del món sense borrissol i que ell sap de què va tot que per això és periodista, carai, ja ho saps que sempre t’ho dic. I he engegat la Nespresso acollonit per si se’m presentava en Clooney, que cada nit passo la balda perquè si no ja seria a dins, what else, i se m’ha acabat la càpsula del cafè llarg però estigues tranquil·la, que he agafat la del ristretto i he deixat córrer l’aigua fins que m’ha agafat el color del riu Llobregat i a efectes m’ha servit pel mateix. He obert el calaix del pa on no hi ha pa perquè jo l’havia d’anar a buscar, ja ho sé cuca, i només hi ha unes torradetes mig estovades d’aquelles de posar-hi salmó el dia que ve gent a sopar, que fa de mudar, i un paquet de neules del lot de Nadal de fa dos Nadals que no sé ni perquè les guardes però sempre que t’ho dic em repeteixes, «per si de cas». Al final han aparegut unes magdalenes que ja tenien interès històric, però enlloc d’intentar saber si tenien valor museístic he decidit que si les sucava ja farien el seu fet, i quan he apropat la primera d’elles a la tassa de cafè i han contactat líquid i sòlid s’ha creat un vòrtex al got i el cafè ha estat succionat com si entrés a la Dimensió Desconeguda —gran sèrie, oi reina?— i m’he quedat sense cafè i amb una magdalena xopa i me la he fotut coll avall sense gaires contemplacions; ni tampoc m’ha semblat que la queixalada a la magdalena fos gens mística ni profunda ni m’ha donat per fer com en Proust, que d’una sucada en va fer set novel·les, quin paio com en Basté, quin fart de coses per dir. I ja sé que veus a venir una excusa, però de cop he mirat l’hora, tic-tac, tic-tac,i he dit «collons!» que és una expressió fantàstica que val per tot —encara que m’ho tinguis prohibit per si ho sent el nen— i he sortit disparat agafant la cartera i les claus de casa i les claus del cotxe i les ulleres de sol per si feia sol i les bruixes es pentinaven i el mòbil que segur que no m’havia de trucar ningú —ni tu tampoc reina, que ja sóc gran i he de tenir memòria— però per si les mosques, i quan he sigut al replà he dit un altre penjament perquè m’he recordat que avui tocava orgànic, i no reina, ni en Proust ni en Clooney ni jo ni la mare que em va matricular ens hem recordat del pa; però llavors he tornat a entrar perquè si no treia la brossa a baix el replà això ja no hi hauria qui ho aguantés perquè ahir vam sopar sardines que a tu t’agraden molt, bonica, i la brossa canta, i com deia la cançó: al matí tot resplendeix tot canta —i qui canta, ja se sap, els seus mals espanta.

6. El primer pas

Ell, amb la porta entreoberta i mirant al defora, es negava a descendir. Portaven ja una bona estona embrancats en aquella absurda conversa:

– Que no baixo, et dic!

I des de dins estant l’ Edwin se’l mirava amb cara d’incrèdul. Serà possible, pensava, que amb el que ens ha costat arribar fins aquí ara a aquest no li doni la gana de baixar. I gairebé de rebot li feia saber la seva discordança sense embuts, amb un crit de retret:

– Però vols fer el fotut favor de baixar d’una vegada!
– Que no, hòstia! Tu saps què vol dir que no?

I l’altre el resseguia amb la mirada d’un tros lluny, irat, amb ganes d’aixecar-se del seu seient i clavar-li una plantofada al clatell, a veure si li feia passar la tonteria. Tens sort, reflexionava, que no puc abandonar la meva posició.

Ja feia un parell d’anys que es coneixien. Els seus caps els havien posat en contacte tan bon punt s’havia conegut la possibilitat de portar a terme el viatge, aquell del qual tant se n’havia parlat. Era imprescindible que es coneguessin, que intercanviessin opinions i treballessin espatlla amb espatlla. L’èxit depenia en gran mesura de la sintonia que es creés entre els dos. Del feeling. I de seguida n’hi va haver. L’Edwin va quedar impressionat només d’encaixar per primera vegada: el trobava segur de si mateix, llest, capaç; amb el punt d’ambició necessari per una empresa d’aquestes característiques. També una mica temerari, però vista la situació segurament era millor rondar la imprudència que deixar-se dominar pel seny. L’Edwin no va veure venir l’atracció profunda que els va sorprendre. En els mesos posteriors, el contacte diari d’hores i hores de preparació només va fer que certificar-li que el sentiment existia i que no el podia evitar. Entre maratons teòriques de gran desgast i proves mèdiques exigents va succeir l’inevitable, i l’Edwin es va veure correspost per aquell heroi fascinant.

Les perspectives eren optimistes: eren dos gran professionals i treballaven dur, però al mateix temps tenien aquella connexió extra que els convertia en un gran binomi. A més, l’Edwin imaginava el viatge que en breu s’esdevindria com una espècie de viatge de noces: el destí era platònicament romàntic i la companyia, immillorable. El que tal vegada no havia esperat és que el duet es convertiria en trio per exigències del guió. Quan en Michael se’ls va unir, aquell viatge que els havia de portar a la glòria es va començar a tòrcer; omplint-se per moments de l’inseguretat que sol acompanyar l’ésser humà arreu on aixeca la pota i marca terreny. Paral·lelament a la conversió en els tres tenors, aquell que li havia robat el cor s’estava transformant en un autèntic desconegut. La fama que acompanyava el trajecte singular que estaven apunt d’emprendre havia fet aflorar la vanitat més del desitjable. Els flaixos i els micròfons el tenien abstret. Només disposava de temps per assajar somriures de postal, i va convidar l’Edwin i el tercer en discòrdia a passar a un pla molt secundari. Volia ser l’estrella que més brillava en el firmament.

L’Edwin continuava assegut, observant-lo des de la breu distància que els separava. Havien passat aproximadament tres dies des de l’ inici del viatge, tot i que li costava situar-se temporalment enmig de tanta foscúria. No es podia dir que hagués avançat tant el calendari des de la seva partença i l’ambient ja s’havia enrarit sobre manera. Atès que tots tres compartien un minúscul espai comú, la convivència havia esdevingut un ofec constant. Claustrofòbic. Amagar-se resultava complex ja que tots els racons eren accessibles, i defugir el contacte hauria estat una utopia. El recel entre ambdós havia anat creixent, i els retrets jugaven una partida de tennis on en Michael feia de xarxa. La proximitat indefugible dels cossos, les friccions furtives al passar i les mirades de complicitat s’havien anat fonent com la claror del dia. Ara era en Michael qui compartia confidències i rialles; primer amb l’un, després amb l’altre. L’Edwin pensava en com se’ls havia escapat tot plegat de les mans mentre observava aquell que havia après a estimar i a desestimar en el que dura l’acompliment d’un viatge.

Malgrat que la relació ja s’havia evaporat pels conductes de ventilació, va decidir no contenir-se més. Encara es veia capaç de convèncer-lo per portar a terme la tasca que els havien encomanat:

– Però a veure, d’això ja n’ hem parlat durant el trajecte. Si només és fer tres passes de no res i ja hi ets! No et costa res.
– Ah no? Doncs fes-ho tu! Si és tan fàcil, fes-ho tu!
– Va quedar clar que això era cosa teva —li deia l’Edwin, guardant les formes.
– I què. A mi no m’expliquis històries. Ja t’he dit que no em fa cap mena de gràcia i no penso baixar, coi. Si som tres, i ningú pot, doncs no es pot i s’ha acabat.
– I així doncs, segons tu, ara què hem de fer?
– Per mi ja podem tornar.

En Michael, des del fons, va abandonar un moment la conducció i se’ls mirava superat. A l’Edwin se li va escapar una riallada nerviosa, de desaprovació. En aquell moment li hagués girat la cara d’una cleca i s’hagués quedat tan ample.

– Això mateix. I amb quina cara tornem? Què els hi diem? —el va inquirir, tens.
– Doncs és ben fàcil. Que no ho hem vist clar i hem girat cua. Ni més ni menys.
– Sort que no et sents a tu mateix. Et trobaries patètic. Val més que ho deixem —i l’Edwin es retirava, delerós de deixar la conversa.
– Mira, amb això estem d’acord. Ho deixem, no cal dir res més. I de baixar aquí baix, ni parlar-ne. Ja podem tornar per on hem vingut.
– Perfecte. I així podrem fer el ridícul tranquil·lament —i altra cop tornava a embalar-se. Segurament quan arribem la gent ens insultarà i ens tiraran coses pel carrer. Però a tu això t’és igual. Que no ho veus? O no ho vols veure?
– Que m’és indiferent! Que marxem, que tan me fa!
– Molt bé. Tu guanyes, però que sàpigues que estem sentenciats. Caldrà que els d’allà baix s’inventin alguna cosa…
– Doncs d’acord.

L’Edwin no va ser capaç de convèncer el seu company, en Neil, perquè portés a terme la tasca que se’ls havia encomanat. La passa més important de la història no va succeir simplement perquè a algú no li va donar la gana. Enrere quedaven mesos de preparació, anys d’estudi i moltes il·lusions dipositades. Ambdós tenien els ulls vidriosos, observant per la finestra el satèl·lit esplendorós que no havien volgut trepitjar per primera vegada. Ara és quan realment començaria la tasca complicada: fingir, inventar proves, bombardejar la població civil amb imatges fictícies d’allò que per tossuderia no s’havia assolit. El silenci es podia tallar dins la nau mentre aquesta tornava, abatuda, a la Terra.

De fons, en Michael feia una trucada a Houston i els comentava que tenien un problema. Anys després, aquesta frase seria utilitzada, altra volta, en un altre context.

7. Epopeia del perseguidor de culs

No podia deixar de mirar aquell cul. Impossible. El resseguia amb la mirada sense perdre ni un detall del moviment oscil·latori perfecte. El seu clatell havia entrat en un bucle repetitiu de moviments: amunt i avall, avall i amunt, com si estigués seguint en directe un partit de tennis vertical, amb una cadència precisa en el gest. La boca entreoberta i la mica de baba que xuclava amb avidesa deixaven clar que estava embadalit. Aquelles natges perfectament arrodonides haguessin servit sense cap mena de dubte per ballar incansablement durant hores. Un cul així no es cansa.

En Magí havia sortit a córrer pel parc, com tantes vegades feia des de que s’havia quedat solter altra vegada. La relació amb la seva ex- era tempestuosa i, després de llegir una desena de mails amenaçadors i rebre algunes trucades inquisidores només tenia ganes de sortir a trotar una estona perquè ningú li fotés crits per variar. Si a això hi afegim que la zona que freqüentava estava farcida de femelles amb les feromones a flor de pell, no hi havia color. Aquell capvespre s’havia creuat davant seu la propietària d’un cul exuberant i ell havia declinat qualsevol altre reclam sensorial i s’havia dedicat a seguir-lo, perquè era evident que aquella visió celestial no podia comportar-li res de dolent. Fins i tot s’havia tret els auriculars per poder concentrar-se exclusivament en l’estímul visual. I de fet, si s’hagués parat a pensar ni que fos un moment, no hauria sabut per quin motiu es mirava aquell cul i no un altre. El trobava fantàstic, però habitualment alternava la visualització d’un darrera ferm amb un altre de més profús; o intercalava amb uns malucs sinuosos o uns pits turgents. En la varietat —i quantitat— trobava el gust, però aquella vegada s’havia obsessionat per aquelles galtes en concret. Feia molta estona que les perseguia, potser més d’una hora —i no era habitual que el ritme cardíac li permetés tanta cursa. Li anava al darrera sense parpellejar, amb els ulls eixuts, mantenint-se a una distància còmode per a l’observació. Estava fent un esforç sobrehumà tenint en compte les seves limitades capacitats atlètiques. Però aquell cul ho mereixia. Aquell cul no era un cul qualsevol. Pertanyia a la part posterior d’una noia aparentment estupenda que feia fúting amb unes malles que no deixaven gaire res a la imaginació. En Magí hauria jurat que hi havia tanga de fil, tot i que els metres prudents i el fimbreig incessant d’aquell darrera beneït no l’ajudaven a verificar-ho.

L’enamorament havia sigut instantani: just en el moment que es creuaven ell i el cul de concurs, va sentir-se obligat a deixar totes les cabòries que li passaven pel cap i es va posar a córrer al seu darrera. Triscava hipnotitzat, sense tenir en compte les possibles conseqüències. Qualsevol que l’hagués vist l’hauria pres per un obsés delinqüent sexual. L’actitud no ajudava a desmentir-ho. Malgrat la imatge depravada que desprenia, no tenia cap intenció d’allargar la mà per palpar-lo; no li passava pel cap escometre la noia per queixalar aquells pernils amb textura de flam; no volia convidar a sortir la propietària d’aquella joia carnal ni casar-s’hi ni fer-li una dotzena de fills. Ell era feliç situat a la part posterior, glorificant cada saltiró d’aquella cursa urbana i deixant que la seva concentració es delectés només en la contracció i l’extensió d’aquell bé de déu carnós. En Magí era conscient que en qualsevol moment ella es podia girar i llavors sobrevindria la tragèdia. Entrant en especulacions, podrien esdevenir-se dues situacions problemàtiques: la primera consistiria en intentar esquivar la bufetada que ella voldria envestir-li merescudament i sense contemplacions. Es creia suficientment àgil per evitar-ho, però si no era així, estava convençut que el desencaixament momentani que patiria la seva mandíbula a causa de l’ impacte valdria la pena. No cal dir que hauria d’escoltar un reguitzell d’insults i crits en un to especialment agut i que, segurament, hauria de fugir per no haver de justificar-se davant la guàrdia urbana. El segon inconvenient, molt més tràgic al seu entendre, era que en girar-se la terratinent del cul tot plegat perdria la seva màgia. Un cul així mereixia una propietària perfecta i segurament ella no ho seria. A més no es veia capacitat per imaginar, objectivament, l’ésser femení que mereixia posseir aquell paner immaculat. Havia de ser rossa o morena? Amb els ulls blaus i grossos o ametllats i misteriosos? Amb un somriure blanc i quantiós o amb uns llavis tímids? Mamelluda i plena o gràcil i delicada? Era incapaç de definir-se. De fet, no creia que hi hagués cap dona digna d’un cul com aquell. Per moments, el va turmentar la idea que el seu amor platònic formés part d’una dona poc idíl·lica, que s’enfonsés el mite creat al voltant d’aquell miracle per seure i remenar.

En Magí fins i tot es va emprenyar amb aquella insensata que havia cobert el cul ideal amb unes malles de dubtosa qualitat tèrmica i difícil transpiració. També el va fer sentir inquiet la possibilitat que aquella atleta ho fos només de manera improvisada i, en un període de temps no massa llunyà, s’abandonés a la temptació de donuts i croissants que inevitablement es dipositarien a la perifèria de l’actual campió del món dels culs. Va decidir que no volia veure qui era la desassenyada, no volia conèixer la immerescuda posseïdora d’un final d’esquena com aquell. Volia recordar aquella contemplació com un dels moments més bucòlics de la seva vida; com aquell que admira el seu entorn quan s’enfila al Pedraforca o es delecta amb la immensitat marina a bord d’un petit catamarà. Calia deixar-lo marxar i que prosseguís el seu camí. Que es fes adult —que no gran— i assolís una bonica maduresa, a poder ser mancada de cel·lulitis.

Va minorar la marxa mentre tancava els ulls, intentant gravar a la retina aquella última imatge que li havia sacsejat el cor. Es va aturar esbufegant per l’esforç i mentre aixecava de nou la mirada, desitjava que el seu cul preferit hagués posat distància entre els dos i s’hagués fos en l’horitzó. La seva relació havia estat curta però intensa i va preferir no acomiadar-se, sobretot tenint en compte que no estava clar si s’havia de dirigir al continent o al contingut. Ho preferia així, sense malentesos ni retrets. En el fons, era conscient que l’amor entre els dos hagués estat una cosa molt complicada d’entendre i portar a terme. Segurament la propietària hauria estat una frígida que no hauria volgut entendre la situació evident i, al mateix temps, la societat n’hauria fet escarni públic.

En Magí s’asseu en un banc mentre intenta ordenar els records que té de les natges platòniques. Han passat fugaçment per la seva vida, però es veu capaç de fer un àlbum fotogràfic mental amb els millors moments viscuts. Creu que aquest impacte sentimental li servirà per afrontar possibles futures relacions: alça el cap amb determinació, s’aixeca del banc i comença de nou a córrer. A mida que el seu trot es fa constant, es creu més capaç de tot. De fons, veu una figura femenina que se li apropa en direcció contrària. Només amb la silueta ja intueix la tragèdia. De seguida que la té a prop perd l’oremus de manera incontrolable. La reacció no és pas per ella, que no està gens malament, sinó pels seus pits que imagina tendres i ferms alhora. S’enamora primer del dret i després de l’esquerre.

Sap de segur que no funcionarà. Les relacions a tres bandes no acaben mai bé.

8. Estocolm

Li puc veure al fons dels ulls. Intenta dissimular evitant-me la mirada, girant el cap a deshora o fent veure que es fixa en alguna cosa inexistent al meu darrera. L’he enxampat observant-me de reüll al deixar-me el plat i l’he intuït a través de l’espiell de la porta metàl·lica. Suposo que pretén que no me n’adoni per por a mostrar-se dèbil. És comprensible donada la seva posició actual. Entenc perfectament que ha de mantenir l’ estatus que ha aconseguit a la força, però l’intercanvi constant de complicitat va més enllà d’un simple creuament ocular i dels subtils, gairebé imperceptibles, fregaments al deslligar-me. Ell ho sap i jo ho sé. I suposo que és per aquest motiu que de bon matí ens hem mogut, silenciosament, per no aixecar sospites entre la resta. Ha vingut a buscar-me a la cambra i ens hem traslladat, plegats, a uns deu minuts de mirades inquisidores. Espero amb neguit contingut i una imperceptible i subtil taquicàrdia allò que se’m fa tant evident; el que fa dies —tal vegada mesos— que tots dos ens diem sense fer servir paraules. No tinc cap mena de dubte que, malgrat el posat autoritari i ferreny que manté, ell sent el mateix que jo.

Amb tot el trasbals del primer dia, quan se’m van endur, no em vaig fixar en ell. Hi havia molt per assumir. Mai vaig entrar en pànic, gràcies sobretot a que havíem estat advertits —i amenaçats— i suposo que a dins meu sabia que alguna vegada em podia passar. S’ha de reconèixer que des del primer moment que em van pujar a la furgoneta van fer un esforç notable perquè em sentís còmoda. Conscients dels privilegis als qual estava habituada en el meu dia a dia, van fer els possibles per adequar l’espai limitat del què disposàvem. No he passat mai gana ni fred. Òbviament no puc esperar un servei exquisit. He renunciat de ple al luxe —per lògica— i a la intimitat —per imposició. Les primeres setmanes van ser força convulses i tenses. Només em deixaven sortir per posar-me al telèfon i em recomanaven que la meva veu sonés compungida. Vaig fer el meu paper sense escatimar llàgrimes. De seguida es van adonar del meu interès en col·laborar i no van trigar més d’uns dies en abandonar els passamuntanyes i aquell absurd aparell que distorsionava la veu. Ell va ser dels primers en mostrar-se amb naturalitat. Era l’encarregat d’explicar-me quina era la situació en tot moment, amb el seu somriure ample i aquell punt de vergonya pel seu accent forçat. Recordo que va ser reprès per treure’m les manilles sense consultar-ho prèviament.

La veritat és que sempre he pensat que demanaven molts diners. Masses. El meu marit és un important i acabalat home de negocis i per tant, sóc una figurant més en el teatre de titelles que és el seu dia a dia. No diré que no hi hagi estimació —els anys no es comparteixen en va— però la passió es va esvair al mateix ritme que celebràvem aniversaris. No el culpo per utilitzar el seu encant i la seva butxaca per enlluernar joves àvides de poder i riquesa. Sempre m’he sentit atesa i acompanyada i això ha estat més que suficient. Vaig intentar explicar-me però el més malcarat de tots —el que sembla portar la veu cantant— va semblar que no ho entenia o que no li convenia entendre-ho. Durant uns dies no vaig veure la llum del sol i el tracte exquisit es va tornar més que qüestionable. Altre vegada va ser ell qui em va venir a treure d’aquell forat infame. La seva sola presència i el seus mots d’ànim em van reconfortar enormement.

Amb el temps la meva presència s’ha anat normalitzant. Tothom ha assumit que les condicions canviaven i que les negociacions anaven per llarg. No sóc la mare ni l’esposa de ningú —ni ho pretenc— però la comunicació s’ha tornat fluïda i la meva llibertat ha travessat fronteres a mesura que m’he guanyat la seva confiança. Ells no han plantejat mai la tortura ni jo he pensat mai en una fugida estúpida i innecessària. Malgrat el respecte que impera, procuro mantenir la distància prudencial amb tots. Amb tots menys amb ell. Si em sento captiva d’alguna cosa és de la seva presència. És amb qui passo el temps perquè li han assignat que em tingui sota control. Realment té cura de mi: ell és qui m’alimenta a diari, qui em permet disposar d’una manta més en les nits fredes, qui passeja al meu costat els quinze minuts que se’m permet sortir a l’exterior, qui admira la meva nuesa d’amagat quan em rento. Si en alguna ocasió se m’ha permès interactuar amb el grup —esporàdicament en alguna partida de cartes o amb sort, en dates senyalades— he notat la gelosia per haver de compartir-me. Més d’una vegada l’he sentit discutir acaloradament amb el vigilant de la porta i he sobreentès que es queixava del tracte que jo havia rebut. Algunes nits m’he despertat al sentir la porta grinyolar i he deduït que havia estat contemplant-me mentre dormia. Tan de temps d’aïllament entre mascles salvatgins em converteixen en un blanc perfecte per ser assetjada o potser violada. Però si em mantinc íntegra és perquè ell em protegeix. M’ho diu amb cada gest, amb cada breu intercanvi de paraules.

Ara, en aquest paratge apartat i polsós, espero amb desfici que em rebel·li els seus sentiments d’una per totes. És cert que ahir tothom semblava molt nerviós i a través de la porta metàl·lica els vaig sentir escridassar-se. Bramava el malcarat, responia un altre amb una vèrbola accelerada, incomprensible, que no podia ser res més que una rastellera d’ insults. Però ell, el meu ell, callava. No el vaig sentir alçar la veu ni una vegada perquè no devia estar d’acord amb el que deien de mi. Segur que es guardava per si mateix el que pensava realment. Per això no va marxar amb cap dels tot-terrenys que ben entrada la nit van omplir el desert de roderes i soroll de motor. Per això aquest matí s’ha fet silent per no despertar els companys que dormitaven agafats als seus fusells de repetició. M’ho volia dir només a mi, volia que ho escoltés només jo. Estem aquí, al mig del no res, on espero que em confessi que ell també m’estima. O que almenys és sent tan proper a mi com ens hem dit tantes vegades sense verbalitzar-ho. Sap perfectament que crec en la seva causa, que l’entenc, que pot comptar amb mi per fer més pressió si cal. Li he dit mil vegades que em sembla correcte el que han fet amb mi aquest any i mig, que no s’ha de sentir culpable. I ell sempre ha negat amb el cap mentre em deia de vostè i confessava que era un error en veu alta i es movia per la cel·la en cercles com un gos rabiós.

I arribat aquest moment on per fi podem estar sols en aquest silenci pedregós, intueixo que si no em mira directament als ulls és perquè la passió el faria perdre’s. Que l’atreviment de les meves paraules i les meves insinuacions l’omplen de coratge, tot i que no es cregui prou valent per transmetre el que sent. Reconec el desig en ell i les ànsies de tenir-me malgrat es senti obligat a fer-me posar de genolls.

Potser no em dirà que m’estima, però la intimitat més propera entre els dos és el moment en què em posa la pistola a la templa dreta.

9. Anurs

Va tornar de nou la primavera i al reialme de l’estany la notícia es va escampar arreu. El rei tenia la intenció de casar la seva filla. Tot cavaller o ardit jove de classe alta que anhelava ser reconegut, desitjava ser aquell que s’uniria a la princesa en matrimoni i ocuparia el tro reial. Malgrat el desig de protagonisme inherent als sants barons i les ànsies de poder que tots demostraven, la veritat és que el desconcert sotjava els candidats. L’hereva de la corona era una absoluta desconeguda. La seva llegenda s’havia gestat en el misteri. Havia crescut parets endins de palau, embolcallada per una closca que l’havia protegit de comentaris inapropiats i mirades inquisidores. Ara, assolida la plenitud com a femella, necessitava d’un ésser que la complementés per nedar plegats en les pantanoses aigües que ella havia d’afrontar. Des del precís moment de la seva concepció, s’esperava que fos una bona reina pels seus iguals i que donés als seus súbdits un brillant successor.

Cavallers de totes les contrades es van anar atansant fins a l’aquós palau en busca de fortuna. Tots ells, autèntics narcisistes, creien estar preparats per mostrar les seves millors virtuts i impressionar a la monàrquica descendent: impecables vestimentes, robustes armes, encisadors somriures, valeroses muntures. La sorpresa era general quan, en arribar del llarg i tortuós viatge, eren convidats a formar una llarga fila que es perdia fins on abastava la vista. Immediatament eren informats que la princesa els petonejaria un per un, per així poder arribar a la conclusió de qui hauria de ser el seu escollit. S’escoltaven laments entre la multitud aplegada i algunes veus s’alçaven per mostrar el desacord en el sistema tan poc curós que s’utilitzaria. Malgrat les queixes ningú marxava, i tots esperaven torn mentre aprofitaven per netejar-se les dents amb l’ungla del dit l’índex o per practicar el bes definitiu amb l’avantbraç.

Van sonar les trompetes i la portalada es va obrir entre grinyols. Encapçalant una àmplia comitiva va aparèixer la princesa i tots els presents es van quedar de pedra. Un rumor d’incredulitat va surar per l’ambient durant uns segons, però el silenci incòmode es va imposar de seguida. Ningú esperava trobar-se amb aquell impacte visual: pupil·les exageradament verticals, pell viscosa, cames elàstiques. Era tal l’impacte que la majoria no es van adonar que estava nua i enganxosa. A alguns cavallers se’ls va escapar un riure nerviós, superats per la situació, esperant que algú els rescatés d’aquella broma llefiscosa. Els pretendents més aprensius van fugir aterrits mentre proferien crits de pànic. Els més coratjosos es van deixar fer el petó: alguns van notar immediatament l’ascens de les arcades en tastar la llengua protàctil; altres van caure desmaiats per la impressió d’aquella mirada prominent tan a prop. Mentrestant, la princesa anava negant amb el cap i el tòrax, que formaven una unitat indiferenciada, després de cada petó. Cap dels pretendents s’adequava als seus desitjos i a mida que es posava nerviosa pel fracàs se li accelerava la respiració cutània.

Finalment, la fila es va desmembrar i va restar-hi només un pretendent. No s’havia donat a la fuga, ni plorava esfereït, ni se’l veia especialment nerviós. Poc atractiu, gens musculós, mancat de cap mena de muntura, la princesa li va concedir el benefici del dubte. Quan el va besar ell va ser l’únic que va rebre el petó amb la tendresa que mereix la manca de perjudicis. A l’instant, es va convertir en un gripau infecte. De cop i volta va passar a ser una massa apegalosa i plena de berrugues amb veu de baríton subaquàtic. Amb l’estímul amorós del moment no podia contenir que els sacs vocals se li inflessin i desinflessin de manera convulsa.

A la princesa granota li va fer gràcia aquella mostra d’excitació per part del seu adherent partenaire i va raucar d’alegria; satisfeta per no haver de conformar-se amb les anques curtes i els petons eixuts dels humans. Van fusionar dits i membranes i van fer un salt en viatge oficial de noces fins al nenúfar més proper. Mentre es miraven amb aquells ulls tan sortits ja pensaven en les dotzenes de capgrossos que engendrarien a la que es perdessin entre la primera mata de joncs.

10. Intendència segona: Aparentment, sometimes

Aparentment, sometimes, la cosa millora els divendres. Us lleveu amb un somriure contingudament feliç, senyal que heu dormit més de les sis hores habituals, que heu somiat que somiàveu truites o que la nit anterior veu aconseguir una petita dosi d’erotisme d’entre setmana, inesperat, de pell de préssec, de pijama d’hivern i poca pressa. Aparentment, la vostra jornada laboral té vuit hores però només us semblen set i mitja i una estona de no res, i amb això ja sembla que recupereu temps i paciència. Qui sap si podreu posar dues peces més d’aquell puzle eternament començat, aquell que gairebé és tot cel i que és tot nítid i que no té ni un núvol i que blaveja de tanta mandra que fa. Tal vegada us guanyareu un cafè de mitja tarda —descafeïnat, amb sacarina, sense clembuterol pel que pugui ser— o potser estrenareu aquelles raquetes de pàdel que us importen poc o gaire i que us va regalar aquell bon amic —el graciós— perquè deia que un dels dos s’estava deixant un bigoti semblant al d’un president malèfic conegut com “l’innombrable”. Aparentment, arribeu a la tarda i us traieu les botes i un possible refredat, gairebé imperceptible, gestat en un dels més crus i sagnants ruixats de tarda que es recorden en els llibres d’història escrits els últims trenta minuts. A la nevera queden molts actimels —gràcies a déu, imagina’t que s’acaben— no teniu curset de swahili —l’un— ni de macramé —l’altre— i el gos us ha deixat un post-it a la porta del carrer comentant-vos que avui es passeja ell tot sol i que si de cas no l’espereu desperts. Aparentment, la nit de divendres us ensenya la cuixa i se us mostra eterna i canalla, amb molt neumàtic per cremar, gintònics de butxaca i crits a cau d’orella en locals de poc xiuxiuejar. Però malgrat les expectatives creades, aparcareu les quatre rodes davant la façana del pis de protecció sentimental, traureu l’alcohol de la tònica o la canviareu directament per llet amb galetes —mezclado, no agitado— i us fusionareu en una abraçada porca i indecent amb el sofà de casa, aquell que un dia d’intendència veu anar a comprar a l’Ikea, aquell que un altre dia veu decidir posar-li una falca perquè una pota ballava, aquell que veu haver d’enfundar perquè el teníeu fet un cromo de tanta passió. I us posareu una pel·lícula d’aquelles patètiques, lentes, on no passa res, preferiblement amb subtítols i en blanc-i-negre, decadents a més no poder, però que tant us agrada mirar a soles —o amb algun amic mut— perquè us roben un tros d’ànima. Aparentment, sometimes, la cosa millora. Aparentment, perquè és divendres.

11. Entotsolament

Ja se les havien tingut. Com cada matí —o estadísticament un de cada dos— aquell dia li havien caigut quatre mocs que ella li havia deixat anar amb la naturalitat que la caracteritzava. Era tan habitual l’altercat matutí que ni tan sols els insults que li queien com una clatellada li ferien l’amor propi. Més aviat li afectaven la salut, ja que els improperis apareixien just acabat de llevar i les torrades que tenia en ment ja se li posaven malament abans d’untar-les. La disputa era sempre la mateixa: la Muntsa tenia unes necessitats que ell considerava banals, «que si em podries acompanyar a triar una cortina nova per la dutxa, que si podríem anar plegats a fer solàrium que diumenge tenim casament i semblem dos cadàvers», i la seva actitud passiva només feia que encendre foc on ja hi havia brasa. A més, hi havia un factor determinant i totalment infal·lible a l’hora de fer-la emprenyar: la feina. En Pep tenia un important lloc de treball d’aquells de molta corbata i molts dividends a final de mes. Això permetia —o impedia— que la Muntsa tingués la necessitat de buscar cap ocupació remunerada. La part positiva era que en Pep no havia de tenir en compte cap tasca domèstica quan tornava a casa: tot, absolutament tot estava net, cuinat i recollit. Per contra, ella mantenia una actitud de queixa permanent per les llargues absències del seu marit i per la dedicació a temps total que destinava a les obligacions laborals. Havia oblidat per complet que la seva vida de relaxació monàrquica provenia precisament d’aquell jornal esforçat del seu company. Ell, a la que detectava els ullals de la Muntsa sobreeixint-li per la comissura dels llavis ni tan sols pretenia plantar-li cara: sabedor que hauria de sortir de casa, corrent i maletí en mà, es posava una cuirassa sobre l’estat d’ànim i triscava cap a la porta. La velocitat era la solució idònia per mitigar l’efecte dels insults esputats per la seva dona sobre l’americana de modista que tantes peles li havia costat.

Aquell matí, la seva fugida va ser meditadament sigil·losa: va aprofitar que la Muntsa era a la dutxa i només va poder intuir l’inici d’un alarit que arrasava el passadís envers ell, just quan estirava del pany per cloure la porta. Mentre baixava l’escala sospirant i visiblement alleugerit, va decidir posar ordre a la seva vida conjugal d’una vegada per totes. Malgrat la seva impermeabilitat a l’actitud bel·ligerant de la seva dona, començava a estar cansat d’ escapar i de rebre. Va posar a treballar el cervell habituat al combat mercantil diari per assolir una solució abans que finalitzés el dia. Fins i tot va deixar el Mercedes aparcat al garatge. Es donava a si mateix el trajecte fins la feina per ordir una tàctica que apaivagués la convivència assalvatgida. Necessitava aquella guspira que mesos abans —potser ja anys— havia encès la passió entre els dos i que ja feia massa que cremava en somort.

En Pep caminava pels carrers endinsat de ple en els seus pensaments. Repassava totes les tècniques que havia après en desenes de simpòsiums, congressos i cursos d’aquells de canapès estovats i molta cuixa d’hostessa. Mantenia el ritme constant, però sense la pressa permanent que l’acompanyava sempre arreu on es movia. Capcot i concentrat, era incapaç de fixar-se en res que no fos ell mateix. El seu objectiu principal consistia en deixar de sentir els bramuls que la Muntsa li dedicava, personals i intransferibles. Havia d’aconseguir contenir la bèstia i fer-la adonar que tot el que tenien era gràcies a les hores dedicades. Tal era l’estat d’abstracció d’en Pep que tot allò que l’envoltava estava de més; no li importava en absolut. Tampoc era massa conscient de cap a on es dirigia exactament. Feia estona que havia virat la ruta habitual per veure si un canvi d’ubicació li aportava alguna idea nova; per veure si es produïa un xut mental amb el canvi de rutina. El més important era avançar cap a on fos i no aturar-se per no trencar el ritme que conjuminava cames i cervell. Això sí, amb la pretensió subconscient ben present de no arribar tard a la feina.

Es va aturar davant del pas de vianants més per inèrcia que per voluntat. Va fixar la vista en les ratlles de color blanc per on travessaria en breu, conscient que com sempre, intentaria creuar trepitjant només la part pintada i, a ser possible, primer amb el peu dret. Mentrestant el seu cervell jugava a muntar un puzle on intentar encabir totes les peces d’aquella llarga jornada que tenia per davant. Quan el semàfor es va posar verd, va començar a travessar el carrer sense prestar cap mena d’atenció, sense ni tan sols doblegar el coll a banda i banda per prevenir l’ impacte si algun exaltat s’havia saltat el seu stop. Es mantenia amb els ulls fixats a l’asfalt, físicament en un món i mentalment en un altre, el seu, el de les complicacions i la dona cridanera. Cavil·lava sobre tots els clients que esperaven la seva trucada urgent en aquell matí de dilluns i que possiblement no la rebrien; en totes aquelles visites a empreses insofribles que encara tenia destacades amb fluorescent a l’agenda; en la paperassa caníbal que l’esperava sobre la taula del despatx. I de fons veia la Muntsa, amb la mirada inquisidora, reclamant tot el seu temps i la seva atenció, oblidant que el seu cos no està preparat per una divisió cel·lular múltiple per tal de poder ser a dos llocs al mateix temps. Va prosseguir pas a pas, però malgrat la cadència inalterable dels seus mocassins enllustrats, no aconseguia arribar a l’altra banda. Inconscientment va acotar el cos en posició de velocista i va accelerar el ritme, però per més que avançava mai arribava a traspassar a l’altra vorera. Va trigar uns instants en alliberar-se de les cabòries i adonar-se que hi havia alguna cosa que no rutllava del tot. Al seu voltant s’havia creat el silenci. No s’escoltaven motors de cotxe, ni botzines, ni sirenes d’ambulància en la llunyania. La senyora dels cecs no vociferava ni s’escoltaven converses accelerades pel mòbil d’aquells que l’ultrapassaven. Es va aturar en sec, estranyat, amb la sensació que feia molta estona que caminava per aquell pas de vianants. Va aixecar lentament la vista i no va poder albirar on s’acabava el carrer davant seu. Es va tombar encuriosit, però tot i arrufar les celles i fixar la mirada no va ser capaç de veure la vorera d’on havia partit ja feia una estona. Va fer un gir complet sobre si mateix amb aires de ballarina sense tutú i, amb els ulls intrigats, va poder observar que tot al seu voltant havia desaparegut. Literalment, s’havia volatilitzat. Un enorme buit l’embolcallava. Arreu no hi restava absolutament res ni ningú.

Tal vegada calia preguntar-se si havia esclatat una bomba nuclear; si potser havia aparegut una pandèmia crua i virulenta; qui sap si s’havia produït una sobtada abducció alienígena. També li hauria hagut de sobtar perquè tothom i no ell. Segurament hauria d’haver entès que ja no existia l’oficina on pretenia començar de nou la setmana i, al mateix temps, hauria d’haver reflexionat sobre l’extinció de la seva llar, del seu matrimoni complicat, de la seva dona dolça i amarga al mateix temps. Però no va fer res de tot això. No va espantar-se. No es va preocupar. Va encongir lleugerament les espatlles mostrant el dubte que el sotjava i que no sabia com satisfer, més proper a la indiferència que a la ignorància. Va baixar el cap de nou i va seguir creuant, pas a pas, capficant-se en la Muntsa i en com li faria entendre el succeït sense que sonés a excusa barata. Quan la Muntsa estava de mala llet no hi havia cap explicació vàlida. Un dilluns complicat, va pensar.

12. T’estimo normal

Doncs sí, podríem dir que t’estimo. De fet no cal utilitzar el circumstancial, és obvi que t’estimo. El problema és que t’estimo normal. Ni molt ni poc; normal. I quan dic normal no em refereixo a la normalitat d’aquell amor sense extravagàncies ni desviacions ni tendències estranyes; que també. Em refereixo a la quantitat d’amor que sento per tu. És un quantitat mesurada, equitativa al temps de convivència que hem viscut. Em sembla el més just. Ara no cal que et sentis decebuda. No t’estic dient que no t’estimi, més aviat estic en el punt exacte. Fa uns anys que compartim les nostres vides i crec que et dono exactament l’amor que et mereixes i t’has guanyat a pols. Bé per tu. No et puc estimar molt perquè no hi ha hagut temps per assolir i acumular tanta estimació. Les quantitats desorbitades d’amor només em semblen correctes, posem per cas, després de la jubilació. És en aquell moment i tenint en compte que tot hagi funcionat —no oblidem que cada relliscada descompta i cal tornar a començar per aconseguir l’excel·lència sentimental— que l’ésser humà es pot permetre el luxe de l’amor sense concessions. Fins al moment i veient el punt en el que ens trobem, l’equilibri amorós em sembla el més lícit i prudent.

No t’hauria de semblar estrany, ja que des del principi el nostre amor es va moure en aquesta tessitura. Quan et vaig veure per primera vegada no vaig notar papallones a l’estómac, més aviat una cremor emergent que m’avisava dels perills d’una suposada relació. Sort que l’Almax ens ha acompanyat en el nostre viatge vital des d’aquell precís moment. La veu popular ha afirmat des de sempre que l’amor és cec, però no t’enganyis a tu mateixa: no vaig deixar absolutament res a mercè d’un suposat destí amb bastó i gos pigall. Primer calia fer una avaluació de riscos i possibles danys col·laterals. Després de la nostra primera cita i tan bon punt vaig arribar a casa, vaig crear una llista de pros i contres, per poder bastir una opinió objectiva de la teva persona. M’agrada basar-me en les dades. He de dir en favor teu que vaig valorar clarament a l’alça —evidentment sentia una atracció per tu que m’afectava al judici. Estic convençut que et satisfarà plenament saber que et vaig valorar amb gairebé un notable de mitjana. Felicitats i continua així. L’actitud és molt important.

T’estimo, sí, però no puc afirmar que siguis el gran amor de la meva vida. T’he de dir, perquè no hi hagi malentesos, que fins al moment ho ets; sobretot perquè l’antiguitat puntua molt positivament a favor teu. Però com ja t’he dit, cal que passi quelcom més perquè ocupis un lloc inamovible al cap d’amunt del rànquing. No puc saber si seràs tu, perquè no sé si seràs l’única, ni la definitiva. Ara no t’ho prenguis malament, no estic insinuant cap tipus d’infidelitat. Simplement et faig partícip que sempre hi ha una sensació ambivalent que m’acompanya: és una evidència que t’estimo però també ho és que no puc comparar amb altres amors i, per tant, no puc afirmar que siguis ella. Tampoc puc afirmar que arribi mai a conèixer i congeniar amb l’autèntic gran amor que m’espera allà a fora —suposant que no siguis tu, una possibilitat que m’incomodaria enormement— la qual cosa pot significar que acabi els meus dies feliç amb la persona que més s’ha apropat a aquesta concordança sentimental perfecta.

Ja t’hauràs adonat que no sóc gaire amant dels tòpics amorosos. Per exemple, a l’hora de viatjar he obviat paratges idíl·lics com París o Venècia, que haurien estat la constatació d’un amor portat a la gran pantalla i se sortiria del meu precepte de moderació. Crec intuir que has gaudit amb les nostres escapades a Besalú o Camprodon, malgrat tu demandaves potser un passeig en góndola o una fotografia a la Tour Eiffel. El que no em podràs negar és el feeling inqüestionable de menjar unes birba admirant el pont romànic. Memorable.

En els nostres encontres eròtics és on he intentat mantenir-me ferm i no deixar-me portar per una passió desenfrenada que —molt probablement— t’hauria portat a treure conclusions errònies. He notat que et molestava el fet de programar-los setmanalment, però saps que sóc una maniàtic de l’agenda. Per mi és molt més senzill saber quin dia em toca intercanviar fluids amb tu, de la mateixa manera que m’anoto el dia que vaig a pàdel o que em toca tallar-me els cabells. En una relació amorosa normal com la nostra la temporalització de l’ordre i el saber estar els hem de tenir controlats. És d’una evidència que no mereix més comentaris. Això sí, m’agradaria matisar un parell de temes perquè crec que han creat malentesos, ho he intuït quan has posat el teu cul de barrera entre tu i jo a l’hora de dormir: primerament, l’ús del profilàctic en tot moment, abans, durant i després, no es deu només a la necessitat imperiosa d’evitar un embaràs, sinó també a una qüestió de pura higiene; i en segon lloc, entenc la teva bona intenció a innovar però ni el cava ni les maduixes i molt menys la nata entraven en els meus plans preestablerts. Com ja t’he dit m’agrada moure’m en una extrema normalitat i comprendràs que sexe i gastronomia són dos camps que no encaixen de cap manera.

No em vull fer pesat, però el meu amor per tu és normal i, com a tal, no t’hauria de desestabilitzar de cap manera. No hi ha cap olor que em recordi a tu —si cuines macarrons, els macarrons fan olor de macarrons, no hi ha més. El cor no em batega més fort quan et veig arribar. Això últim em preocuparia si s’esdevingués. No ho veig tot de color rosa tot i que em sembla un color perfecte per les convencions femenines en qualsevol àmbit. No confio en les dites que expressen que l’amor no té edat o no té fronteres. Les meves dades afirmen just el contrari —no vull resultar pedant però és obvi que no hauries passat el tall si, per exemple, haguessis nascut abans del 75 o no provinguessis d’un estat no mediterrani. No estàs sempre en els meus pensaments. Això seria angoixant i totalment depenent. No puc tenir-te permanentment entre cella i cella. Cal habilitar espai perquè el món és ple de nous estímuls, segur que això no cal ni que t’ho justifiqui.

T’estimo en la mesura necessària, com faria qualsevol en la meva situació. Tornar-se boig per una dona, donar el millor d’un mateix sense saber si hi haurà contrapartida, ser permanentment amable, sensible, sincer. Fer-la riure. Obrir-li el cor. No em puc exposar a tal desgast. No et diré mai «tresor», «vida meva» o «cuca». Et van posar un nom per alguna cosa. No estaré enganxat al telèfon quan no siguis a casa. No em posaré gelós perquè em sembla un sentiment de feblesa. I quan ens fiquem al llit a l’hivern, per favor, allunya de mi aquells peus congelats.

Ja t’ho he dit, t’estimo normal. Ni només, ni més enllà. Tal vegada podries optar per un home més llençat però alhora més inestable; un home que t’oferís més sorpreses i amb elles, més possibilitats d’equivocar-se; un home passional però irritable, agosarat però proper al fracàs. Però qui pot desitjar aquest reguitzell de riscos podent tenir la normalitat a tocar? Jo, no tindria dubtes.

13. Vèrbola

El pare es troba al dormitori pintat de blau cel penjant un quadre i ho ha sentit perfectament, que aquests comunicadors o walkietalkies o com es diguin tenen un abast cada vegada més considerable i per això els van comprar, per poder escoltar el nen fossin on fossin de la casa; i l’ha pogut entendre amb claredat, la molt mala puta, que fa una estona que és a la cuina amb el nen fent creps i li ha dit «deixem al pare» —entretallada però l’ha entès, no té dubtes— com si el nen pogués decidir si vol marxar, com si se’l volgués posar a favor seu, si només té un any i mig pobret, que altra feina té que aguantar les tonteries de sa mare, ja és molt que les aguanti ell; de fet ja fa massa temps que no la suporta i a sobre és ella que pretén marxar, qui s’ha pensat que és aquesta, amb qui s’ha pensat que viu. I surt com un esperitat cap a la cuina i deixa el quadre que estava penjant en suspensió —per la poca estona que estarà fotent-li crits no creu que caigui— i creua el passadís del pis de dalt, baixa els graons de dos en dos i quan travessa el menjador ja crida, «però tu què t’has cregut!», i fa la corba que entra a la cuina i abans que la porta es tanqui a la seva esquena li deixa anar «però et penses que sóc imbècil o què!» i se la troba palplantada al mig de la cuina, tremolant com una fulla, i es posa a dos dits de la seva cara compungida i li llença una colla d’improperis i bestieses i insults un darrera l’altre; ella que intenta tallar-lo, «para un moment siusplau!», i ell que no para perquè no pot o perquè no vol i li demana si a sobre n’hi ha un altre, i enmig de la següent amenaça ella mig plorosa hi torna, «para siusplau!», però automàticament ell li diu que tan li fa si n’hi ha un altre, que si vol ja li fa ell mateix les maletes i li fica a dins tot el collons de trastos que ocupen el lavabo, i l’habitació i el traster i el garatge i la mare que ho va parir tot, i ella que li suplica, desesperada, «para siusplau, siusplau, siusplau…» mentre es va fonent i llavors el pare respira un moment —no ho havia fet fins ara— i abasta amb la mirada tota l’escena i veu el petit mirant-los assegut des d’allà baix amb els ulls grossos i la cara blanca però no molt; veu els suaus peuets descalços que trepitgen gotetes de sang i els bolquers esquitxats de vermell però no molt; i veu l’últim calaix obert, els dels ganivets, i pensa en els centenars de vegades que ho han parlat, mira que ho han dit que els havien de canviar de calaix, que els té molt a l’abast i ara ja ho remena sempre tot. I és llavors quan es fixa en ella, que s’agenolla al terra, que intenta eixugar-lo inútilment amb un drap, histèrica, desencaixada, invocant un déu pel seu nom de pila; i al pare se li reprodueix una frase al cap, només una frase que li martelleja les temples com batecs esforçats, les paraules que li ha sentit pronunciar moltes vegades a la mare, la meuca que havia de marxar i deixar-lo tirat fa un moment, la malparida que pensava fugir qui sap on i qui sap amb qui amb el seu nen; ella sempre li deia al petit «això només li deixem al pare», i ell havia escoltat moltes vegades aquesta frase quan arribava al vespre de treballar i l’esperaven tots dos per abraçar-lo, i havia sentit la mateixa frase quan el dissabte al matí es llevava més tard i li havien preparat plegats l’esmorzar, i era la mateixa frase que havia sentit pel comunicador feia una estona —entretallada però l’havia entès, ara no tenia dubtes. Si no s’hagués encegat hauria notat l’espant en la veu de la mare pel comunicador, els sanglots retinguts, els aguts nerviosos que començaven i no s’acabaven de manera comprensible, però a ell tant li feia, volia emprenyar-se i ja està, cridar-la i ja està, fer una llista dels contres i les desgràcies d’aquell matrimoni i ja està, on l’única alegria era el petit que els mirava amb ulls grossos. Segurament hauria de reaccionar com s’espera d’un pare, un d’aquell que no criden ni s’enfaden ni es pensen que són uns cornuts, i agafar-lo per les aixelles i alçar-lo i portar-lo a la pica, apartar els plats i obrir l’aixeta i fer córrer l’aigua freda sobre la ferida per tallar l’hemorràgia, i amb la mà buida recollir i vessar més aigua sobre el clatell i els canells perquè no es maregi; sobretot amb la voluntat que deixi de cridar, perquè amb un crit del menut es paralitza i no reacciona com se suposa que ho faria un pare. I aquest pare que se’l mira i no sap què fer, i el menut plora però no molt i xiscla però no molt i només es posa blanc; i mira a la seva dona i no sap què fer i ella només tremola com una fulla i s’agafa fort a la taula per no desplomar-se i ell, vençut, mira els ulls grossos del petit que es tanquen però no molt i de fons, al dormitori pintat de blau cel, el quadre que estava en suspensió ja no pot més, i cau a terra i es trenca. I el pare, que tampoc pot més, també cau a terra i es trenca.

14. Atac i gol

Xiula el senyor Iturralde González i comença el partit! Pedro treu des del cercle central i, després d’un parell de passades enrere, la pilota arriba a Valdés que inicia la jugada des de la frontal de l’àrea. Mentrestant, en Pedrals —això posa a la seva samarreta sobre el número deu— seu al sofà, amb el televisor a tot volum, cervesa a la mà dreta i ondulades a l’esquerra. El joc s’obre al lateral esquerre, on Abidal intenta una tímida incursió cap a camp contrari però és frenat per la defensa rival. Així mateix, en Pedrals intenta colar-se a la cuina a picotejar alguna cosa, però la seva dona rebutja el perill incipient de manera expeditiva. De moment s’està jugant en camp propi, sobretot a l’eix de la defensa, on Puyol i Piqué mantenen la possessió mentre intenten generar la primera jugada d’atac. En Pedrals està força nerviós. Una final és una final. Per relaxar la ment mira de reüll l’esquena de la seva dona, que cuina el sopar en roba interior. Ràpidament es posa palote. En Piqué decideix trencar la tímida pressió de l’adversari i avança uns metres amb la pilota controlada fins a creuar la línia divisòria. En Pedrals s’aixeca i travessa el llindar entre el menjador i la cuina. La pilota arriba a Xavi que fa el control, es gira sobre si mateix fent una volta màgica i aixeca el cap buscant la passada. En Pedrals estudia quina serà la jugada i decideix que primer amansirà la rival amb un bon tiqui-taca. En Xavi i en Cesc s’associen al mig del camp i amb un seguit de passades curtes i precises fan ballar els jugadors contraris per afeblir la teranyina que han bastit al mig del rectangle de joc. En Pedrals utilitza la mateixa tàctica i amb uns seguit de tocs sous i internades a l’espai, sembla que la fèrria defensa rival comença a cedir. La pilota arriba a Iniesta als tres quarts de camp, i amb la seva habitual verticalitat dribla un, dos, fins a tres jugadors i encara l’àrea! En Pedrals també ha passat a l’ ofensiva i s’ha desfet dels gafets dels sostenidors amb un gest tècnic magistral. Però compte, perquè la defensa rebutja momentàniament la pilota i intenta muntar el contraatac! La rival fa el mateix a la cuina, on es desempallega de les mans que li apamaven els pits. Se sent un oooh! de decepció a la graderia! Però ràpidament en Busquets es llença a terra i recupera l’esfèric, tallant la possibilitat que el rival construeixi cap jugada d’atac. Obre ràpidament a la banda dreta on Alves s’incorpora a l’extrem com una exhalació. El públic revifa! El lateral dret del barça esquiva una entrada criminal amb un salt, mantenint la possessió de l’esfèric. En Pedrals també esquiva un parell de bufetades que intenten frenar el seus tocaments que ara mateix són un autèntic vendaval. En una centrada magnífica la pilota arriba a Messi a la frontal de l’àrea gran i entre el públic s’instal·la un murmuri que anticipa la glòria. En Pedrals balla a la seva rival fent una bicicleta en un pam de parquet i aconsegueix guanyar-li l’esquena! Amb una maniobra tècnica a l’abast de pocs, l’astre argentí deixa plantats dos defenses que se’l miren incrèduls, li fa un barret al següent i encara la porteria amb decisió, al vèrtex de l’àrea petita. En Pedrals ha aconseguit alliberar-se de la insistent defensa i ara té l’adversària absolutament acorralada en un racó de la cuina. Leo Messi s’apropa perillosament i es fa una autopassada per esquivar l’última entrada a l’alçada dels genolls! Pedrals fa un cop de malucs meravellós i es planta just al darrera de la seva rival, Messi mira els ulls del porter, Pedrals baixa les calces de la seva santa esposa amb un driblin de fi estilista i el gran Leo Messi descarta picar la pilota suaument i connecta un cacau que es dirigeix irremeiablement al fons de la xarxa! Pedrals també decideix afusellar la seva rival i llança un obús que es clava al marc contrari per tot l’escaire!

Goooooooooool! En Pedrals fecunda la porteria rival mentre la graderia ho celebra embogida! Hi ha aplaudiments i cares d’incredulitat entre el respectable perquè no s’ho acaben de creure! Els companys s’abracen prop del córner del gol nord mentre en Pedrals, amb els calçotets als genolls i la samarreta tapant-li la cara, dóna voltes pel menjador de casa celebrant la jugada excepcional que s’acaba de produir. El camp és un autèntic clam i, malgrat el golejador blaugrana mereix tots els elogis, el públic es rendeix a l’evidència, treu els mocadors blancs i coreja un únic nom:

Pedraaaaaaals! Pedraaaaaals!

15. Intendència tercera: Cartes i canelons

A Berto Romero

Ell necessitava posar-se un davantal i, per fi, cuinar canelons per dos. Ella necessitava, d’una vegada, enviar les cartes a ningú que tenia escrites en un calaix. Ell esperava que ella tingués gana i ganes, i ella esperava que ell fos un gran lector de best-sellers en pàgines de moleskine.

D’aquesta manera tan simple, parcials i fragmentats, van decidir donar-se la mà per primera vegada i anar-se’n a viure a un petit pis fet amb paper maixé de les factures i els contractes que acumulaven. La història conjunta semblava senzilla en un principi: calia moblar el pis amb un munt d’il·lusions de fàcil muntatge i nom suec, i posar un parell de pseudònims a la bústia que s’assemblessin força a qui volien arribar a ser.

Van fer un referèndum al menjador de casa i, per majoria absoluta, van decidir que només tindrien el necessari per subsistir plegats, sense luxes ni pretensions ni iots des d’ on veure Mallorca en un dia clar. El mateix dia ja havien adquirit un pot de vidre on desar totes les mirades que es feien l’un a l’altre, acumulant-les per si venien èpoques pitjors. L’endemà va aparèixer la complicitat, es va calçar unes sabatilles de rus i va aposentar-se amb ells al sofà a mirar les telesèries de les tres de la tarda. A la setmana, les emocions que compartien ja s’havien fet seva la casa i feinejaven mentre cantaven l’anunci de Cacaolat a tot pulmó. Al cap d’uns mesos van comprar un bolígraf de cristal que escriben normal per deixar-se notes al matí en llocs tan insospitats com al fons d’un petó de bon dia.

Sense adonar-se’n van passar set anys. Set anys fent fotos de somriures amb la polaroid que penjaven amb agulles d’estendre al lloc dels mitjons. Set anys en els quals la caixera del supermercat va seguir sense donar-los treva per omplir les bosses de confiança. Set anys en els que les urgències de gelat de mitjanit es van multiplicar segons la pel·lícula. Set anys en els quals les tasques domèstiques no hi va haver manera que es deixessin domesticar.

En aquell contratemps, ell va aprendre que ella detestava per igual l’enciam iceberg i les converses sobre la feina a l’hora de sopar. En aquell espaitemps, ella va aprendre que a ell li agradava llegir cartes escrites a mà i no a ordinador amb Times New Roman. En aquell passatemps, els dos van aprendre a contar els dies que feia que contaven els dies plegats.

No tot van ser flors i violes: havien descobert un parell de discussions inoportunes que s’havien colat per la finestra oberta i les havien fet fora a cops d’escombra. La desconfiança havia aparegut encorbatada i impol·luta per intentar vendre’ls uns quants fascicles i li van tancar la porta als morros. L’avorriment els havia enganyat per fer coses absurdes com memoritzar el nom de tots els carrers de Tòquio i van empentar-lo escales avall.

Va ser també en aquells set anys que el pot de vidre ja no tancava de tant ple i les mirades s’escampaven arreu, fins i tot darrera les ulleres per la vista cansada. La complicitat no els havia tornat les sabatilles i a més s’havia comprat un barnús per estar encara més còmoda. Les emocions que compartien havien fet un curset intensiu per aprendre d’una vegada a fer el tallat curt de cafè. Els bolígrafs ja havien gastat la tinta i les notes cobrien les parets de totes les habitacions amb petons i matins.

Sempre rebien visites somrients fins el dia que la rutina va aparèixer amb mala cara a cobrar-les-hi el lloguer. No l’esperaven ni tenien ganes que es quedés a emprenyar gaire estona.

En aquell moment ell va decidir que no volia cuinar per ella uns canelons insípids, sinó un menú degustació d’experiències conjuntes a diari. En aquell moment ella va decidir que no li volia escriure cartes d’una pàgina, sinó una col·lecció completa de vivències il·lustrades a tot color. En aquell moment la rutina va despistar-se un moment, i van aprofitar per pagar-li un bitllet només d’anada als afores de la seva vida.

0
Tinc més informació

Et pot interessar

Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)